Em fa por la solitud,
perquè és en la solitud que em descobreixo,
on entenc el què sóc, el que he estat, el que seré.
M’espanta el meu propi jo,
descobrir-me, redescobrir-me, inventar-me.
El meu jo, aquell que he modelat i construït,
aquell del que he renegat i després destruït...
Una sensació estranya de temor i de vertigen
M’espanta i em sedueix, estar sol amb mi mateix.
Cada capvespre penso que tot va a la deriva,
que tot està per fer i desfer, ocult en el no-res.
Veig la lluna orfe, obrint-se a cops de colze,
el seu feixuc i repetitiu camí entre les estrelles,
i penso en tu, abandonat i abandonada de tot,
en tu que encara creus en els homes i les dones,
en tu que vius enganyada i enganyat d’un demà,
que serà millor, és clar que sí, perquè tu ho has decidit,
i se m’escapa un somriure sorneguer i melancòlic
perquè m’has recordat la meva ja llunyana joventut,
on creia que tot era possible, i creia en Déu i els àngels,
i veia verges Maries, perquè abans, n’hi havien més,
i en uns pastorets que sempre deien que havien mort el llop,
i ara m’espanta fins i tot un pobre assedegat porc senglar,
i protegeixo el meu jardí creat a pols de terra dura i seca,
i compto els dies endarrere i no pas com caldria, endavant.
Perquè tot s’ensorra, i girem la cara per negar-nos-ho
i viure així una mica més feliços com l’estruç,
o com en pobre Pinxo, aquell eriçó que cada dia
menja de la resta del pinso que li deixen els gats
a l’ampit d’una finestra que fa temps que ho acull tot...
Vaig demanar com a darrera voluntat
de condemnat a mort,
ballar un vals amb la Reina.
Arrapar-me, ardent com estava ja en capella
a aquella cintureta fràgil,
olorar, ni que fos una vegada,
la ferum de la corrupció.
Abraçar-la, sentir el seu cos
contra el meu i sentir el que envolta,
tot el que ella toca i sent.
Vam ballar el vals breu
amb dos músics a la cel·la.
Ella va tornar a la seva...feina.
L’endemà, jo ja no hi era,
li havia furtat però, tot el seu perfum.
Em segueix el so dels esquellots
i la solitud més profunda entre els boscs d’Aia.
Em segueix tan sols la meva ombra
projectada sobre la boira persistent.
Avui tampoc ha sortir el sol,
ens ha deixat sols a mi, amb el meu esperit.
Hem aprofitat per xerrar de tot i de res,
de la vida, i dels instants plaents i dolorosos.
Una altra ànima solitària ens ha llençat un «Kaixo»,
M’he posat un dit a l’orella
fent veure que xerrava per telèfon,
en aquell lloc remot i sense cobertura.
M’ha creuat amb un somriure displicent.
