31.10.15

OSSOS

S’abandonà lascivament a la mort,
va obrir les cames, va prémer el pit,
va jugar sense embuts amb la luxúria,
d’aquells ossos freds i apassionats.
Es deixà anar encuriosida per l’incert.
Va permetre que aquells ossos
se li amaressin a la pell i al cor,
que les dents es clavessin al muscle,
que els dits sense pell ni carn
li engrapessin amb passió les natges,
que el no-res li envaís el cervell.
Pocs segons després es deixà anar
inundada de la llavor del més enllà,
i aleshores, plàcida i tranquil·lament,
amb un somrís,  deixà de respirar.

30.10.15

DEIXA'M SOMNIAR


Vull seguir somniant,
no em despertis avui,
regala’m aquests instants
on l’anestèsia del son,
em transporta a paranys
allunyats del dia a dia.
Deixa’m somniar
ja se que no és diumenge,
ja se que els llençols
se m’enganxen al front,
ja se que al alçar-me
 no estaré pas d’humor,
però deixa que els somnis
em segrestin el matí,
em despullin de tot,
em facin volar,
em facin volar,
em facin volar,
tant lluny com ells vulguin,
tant bonic com ells dictin,
tant angoixat com pretenguin.
Deixa que la seva ruleta russa
em transporti entre somnis
a prop de la lluna i els estels,
i que ells em gronxin dolçament
per poder seguir somniant...

EL VELL TERRORISTA

El vell terrorista fa recompte dels morts,
dels missatges amagats en cada trucada,
de l’excitació de cada amenaça telefònica.
Fa repàs del terror que poc a poc ha sembrat,
dels trets a la nuca, dels empresaris segrestats,
de tota  vivència al límits de cada estimball,
de cada penediment i remordiment posterior,
de cada ideal defensat, de cada contradicció.
I amb les mans immensament ensangonades,
ara que es troba absolutament acorralat,
prem el gallet per darrera vegada, la més important,
i abans que el sospir resignat li violi el silenci,
la darrera bala ferotge , li esclata al cervell,
sense haver pogut ni tant sols, demanar perdó...

25.10.15

19.00 ZARA -visió positiva-

19.00 hores, divendres,
sec a la porta del Zara,
passa la gent pel carrer,
la vella que a penes camina
i que dona gràcies a la pròtesi
que li ha millorat el dolor
que abans sentia a cada passa.
La dona que torna a casa
pensant en el sopar, els nens,
l’home, el curs que està fent
d’aquella llengua estranya,
que no serveix per a res, però l’omple.
La parella de recent separats,
que s’han conegut per internet
i han refet, no saben ben bé què,
i passegen agafats besant-se
com dos adolescents enamorats,
convençuts que ara sí l’han encertat.
Les dues noies que parlen
d’aquella amiga comuna
que aquella tarda no les acompanya,
i del bé que li queda el modelet
que va estrenar a la darrera festa,
per no parlar dels ulls tant bonics que te.
La parella de vells que compten les hores,
els minuts, els segons que els separen
de poder tornar a veure els nets,
aquell tresor que dia si, dia també
els fills els deixen per fer-los de cangurs.
El pidolaire que avui ha recaptat 50 euros,
 la sud-americana que te cura
de l’anciana de la casa del costat,
que te bona salut i sap que li durarà anys,
garantint-li així la feina i l’esplèndid sou.
El noi que fa malabars i que cada dia se supera
en aquell truc que abans tant li costava,
la dependenta que esbufega tabac
esperant que passi ràpid l’hora per tancar,
i poder anar a buscar el xicot,
amb qui compartirà sexe
fins a altes hores de la matinada...

19.00, divendres
sec a la porta del Zara
i contemplo atònit
que fa estona que miro,
i que malgrat que tothom sembla feliç,
ningú somriu.

23.10.15

19.00 ZARA


19.00 hores, divendres,
sec a la porta del Zara,
passa la gent pel carrer,
la vella que a penes camina
i mira a terra sospesant el temps,
i les passes penoses, una a una.
La dona que torna a casa
pensant en el sopar, els nens,
l’home, els problemes de la feina.
La parella de recent separats,
que s’han conegut per internet
i han refet, no saben ben bé què,
i passegen agafats besant-se
com dos adolescents enamorats.
Les dues noies que posen a parir
a l’única amiga comuna
que aquella tarda no les acompanya.
La parella de vells que compten  les hores,
els minuts, els segons que els separen
potser, qui sap si de l’adéu definitiu.
El pidolaire, la sud-americana
que te cura de l’anciana de la casa del costat,
el noi que fa malabars per guanyar-se dos euros,
la dependenta que esbufega tabac
esperant que passi ràpid l’hora per tancar...
19.00, divendres
sec a la porta del Zara
i contemplo horroritzat
que fa estona que miro,
i no he vist ni un sol somrís... 

16.10.15

LA FEINA


Avui conduïa poc a poc
el camí cap a la feina em semblava absurd.
Tanta verdor al meu voltant en una tardor
que tot just treu el cap entre boires.
Els contorns encara difuminats de les Alberes,
i la grisor del mar, terra enllà a l’horitzó.
El cotxe de darrera em feia llambregades
entre suposats renecs i altres improperis,
potser feia tard, potser no duia la música
que sonava tranqui·la al meu cd,
Udazken koloretan, els colors de la tardor,
les notes de Lertxundi em besaven l’oida,
i m’empenyien a seguir conduint tot el mati.
He parat a compar el pa, al lloc de cada dia,
les mateixes dos barres, el mateix preu,
la mateixa dependenta, el mateix somris.
Conduïa poc a poc, camí de la feina,
aquelles hores absurdes perdudes
en la immensitat d’una fi que no t’importa,
i m’he creuat amb la gent de sempre,
els carrers de sempre, el semàfor de sempre,
les hores infinites per davant, cridant-me.
I finalment el cotxe ha aparcat, al lloc de sempre,
i he deixat els colors de la tardor,
els somriures dels prats, les il·lusions,
el cel blau intens, l’horitzó, el mar,
les boires, els contorns, les Alberes...
La vida ha quedat fora un dia més.

Soc a la feina.