20.1.18

R



Gené i febé
han abandonat el fed
i s’han despullat d’ogull.
maç, abil i maig
sobeviuen la pimavera sense flos.
Juny, juliol i agost
planten la seva tenda
davant el col·legi electoal
defensant unes unes maleïdes.
Setembe aixeca el puny combatiu,
mente l’octube defensa amb ungles,
defensa amb dents la llibetat negada.
Novembe omple les places de goc,
de llaços gocs, de bufandes gogues
d’ulls i miades lluminosament gogues...
Desembe gela gajoles, congela nadales,
cistalitza de manea cuel els pessebes...

Les places s’omplen de gent,
els ajuntaments s’omplen de veus,

els ulls egalimen llaguimes de sang.

Visca la R!!!



18.1.18

CAP DÉU

Passejarem junts per aquella platja
fins que desapareguis per sempre,
aleshores m’asseuré a esperar la lluna
amb el cul ple de sorra i l’ànim inert.
Comptaré les onades, descomptant-me,
mai n’he sabut de sumes ni  de números,
però a cada anar i venir de l’aigua salada
escriuré una sola paraula que al lligar-la
amb la següent, la següent i la darrera,
aconsegueixi explicar-me a mi mateix
la immensa amplitud del meu absurd.
Aleshores il·luminat tant sols de les estrelles,
caminaré nu i pausat arran de l’aigua,
deixant que les algues se m’enredin
juganeres i capritxoses entre els peus,
i em sentiré tant petit com sé que sóc,
com ha de ser, com ha estat sempre.
Miraré al cel i se segur que cap Déu
es compadirà  pel meu passeig.

17.1.18

CAP EXCUSA

Poc a poc, la fulla s’ha despenjat de l’arbre.
En el seu vol de giragonses, m’ha semblat sublim.
Empesa pel vent, dibuixava espirals i rotllanes.
Semblava divertir-se anant bojament d’un cantó a l’altre.
Jugava entremaliada amb les que eren les seves amiges.
De sobte, de manera inesperada, de manera abrupte,
de la manera més insospitada, el vent s’ha aturat...
Ha caigut a plom, com aquella noticia mai volguda.
Ni tant sols la tardor li ha donat excusa per la mort.

NÚVOLS BURLESCS

Se m’han quedat versos al coll
d’aquells que costen d’empassar
quan les tardes són abruptes
i les noves, poc noves i tristes.
He quedat moix com el cel
ple de núvols grisos a l’esguard
i pel cap giren imatges llunyanes
d’altres tardes més joioses.
Encara no he pogut empassar
els mots que com punxes
estripaven la gola i paladar
i els he escopit sense clemència.
He vist la silueta allunyar-se
temps i espai enllà lentament,
i he copsat en els núvols negres
dibuixos anàrquics i burlescs.

14.1.18

LLAÇ GROC

Tant sols amb un llaç groc, t’escupo a la cara.
Em desfaig en milers de fragments cromàtics
com  les gotes de saliva que surten de mi
i tots els fragments retornen a la llum en groc.
Penso i repenso la foscor de les fredes garjoles
i intueixo l’au que entra i surt d’entre els barrots.
L’aire enjogassat s’esquitlla lliure per les cel·les
amb la mateixa fragilitat que fa voleiar el meu llaç
que penja d’un imperdible –per no perdre’l- del meu pit.
Tant sols amb un llaç groc, et mudo la cara i l’esguard,
et faig voltar i voltar caçant mosques entremaliades
per arbres, fanals, façanes, senyals i refotudes finestres.
Jugo amb tu i la teva sublim, la teva enorme estupidesa,
la teva i la dels teus fiscals, la teva i la dels teus tribunals,
la teva i la dels teus llepaculs periodistes, la teva i la del teu govern, la teva i la de la teva constitució, la teva i la de la teva policia, la teva i la de la teva bandera, la teva i la de la teva pàtria corrupte, la teva, sobretot la teva...

Amb el meu llaç groc, t’escupo a la cara...

PLOU I FA SOL

Plou i fa sol,
i ja cap bruixa s’atreveix a pentinar-se.
Massa coses han passat per arriscar-se,
massa fogueres preparades per l’ast,
massa porres per netejar la dissidència,
massa inquisició, massa tribunals,
massa incomprensió i intolerància,
masses presons, masses barrots,
massa feixisme i masses ossos a les voreres...
Plou i fa sol, i no se si les bruixes tenen por,
o és que se les va endur a elles i escombres
l’esclafit que va assolar el barri...

SAGNEN ELS CARRERS

Sagnen els carrers
i tant sols sal per curar les ferides.
Sal que cicatritza però no esborra,
sal perquè ningú no oblidi, ni perdoni.
Sagnen les cantonades
com sagna l’adolescent la primera regla,
amb la sorpresa i l’estupor del que ignora,
amb la certesa que mai res no serà igual.
Queden impregnades a les pedres
el dolor i la ira de l’esclau de la metralla,
el dolor del qui ja no creu en res
i ja per no tenir, no te ni casa, ni esperança,
ni demà perquè l’avui és fugisser i incert.
Ressonen pels temples les pregàries
a uns deus en minúscula que fa temps
han claudicat i resten a l’atur sever.
Surt la lluna roja, sobre les muralles
i penetra dòcilment a les mesquites
que dibuixen la silueta a la sorra del desert
i les palmeres traspuen llàgrimes salades
que cicatritzen també el sofriment
de l’odi criminal del fanatisme.
Sagnen els carrers
d’aquest territori en constant menstruació.
I el mon, que els nega les compreses...

7.1.18

CAPSETA


Voldria tenir una capseta
on poder guardar instants.
Aquell instant màgic i dolç
en el que falten dos segons
perquè esclafis a riure.
Aquell moment feliç
en que els ulls es tanquen
per entrar al mon del son.
Aquell instant meravellós
en que s’endevina l¡’orgasme.
Aquell instant irrepetible
en que em mires i somrius.
Aquell instant just i definitiu
que amb una sola lletra T,
comences la paraula que m’estimo.

DELICTE D’ODI


Odio la teva prepotència,
si, ho reconec,
les teves maneres, la teva supèrbia.
Odio els teus cops de porra
si, ho reconec també,
la teva suposada superioritat,
els teus tribunals, els teus fiscals,
els teus legisladors, les teves lleis,
la teva putrefacta constitució,
si, també ho reconec.
Odio a més, l’olor rància,
la patètica olor de naftalina
dels uniformes dels teus soldats,
les ordres i les consignes,
les desfilades esperpèntiques,
i fins i tot la pobre cabra.
Odio la teva visió d’unitat
i el teu menyspreu a la diferència,
les teves maneres a l’hora de mirar-me,
el teu suposat amor absurd cap a mi,
les teves falses mostres d’afecte.

Odio la nostra relació. Vull el divorci.

2.1.18

VOSALTRES, FEU EL QUÈ VULGUEU

Vosaltres feu el que vulgueu,
jo em transformaré en refugi.
En refugi de mi mateix si cal,
per a poder preservar cada insult,
cada menyspreu, cada agressió.
Feu el que vulgueu, jo seré barricada,
apunt per a aguantar escomeses,
per repel·lir-les , per recordar-les,
per a no oblidar-les mai mentre visqui.
Seran el meu as en la màniga quan algú
em parli de llibertat i de igualtat,
per quan m’esmentin la solidaritat,
per quan algun repressor maleït
em parli de pau. De pau, què sabran ells.
Em faré capseta i calaix de sastre
i no pas per guardar odi, sinó memòria,
potser l’únic que mai ens podran prendre,
potser el més valuós tresor que tenim.
Em faré baluard, merlet, i trinxera
el dia que la seva puta  pau armada em sodomitzi.
I vosaltres, feu el que vulgueu....