26.8.08

QUATRE MESOS NOMES

Mai no havia vist un capvespre com aquell. Sempre massa enfeinada amb les coses de la llar, els compromisos socials, mantenir l’aparença, l’estatus...Mai, realment mai no s’havia fixat en cap capvespre, que no fos de cartró pedra de les ràncies pel·lícules de la tele i mai no havia cregut que pogués ser un espectacle tant fascinant. Estava embadalida.
Quina ironia més salvatge, descobrir-ho ara que no n’hi quedaven pas gaires, tanmateix, que bé que se sentia asseguda en aquell banc de pedra de l’antiga casa del Ripollès, amb aquell espectacle fascinant al davant, coberta, ara que refrescava amb una petita rebeca –que deia sa mare-. Se sentia fins i tot feliç.
La casa era bonica, pertanyia feia temps a una família de l’alta burgesia catalana i tenia prop de dos segles. Adossat a ella, una petita ermita, que encara la feia més encisadora i respectable., una gran plaça l’encerclava i al costat un graner mig en runes, tot voltat de boscos i prats, alhora que allunyat de tota població per una carretera tortuosa que la feia quasi inaccessible i garantia una intimitat absoluta. Com ella volia.
Ara que s’acostava la nit, tot això semblava ressaltar entre el vermell i el negre, se sentia protegida per aquell indret.
El lloc el va trobaren una immobiliària, on el seu marit la va dur el mateix dia que va decidir donar el gran pas i marxar.
El diagnòstic era el més cruel que mai no havia sentit: “càncer de pulmons, com a molt, quatre mesos de vida...” quatre mesos...un sospir.
En principi va accedir a passar el turment de la quimioteràpia, però aviat decidí deixar-ho en comprovar que li queien els cabells, i comprovar que en poc temps, ja no podria amagar més la seva tragèdia. L’aterria sentir-se compadida o hipòcritament mimada per les seves amistats...Això mai.
De comú acord amb el seu marit, decidí deixar tota la medicació i marxar de casa deixant per sempre el que més estimava, els seus. Era una persona orgullosa, massa orgullosa per permetre que ni tant sols els seus la veiessin degradar-se a poc a poc.
Tanmateix l’únic que li quedava eren aquells quatre mesos i volia aprofitar-los per tancar-se en si mateixa i intentar descobrir-se, doncs la seva vida de colors i glamour li havia impedit fer-ho. Fet i fet, mai no s’havia dedicat un sol minut que no fos per pintar-se els llavis o maquillar-se, i ara tenia ni més ni menys que quatre mesos.
Ara, allí sola era feliç quasi com mai no ho havia estat, podia deixar anar els seus instints sense fre, pel que diran, podia plorar o riure si en tenia ganes, sense més ni més, i sense que ningú la prengués per ximple, passejar, pensar, seure a terra o restar descalça tot el dia fruint de l’escalfor de la terra a la planta dels peus, sense por que ningú li recordes que ja no tenia edat per segons que. Allò ara per ella, era el Paradís, descobrir els ocells sense gàbies, les flors sense testos o simplement aquell meravellós capvespre. Enrere quedaven la quimioteràpia, els escàners, els anàlisis de sang i també la seva feina, les botigues de moda, les vacances, les festes, la vida...O almenys el que fins aleshores havia estat la seva vida.
Les tardes que plovia, que eren moltes, eren les seves preferides, es recollia a la petita ermita, s’arrupia al sofà i pensava. Ella no havia estat mai creient i mai no havia sentit la necessitat de resar, i molt menys ara, que no tenia res a demanar, ni agrair. Malgrat tot, aquelles tardes a l’ermita, havia tingut les vivències personals més profundes de la seva vida.
I allí també fent repàs al passat se li apareixien les figures dels seus dos fills, a qui li semblava poder acaronar...Senyor!!!! que donaria per poder-los acariciar una estona, fer-los un petó...Però eren passat, un passat al que ja havia renunciat, per ella només records.
Quan la pluja escampava, sortia corrent a olorar la terra humida, l’herba, i deixava que les fulles xopes li mullessin el cap, aleshores agafava una poma ben madura i veia consumir aquells minuts amb delit, mentre imaginava el seu espòs passant-li la ma per l’espatlla.
L’únic que trencava aquell encís, era la maleïda tos, que poc a poc i gradualment anava guanyant terreny, i que era el presagi inconfusible que tot seguia el seu curs, que el mon encara voltava, i les hores passaven, i els minuts, i els segons…i la vida se li esmunyia entre els dits…

25.8.08

FIDEL FINS A LA TOMBA

Et seré fidel fins a la tomba...
i un cop allí, lliure de tu i de tot
m'embolicaré boja i luxuriosament
amb el primer esquelet marxós que trobi.
Ensenyaré als àngels el meu sexe,
i faré l'amor tant com em vingui de gust,
amb qui vulgui, sense marges, sense embuts.
Aniré de l'entrada del cel al purgatori
jugaré a cartes amb els lladres i barruts,
escopiré als militars, dictadors i fatxes
que a ben segur en seran multitud.
Fumaré caliquenyos, i beure bon whisky
amb els amics que no s'han guanyat el cel,
amb quatre guitarres esvalotarem l'infern.
Anirem a passar comptes, si és cert que Déu existeix
li farem l'auditoria que el seu mon de merda és mereix.

Et seré fidel fins a la tomba, després Déu dirà...

QUESTIÓ DE MANDRA


Parlar-te sense haver d'obrir la boca.
Fer-te l'amor sense tocar-te la pell.
Portar-te a fer un volt sense ni moure'm.
Fer-te un petó sense acostar-te els llàvis.
Recitar-te un poema sense saber-ne cap.
Cantar-te una cançó sense música ni lletra.
Compartir-ho tot, sense donar-te res...
No soc romàntic, tot plegat, questió de mandra.

AMB AFANY DE FORMIGUETA


I
Tenaçment, amb afany de formigueta,
confecciono un mon imaginari, per viure’l sols amb tu.
Res no em destorba, sinó els límits de l’absurd de mi mateix,
i en la teva llunyania hi trobo el consol de cada record.


II
La boca pastosa em retorna a la vida.
L’esclat cruel del cap al llevar-me,
l’impossibilita’t real d’obrir els ulls.
Nits d’alcohol, tabac i converses banals.
No recordo gran cosa, tot ha passat de pressa.
Sento però molt alleujat la teva olor en la meva pell.


III
Riure sense tu, és malgastar rialles
despertar-me lluny de tu, és un absurd.
Explica’m en quins ulls trobaré el que trobo en els teus.
Ensenya’m en quin dolç jaç, puc trobar tantes carícies.

Amb l’afany de formigueta seguiré el dur camí de buscar-te en la foscor.

L'ARC DE SANT MARTI



Em deixaré pegar si això t'agrada,
i emmanillar-me si et fa feliç,
apendré a cusir, a fer bugada,
a cuinar-te els plats més esquisits.

Sabré estar al meu lloc, vestiré Armani,
et diré preciosa, cada dia et duré flors,
passaré per alt els amants del teu armari,
si tu ho demanes et pintaré un mon de colors.

Seré discret quan tu no em vulguis veure,
dormiré al silló, a la banyera si cal,
però encara que ara et costi de creure
amb el temps puc ser el teu pa i la teva sal.

Amb una sola ordre teva
deixaré la droga, el sexe, el rock and roll,
si tu ho vols estimada meva
apendré cançons del Nat King Col.

Arribat el moment, si no en tens prou
aniré a missa els diumenges, votaré al PP,
cantaré al metro, o treballaré al Mercashow,
el que tu em demanis, no dubtis que ho faré...

Però encara que al final no vinguis amb mi
dibuixaré per a tu, un arc de Sant Martí.

EL LLIT...I LA ROSA...


Estirada sobre el llit,
vestida de nuesa,
entre els llençols de lli
i la rosa tant vermella.
Els ulls de caramel,
voltada de bellesa,
el sol de mig matí,
l'envermellia a ella.
En l’estança de colors,
la cara il·luminada,
dels peus fins al seu torç
els meus ulls la desitjaven.
De sobte com un esglai
el meu cos la prenia,
dansant fins el desmai,
l’amor ens amansia

23.8.08

EN PAPER DE CIGAR...

En paper de cigar he escrit
allò que les meves mans no han gosat fer.
En paper brut de capsa de cigarreta
el recorregut suau pel teu cos llaminer.
Escric només el que hagués volgut escriure
en un viatge fascinant per la teva pell,
amb ratlles de saliva en cada centímetre de tu,
línies sensuals sobre les espatlles nues,
frases amagades pels teus ulls descodificats.
I el desig sempre a flor de pell
en cada un dels nostres instants excitadament furtius.

21.8.08

BOMBARDERS


Han bombardejat el meu camp de roselles
i han deixat tant sols ben dretes
les engrunes de la meva paciència,
la seguretat de saber que el que estimo ho estimo,
la certesa d’uns llavis avesats a besar,
la destresa d’uns ulls que miren el que volen veure,
no el que li volen fer veure en l’aparença.
Han passat els bombarders per sobre el meu sostre
i han arrasat tot el que desprenia vida,
tant sols han quedat en peus els records,
allò que mai les bombes poden destruir,
l’escalfor de la mà, el sexe humit, el somriure franc.

Avui sorprenentment m’has dit adéu,
i t’has endut tot el que m’envoltava
com un huracà, com un terrible tsunami,
com el napalm que crema tot el que abasta.

Avui m’has dit adéu i demà els ocells
xiularan en Si be moll...ben moll de tristesa

ECOGRAFIA



(Per la Txell)


En la foscor de la imatge
s’intueix una vida que belluga.
El cap, els braços, el torç...
En els traços quasi invisibles
un ser que es mou desitjós de viure,
desitjós de sentir l’escalfor d’uns braços,
de sentir un crit esclatant de benvinguda,
de sentir un somriure càlid,
una alenada de pau sobtada,
la rialla de la mare, el petó del pare,
la llet materna, la cançó de bressol....

Quan la llum esclati,
recorda que és dur viure, però imprescindible,
que és difícil respirar, però inevitable,
que és complicat conviure, però deliciós,
que val la pena obrir els ulls,
que és brutal sentir-se viu.
Quan la llum esclati
l’has de rebre amb un plor enorme d’emoció.

18.8.08

ASTURIES



Conec un lloc
on el blau lluita amb el groc, el roig i el magenta
per acolorir les parets de les cases
barrejant-se amb el verd més poderós del voltant.
Un lloc on les muntanyes s’alcen imponents i t’engoleixen
mentre un pic rondina al del costat
per robar-li uns pocs centímetres.
Un lloc on les àligues et despentinen
si t’encantes, amb els seus vols rasants,
monarques com són i ulls privilegiats
d’una natura orgullosa i sumptuosa.
Un lloc on els carrers fan olor de poma fermentada,
on t’esquitxen els peus, si bades, en cada cantonada.
Un lloc on la natura esclata i regna sense oposició,
on algun dia algun creador es va entretenir més del compte
en posar ordre, en endreçar-ho tot.
Un lloc on la màgia flota en l’aire,
amb cada nota del timbal i de la gaita.
On els peus troben cada dia un nou sender
per tal de poder sorprendre els ulls captivats
i acostumats a la constant fantasia.

QUINCALLES



Escampats sobre un mantell blanc,
estels de plata falsa
penjant de collarets de fantasia.
Maragdes de color groc
barrejades amb àgates
rogenques i cristal·lines,
anells d’aquell or
que va cagar el mor..
collarets de coralls,
que no en saben res del mar
i penjolls de perles
que mai no han vist cap ostra...


En l’espai, l’únic autèntic,
els ulls verds preciosos
de la noia de la parada
que veu angoixada
com la gent passa i no s’atura.

Les úniques perles, les seves dents.
Els únics coralls les seves vermelles rastes.

SANTILLANA DEL MAR



Amb un llapis màgic
algun follet emmetzinat
de bolets al·lucinògens
va dibuixar pedra a pedra,
cada racó, cada carrer,
cada persiana, cada balcó,
i amb una signatura precisa,
orgullosa, altiva i sobirana
va dissenyar amb ma ferma, Santillana.

SIDRA



Amb gest cerimoniós
xarbota en el vas la llum de la tarda.
El líquid esquitxa espurnes al sol,
el braç, destre i àgil s’inclina sobre el cap
en una encertada paràbola al vol.

Aleshores, el suc es transforma
com en un encanteri en un plaer indescriptible.