Es descabdella la troca
d’un estiu llarg i pesat
i amb la tardor traient el nas,
trepitjo els carrers de la vella Barcelona,
una ciutat que esquitxa vida per totes les
arestes.
I enfilo Passeig de Gràcia avall
amb un formiguer de gent de parles diverses,
costums diversos, colors de pell fascinants,
i veig al costat d’una botiga de moda
un indigent assegut al terra amb un cartró
amb una cal·ligrafia quasi inventada,
amb un missatge indesxifrable i confós.
Em crida l’atenció els auriculars de la ràdio
que porta incrustats a l’orella i com de sobte
s’aixeca i crida gol. Està guanyant el Barça,
em sembla tot plegat una perversió enorme.
Segueixo Rambles avall i el que veig
em retorna a la meva més llunyana joventut.
Pujant Rambles amunt una colla de gent cantant,
caps rapats, i no són skin heads, canten
monòtonament:
hare
hare, hare krishna, krishna, krishna, hare hare...
Sincerament pensava que els seus pastissets,
el seu look, els seus ninots de cartró pedra,
la seva alienació mental eren coses del
passat.
Segueixo baixant per aquesta avinguda teatre,
i m’aturo davant d’una parada de flors i
plantes
i els ulls, fugen dels gladiols impressionants,
dels ramets de flors de colors, fora d’època,
de les roses i fantàstiques margarides i els
ulls...
els ulls es claven en el rostre del jove dependent,
de pell bruna, rastes al cap, i un barret de
Bob Marley.
De fons a la parada se sent I wanna love you and treat to right,
i penso: “com han canviat les floristes de la
rambla....”
I em sento fascinat per una ciutat, la meva,
que no deixarà mai de sorprendre’m.
I m’endinso carrer Ferran enllà, i sento una
cridòria d’un bar,
criden gol altra vegada i penso...en Messi, segur,
m’acosto, i és un bar irlandès on estan veient
un partit de criquet...
i segueix fascinant-me la meva Barcelona, i de
dins el bar
surten tota una colla de nois disfressats
d’acomiadament de solteria,
amb un d’ells en tanga i jaqueta de cuir, i em
fa pensar
que tot, tot, tampoc és bo en la meva
Barcelona...
I m’acosto a la plaça Sant Jaume, plena de
mossos
que vigilen, no sé què, -potser ells, tampoc
ho saben,
però cony! vigilen, i tant si vigilen!!!-
I enfilo cap a la Catedral i en un racó,
davant d’allà
on, quan jo era petit feia cua per veure un ou
ballant
tot desafiant la llei de la gravetat, ajudat
per un rajolí d’aigua,
sento una guitarra i una veu que canta “una
mujer con sombrero”,
i m’hi poso al costat, i la gent que el mira,
s’estranya de veure’m,
un suposat guiri com ells que canta el mateix
que el cantant:
se ha
perdido esa bella locura, su breve cintura debajo de mi,
se ha
perdido mi forma de amar, se ha perdido mi huella en su mar...
I em deixo caure per un carrer petitó, soc de
coses petites jo,
i trobo una espardenyeria, i em sorprèn el
rètol: Espardenyes de conte,
i cada espardenya,
porta motius d’un conte,
i m’emprovo les del patufet, sempre m’ha
agradat allò que era petit,
i dins la botiga, es posa a ploure, i m’amago
sota una col.
I sento una veu llunyana que em diu: Patufet,
on ets?
i jo que corro, abans que arribi el bou, i em
poso
les espardenyes de la blancaneus, i tal i com
me les poso,
em cau una poma a la mà i veig el príncep que
s’allunya
i els set nans mig embogits per la meva
silueta jove i tendre.
Com un esperit, arribo a prestatgeria i agafo
les primeres que trobo,
i sense mirar me les poso i en un plis plas,
em trobo al bosc,
amb una caputxa vermella, i sentint de lluny
una espècie d’udols,
i penso, el llop, segur que és el llop, però
no, em trec les espardenyes
i segueixo sentint els udols de sirena de
mossos, ja saben què vigilaven,
jo no, de fet, ni ho sé, ni evidentment
m’interessa el més mínim.
I marxo a agafar el metro a Jaume I, aquell
que va conquerir les illes,
aquell que va portar la nostra parla mars
enllà, i esbufego cansat,
cansat d’aquesta meva ciutat brillant i
xafogosa, plural i acollidora,
Que bonic és, DE TANT EN TANT, retrobar-te,
Barcelona.