Intentava comptar les estrelles,
però la bellesa narcòtica de l’arbre
m’impedia concentrar les sumes.
Era com si uns dits gratessin l’espai,
de manera subtil i tenebrosa.
Semblava també com si un bufador
mogués des de sota les branques
per enterbolir-me el recompte.
Aleshores ho vaig veure clar i diàfan,
de què servia comptar comptar la bellesa,
de què servia
saber-ne el nombre
si no podiem retenir-la més d’un instant?
Passats uns minuts, l’aurora va esborrar
totes les traces que havia dibuixat la nit,
i la bellesa va canviar de cara i de vestit
per un de més clar, sense perdre cap matís
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada