28.6.14

MERCAT D'EMPURIABRAVA


Massa sol pel meu gust.
Una tramuntana violenta que aixeca ombrel·les i sorra.
Un munt  de gitanos que es venen la vida i les ganes.
De fons una música amb una lletra....potser de Machado...
...mueve tu cucu,  se menea la caca...la caca... la cadera....
I m’aturo en una parada i m’emprovo un vestit de flamenca
que m’apreta per  tot arreu, i la dona que em diu” vous êtes beau”
i jo que acollonit li contesto,” merci  beuacoup”
sense saber que la mentidera , m’ha dit que em queda de conya,
i penso que haure de canviar el meu look agavatxat...
i rapar-me la pereta, i jubilar el barret blanc,
i afaitar-me el cap del tot, com si fos Duran i Lleida.
I segueixo caminant i en una altra parada, una dona alemanya
que s’emprova una faldilla d’una talla impossible per a ella
i m’ensenya tot el cul, provocant-me unes nàusees imparables.
I la joveneta bufona que malauradament, no s’emprova la faldilla.
I de fons se segueixen sentint aquelles cançons de les parades
plenes de samarretes  de seleccions de futbol, brasil, argentina, Camerun
i d’altres  lascives i nazi-onals “fuck in spain” “I love Costa Brava”
mentre sona “para bailar la bamba, se necesita una poca de grácia”,
 cançó de l’estiu, paradigma del 2014...
I jo que segueixo com un nàufrag buscant els teus ulls
entre tanta grisor i mediocritat, entre samarretes i cançons,
entre tramuntanes i gitanos, els teus ulls con una fusta on agafar-me...

FINS QUE DIGUIS PROU

sincerament
amb tu, respiro un oxigen fresc,
aquell que no ha estat mai viciat
aquest que flota en l’aire
com partícules de vida.
I se cantar com un llop a les nits d’insomni,
aquelles nits de calor insuportable
on una i altra vegada se’m repeteix la teva cara,
la teva veu, els teus pits lliures de seda,
i on, després de tocar fons
remunto com una boia al mig del mar.
Em fas falta, ho sento...
i em sento ridícul escrivint-te poesies,  
em sento simplement un home passat de moda,
que molesta, que fa més pena que res més,
i malgrat tot t’escric, i t’escric i t’escric,
de manera simple, fins que em diguis prou....

21.6.14

MAT

Ara que els llauradors de misèria
han sembrat els camps de gegants grisos,
han omplert els cels de cordills elèctrics,
han violat totes i cada una de les masies,
han desdibuixat el meu bell paisatge,
miro la meva terra, terra dels avis i besavis
i no la reconec i em sento covard i traïdor.
Ens han furtat la vida a canvi del suposat progrés.

Maleïts siguin. 

18.6.14

LA PAU

Esperaré a la porta de casa
assegut mentre miro el cel
a que vingui la desitjada pau,
ni que sigui en forma de colom,
i com de costum se’m cagui a sobre...

8.6.14

PARADÍS???


Sonaven els Amics de les Arts,
desfent l'encís de la nit.
el lloc, la companyia,
l'olor d'espígol, de farigola.
Malmetent el groc esclatant
de la olorosa ginesta,
molestant al jove que feia malabars,
la gespa que ens acaronava els peus,
el xiringuito preciós del prat de Boadella.
Els riures de les nines de porcellana
que grataven de manera melosa l'aire.
L'aroma del restaurant proper
amb aquella flaire de llenya
i carn rostida que envaïa els narius.
Un tros de paradís en plena muntanya...

...llàstima dels Amics de les Arts....

2.6.14

NEGUA JOAN DA TA -L'HIVERN HA MARXAT-

Ha marxat l'hivern
amb les seves bromes i les pluges
i tu has quedat ballant
entre les alberes i el roures,
entre els verds i humits racons
amagats del sol.
Ha marxat l'hivern,
un hivern benigne, sense neus
ni pluges ni vents,
i tu ballant com sempre,
sortint a passejar
nua pels boscos, 
jugant entremaliada
amb la deliciosa primavera,
perquè saps? l'hivern, ha marxat...
Negua joan da ta...


1.6.14

EM RENDEIXO

No vull seguir lluitant
avui em rendeixo i entrego les armes.
Firmo un armistici sense condicions 
i deixo totes les meves pertinences al teu nom.
Demano només que no em prenguis el bolígraf
per a poder seguir escrivint-te coses boniques,
no et refiïs ja de la meva pobre memòria
la vaig perdre en una barricada qualsevol.
No vull lluitar més, m’entrego
soc el teu presoner, fes de mi, el que et plagui,
deixa’m però el meu bolígraf
per a prendre quatre notes quan m’engarjolis,
si m’esborres la memòria moriria com un peix
atrapat en una xarxa, o com un animal salvatge
donant tombs en un espai diminut d’un zoològic.
Demano que consti en la meva rendició
aquesta simple i petita concessió...