16.8.23

MUSEU DEL TREN - AZPEITIA -

 

 He retrocedit en el temps,

en un temps de vapor

on tot anava a poc a poc

on tot era manual i traçut.

En aquell temps de raïls

i de ginys de fusta i cartó,

on els quilòmetres eren llargs

i les manetes del rellotge

recorrien l’esfera pausadament.

On els revisors somreien sota la gorra

i el més joves cedien els seients,

a prenyades, vells i belles joves.

Aquells temps on els arbres

tenien noms i també cognoms,

on les estacions feien olor de festa,

on el xiulet del tren feia badar

als pastors, ramats, ovelles i gossos.

Un temps on tot era més reconeixible

i els nens jugaven tranquils als carrers.

Temps passats on l’avi feia olor de caliquenyo

mentre llegia prop del foc aquell diari groguenc

on s’anunciava que el vell tramvia descomptava hores

i la tecnologia s’enduria per davant somnis i paus.


Un simple bitllet de tren d’un museu lluny de casa,

m’ha transportat sobre el seu cartó caduc i fals

a un diumenge qualsevol de la meva infantesa,

la d’infant que olorava trens prop de Valldoreix,

mentre pensava innocent que tot allò, dilluns ja no existiria...


15.8.23

FUNDA

 

Només sóc una funda.

No crec en ànimes, ni més enllà,

ni Déus ni cap vida eterna millor.

No necessito tampoc cap descans

Tan sols sóc una funda que envelleix.

El dia que mori vull que em cremin,

que el foc consumeixi la vella funda

i que tan sols quedi el record,

i que la resta, siguin flaixos fugissers.

Això sí, després de cremar-me,

recolliu les cendres, no pas totes,

tan sols uns pocs grams, vint o trenta,

els poseu a una bosseta biodegradable

i les escampeu pels Flysh de Zumaia.

No penseu que em doneu repòs

jo no hi serè en aquelles cendres,

seran part d’aquella funda d’energia

d’aquella part de mi que era presumida

i que al final ha volgut ser part

de la bellesa profunda de les pedres

i del mar que les colpeja i acarona.


I com deia el mestre Montllor,

qui sap si alguna part d’elles

acabarà en la sandàlia d’alguna jove

i podré acaronar la seva pell tendra...


I despistant
Com qui no vol
Alçaré els ulls
I entrant pel peus

Arribaré fins al seu cor...

Quan ja no hi sigui

vull que un bocí de mi

formi part d’aquell miracle.

14.8.23

NUA

 

Reposa nua sobre les roques
i deixa que les ones li amarin la pell.
el mar li ofereix petxines i curulles
per tapar els seus mugrons devergonyits,
i ella refusa una a una totes les temptacions,
totes les prohibicions, totes les censures.
ella mira a l'infinit i veu tan sols una ratlla
i imagina totes les salabrors acaronant amb destresa
el seu pubis lliure de qualsevol prejudici.

19.7.23

NI EL MAR EL VOL

 

Sobre la sorra

un sol paquet,

un simple bot,

una gran nosa,

un sol relleu,

com un tumor,

un simple quist,

ben poc normal

de l’estiuenc

molt calorós

marí paisatge.

Una gavina?

o el socors

de l’ampolla

del vell nàufrag..


Aquell infant

que ve de lluny,

surant d’un pot

que el mar escup

que ni tant sols

el mar no el vol....



CABELL ROS

 

Et vas endur el teu somriure

i ens vas furtar els nostres,

vas marxar a aquell viatge

de tenebres i de llum cap al no-res.

Vas creuar aquella porta

que un cop es tanca deixa enrere

tants i tants sentiments compartits,

tantes estones de rialles i plors,

tantes botes gastades pel temps,

tantes il·lusions, tants desencisos.

I en la pressa i la sorpresa de l’adéu,

ja fa tant que et trobem a faltar

que els minuts se’ns fan segles.

Avui he sentit la teva rialla fascinant,

que s’allunyava estels enllà...



24.6.23

EVA

 

 S’estronquen els somriures

i queden les estones de conversa,

de conversa pausada i esperançada,

ni un instant d’impotència, ni dol,

ni una paraula de retret a la vida,

sempre aquella abraçada final,

virtual o si hi havia sort i coincidència,

enmig del carrer, al passadís, on calgués.

Aquells dies on els mots es fan fonedissos,

on no saps d'on treure la ració d’ànims

i com a resposta, el mig somriure sorneguer.

A les darreres converses simplement vaig dir:

«A seguir lluitant com una lleona, com sempre»,

i ho va fer fins la darrera hora, minut, segon,

sabent com sabia el final de la pel·lícula,

sabent com sabíem aquell espòiler maleït

de film de gènere B, on ho veus a venir tot.

Estic segur que no vas perdre el teu somriure,

no com nosaltres que en aquest cas t’hem fallat.

Com tu deies sempre: «vaaaaaa fins demà....»


19.6.23

ELOGI AL SILENCI

 

Camino per la ciutat engalanada de gent.

Caminen en horitzontal, parlen en horitzontal

respiren, riuen i viuen sempre en horitzontal.

Jo reivindico el silenci i miro en vertical,

veig els balcons prenyats de plantes silencioses,

els edificis dibuixats que de manera introvertida

amaguen tímids la seva bellesa arquitectònica,

els seus dibuixos colonials i artísticament subtils,

les seves glorietes, les seves persianes, les estelades.

Veig l’ocell engabiat que no canta, perquè avui no toca,

els alegres espirals de colors que silents giren amb el vent,

aquell vent que avui ha decidit ser tan sols brisa,

el cel, blau com mai, que convida a serenor interna...

I respiro, i no vull tornar a la bulliciosa horitzontalitat

que em trasbalsa d’una manera avui difícil d’explicar.

I la vista segueix jugant amb la ment a imaginar espais,

espais onírics silenciosos, on regni de manera digna la pau,

el silenci, la introspecció, aquella meditació que mai he usat,

aquells instants plàcids amb mi mateix, on cap paraula

ni vol ni pot conviure amb el crit, el riure o el plor.

I floto pels carrers com si fossin un mar enrabiat

i jo aquella pastera valenta i agosarada que sura i prou,

aquella closca d’anou que tan sols aspira a no enfonsar-se.

Però en tornar a sentir els peus en terra, en horitzontalitat

em traspassa la mirada d’aquell infant d’ulls blaus preciosos,

aquells ulls que transmeten silenci, pau i esperança,

i em rendeixo a la seva serenor, a la seva capacitat de dir-me

que no tot està perdut, i que potser el demà serà menys cridaner

i la gent mirarà també en vertical, perquè ja res horitzontal

aconseguirà seduir-lo, i tornarem a mirar el cel,

les plantes, als balcons, als espirals de colors, al silenci...

I potser fins i tot, deixarem que l’ocell abandoni la seva gàbia,

per poder volar com vulgui, en vertical o qui sap si en horitzontal...




11.6.23

VULL CUSTÒDIA COMPARTIDA

 


Vull custòdia compartida,
i saps què?, fem un tracte.
Jo em quedo la natura,
per a tu, tota la resta,
jo els somriures, tu el rictus,
aquell seriós i entenimentat
que sempre t’ha definit.
Jo em quedo les festes,
l’alegria, la disbauxa,
el cava, els balls,
per a tu les desfilades
els uniformes, els tancs.
Jo em quedo les amistats,
tu si vols, et quedes les banderes,
totes, de tots els colors
de totes les pàtries i estaments,
jo amb tot el que sigui compartit,
amb tot el que sigui divers,
tu, pots quedar-te amb la teva raça,
la teva puresa, la teva superioritat.
Jo em quedo amb la gent
a tu et cedeixo la resta, tot.
Jo seré, segurament molt pobre
sobretot d’allò que per tu te tant valor,
tu seràs immensament ric,
d’allò que no val per a res,
perquè jo em quedo amb la vida
tu amb les ordres. Jo amb l’anarquia
tu amb l’ordre...
Tots dos serem feliços, segurament
perquè és tot el que perseguim,
però només un dels dos, serà digne.
El temps i la gent, jutjarà, qui dels dos.



PAPALLONES

 


Volen al meu voltant papallones de colors

m’acompanyen amb la passejada matinal.

El gos al meu costat les espanta amb el seu trot.

Blanques, grogues, marrons, taronges, blaves,

es mouen nervioses, dibuixant danses sense sentit,

van de flor en flor, de planta en planta resseguint-me.

Volen al meu voltant, i m’abandonen, tornen, i marxen..

No pot haver-hi companyia més bonica pel meu passeig.

Bonica, nerviosa, dansaire i sobretot policromada.

10.6.23

ULLS I MIRADES 15

 

Entre la negror

la llum d’un estel fugaç,

d’una torxa en la cova,

d’una abraçada a l’esperit,

d’aquella cuca de llum

terriblement enjogassada

que desafia els fantasmes

dels prats que verdegen.

Aquella gota de suor que cau

del cap cansat del pagès,

Aquella foguera salvatge

de la nit més llarga,

aquell groc intens del cava,

i de totes i cada una

de les bombolles escumoses.

Aquell ball nus al voltant del foc,

aquelles gotes nues de mar salades...


Totes les llums màgiques

reflectides en una sola mirada.


EQUIVOCAR-SE

 

Passeja la parella jove

després de la tempesta,

quan el cel ha quedat

completament blau i net,

i el sol torna a escalfar

com abans dels trons,

dels llampecs i l’aiguat.

Caminen i veig que agafen

un camí que conec bé,

aquell que no té cap sortida,

que acaba al bosc profund.

I els envejo, per la gran capacitat

encara de poder equivocar-se.


Ja aprendran a seguir el camí correcte,

aquell que sense cap mena de dubte

no duu enlloc.


18.4.23

ESTALACTITA

 

En el silenci,

des de la foscor més absoluta,

com una formigueta incansable,

gota a gota, humitat a humitat

es va esfilagarsant la gota,

Lentament recorre amb parsimònia

milions d’anys d’història

per tal d’allargar mil·límetres.

Sense cap mena de pressa

juga amb el temps i l’espai

i abandona el seu estat líquid

per esdevenir bellesa i vellesa.

Es transfigura en fragilitat

del no-res a l’infinit.

Des de la foscor més humida

esdevé un miracle sublim.


7.4.23

DERROTA

 

DERROTA


La il·lusió

entra com un líquid injectat

per una agulla i una xeringa

directament a la vena i moll de l’os.

Recorre totes les parts del teu cos,

i et fa al·lucinar amb idees i missatges

que fins aleshores, creies utopies.

Fa que el cervell funcioni a cent per hora,

fa que totes i cada una de les accions

et semblin les més sublims que has fet mai,

fa que creguis que tot està al teu abast.

Aquella droga s’apodera dels teus músculs,

dels teus òrgans, de la teva epidermis,

inclús de la teva intel·ligència i raciocini.

Aleshores quan l’efecte de la droga t’abandona,

quan els efectes d’aquella ingesta adrenalínica

s’aturen i et deixen nu i terriblement desamparat,

apareix la desil·lusió, apareix l’antònim de tot,

i sents que la derrota et xarbota de cap a peus.

I no entens en què s’ha tornat a convertir tot,

i aleshores escampes culpes i retrets miserables

i fas de la derrota un invent insolidari, que negues.

Però com en un miracle inesperat i rialler,

retorna el somriure al teu rostre,

i t’agafes temps, oxigen, al·lè,

i desprès, recapacitat, pensat,

i sabent qui és realment l’enemic,

retornes a la lluita, la teva droga.


3.4.23

NU

 


Nu,

faig l’amor amb el mar,

acaricio les algues,

penetro les onades,

deixo que l’aigua

envaeixi tots els forats

i les escletxes del cos.

Nu,

floto com en el úter,

nu,

llisco com l’espermatozou,

nu,

duc el gust salat del sexe humit.

Nu, em deixo dur, lliurement

fins al més descomunal dels orgasmes,

i nu, retorno nedant saciat a la riba

com un peix agosarat i inconscient.


1.3.23

EL GAT A LA FINESTRA

 

 Cada matí

m’espera un gat a la finestra,

miola pidolant uns grans de pinso,

es refrega pel vidre, l’entela,

i em mira amb els seus ulls enormes.

La seva presència em desensopeix,

em desperta i també em fa somriure.

Mentre li serveixo l’esmorzar

l’amanyago amb cura i ronca de plaer.

Cada matí

aquest gat m’amistança amb el món


20.2.23

ABRAÇADA

 

De vegades una abraçada et salva la vida,

t’omple d’oxigen net i pur els pulmons

i et fa bullir aquell tant per cent d’aigua

de la que diuen que els humans estem fets.

A voltes una abraçada serveix més que un petó,

i aquella escalfor quasi orgàsmica t’acarona.

No cal sentir la pell, no cal res més que l’instant

en que obres els braços i t'envaeix aquella aroma,

l’olor de pell, de colònia, de sabors, de vida

i tanques els ulls i t’enganxes a aquell cos

que et transporta a tots els llimbs imaginables.

7.2.23

QUIRÚRGICA

 

Amb la seva mirada quirúrgica

va desobturar-li les artèries,

tot jugant a ser un Déu entremaliat.

Va entrar dins seu com un ocupa,

li va xuclar totes les preocupacions

i el va dur al cel de tots els orgasmes,

allí on la saliva és mel de ruscs

i totes les formigues s’ajunten

per crear les pessigolles més dolces.

Amb la seva mirada quirúrgica

el va fer seu amb una hipnosi celestial.


2.2.23

EL FOTÒGRAF

 

El fotògraf compulsiu

munta el trípode enfocant la posta de sol.

Quan ho té tot a punt i en veure aquella meravella,

la fascinació li envaeix cada porus de la pell

i no s’atreveix a robar la imatge perfecta

pitjant aquell botó violador d’emocions.

Aleshores el fotògraf compulsiu

assegut en una cadira de vímec

gira la càmera i fotografia àvid,

la llàgrima que li rodola galta avall.