EN LA MEVA MERDA

Un dia més, m’he confinat amb tu

i he usat aquest mot fins ara desconegut,

i m’he amarat de les notícies, totes tristes,

totes tràgiques, totes desesperançades,

explicades per gent grisa i prepotent,

escortats de repugnants vestits militars,

coberts de fanatisme i de medalles,

amb un llenguatge bèl·lic i ensangonat.

Un dia més, he tancat la televisió

i he posat com un estruç el cap sota terra,

i he tornat a somniar els flychs i el cantàbric,

les sopes de peix de Lekeitio, els moments dolços.

M’he saltat el confinament de manera imaginària,

i he corregut pels carrers mullats de Bilbo,

pel boulevard sempre sorprenent de Donosti,

m’he submergit en les onades braves de Zumaia,

he passejat tranquil·lament sol per Pagoeta,

he sentit la veu enrogallada de Laboa

i la magistral cançó de Zea mays...Negua joan da ta...

L’hivern ha marxat, hi ha quedat el virus,

amb els seus homes grisos i fantasmagòrics,

amb els seus militars de merda enmedallats,

amb els seus sanitaris desbordats i abatuts,

amb els seus hospitals arruïnats i buits...

Un dia més, segueixo confinat en la meva merda.