Cada matí
m’espera un gat a la finestra,
miola pidolant uns grans de pinso,
es refrega pel vidre, l’entela,
i em mira amb els seus ulls enormes.
La seva presència em desensopeix,
em desperta i també em fa somriure.
Mentre li serveixo l’esmorzar
l’amanyago amb cura i ronca de plaer.
Cada matí
aquest gat m’amistança amb el món
De vegades una abraçada et salva la vida,
t’omple d’oxigen net i pur els pulmons
i et fa bullir aquell tant per cent d’aigua
de la que diuen que els humans estem fets.
A voltes una abraçada serveix més que un petó,
i aquella escalfor quasi orgàsmica t’acarona.
No cal sentir la pell, no cal res més que l’instant
en que obres els braços i t'envaeix aquella aroma,
l’olor de pell, de colònia, de sabors, de vida
i tanques els ulls i t’enganxes a aquell cos
que et transporta a tots els llimbs imaginables.
Amb la seva mirada quirúrgica
va desobturar-li les artèries,
tot jugant a ser un Déu entremaliat.
Va entrar dins seu com un ocupa,
li va xuclar totes les preocupacions
i el va dur al cel de tots els orgasmes,
allí on la saliva és mel de ruscs
i totes les formigues s’ajunten
per crear les pessigolles més dolces.
Amb la seva mirada quirúrgica
el va fer seu amb una hipnosi celestial.
El fotògraf compulsiu
munta el trípode enfocant la posta de sol.
Quan ho té tot a punt i en veure aquella meravella,
la fascinació li envaeix cada porus de la pell
i no s’atreveix a robar la imatge perfecta
pitjant aquell botó violador d’emocions.
Aleshores el fotògraf compulsiu
assegut en una cadira de vímec
gira la càmera i fotografia àvid,
la llàgrima que li rodola galta avall.
