He deixat el llapis endreçat
al calaix dels mals endreços,
allí on guardo el yoyó, les bales,
els botons i el cotxe teledirigit,
lluny ja de la meva infantesa,
d’aquells moments de nostàlgia.
No vull formar part d’aquesta tribu
d’aquesta colla d’erudits enllepissats
que viuen permanentment en un pòdium
amb una base feta tan sols de fang.
He mal guardat l’estimat llapis
que m’ajudava a passar els mals moments,
i em servia de diadema en dies feliços.
Ara és ja com l’unicorn d’en Silvio,
perdut en un immens tsunami de sentiments.
Potser, l’absurditat em portarà
un dia, qui sap, si a rebuscar-lo,
sóc així d’incongruent i de poc fiar.
Confio però, en la meva capacitat enorme,
brutalment enorme de desordenar-ho tot,
i que el petit llapis, reposi eternament
en la foscor més recòndita d’aquell calaix,
on hi guardo els records que no vull tornar a veure.
