28.5.18

ESPASMES -A Silvia Perez Cruz-


Com en un seguit de petits orgasmes
controlats, expansius i terribles,
sortia a glops el raig de veu,
les notes de la guitarra feien de dits
que fregaven tendrament la pell,
que furgaven els instints i la paciència,
que desfloraven un a un els pètals
d’aquella margarida primaveral.
I em deixaves amb els ulls esbatanats,
amb l’esperit bocabadat i nu
amb els sentiments de cabell d’àngel,
i amb el cos amb un seguit d’espasmes,
esperant, desitjant, anhelant
una nova erecció musical.

27.5.18

ROCA


M’he mimetitzat amb la roca
per sentir-ne el seu  batec,
mentre feia l’amor a la natura.
He fruit des de l’altura
entre el goig i l’esbufec,
entre el sospir i la textura
de l’arbre la terra i el seu frec.
He mirat pel seu balcó
fascinada per la bellesa
i he desitjat tornar-me gotes
per escampar-me amb destresa
o omplir l’indret de notes
amb la música més bella.
M’he mimetitzat amb la roca
per sentir-me un cop més, viva.

LA BALADA DE L'ALAN

La darrera nit
ens vas cantar una bonica balada irlandesa
en el teu anglès mastegat i incomprensible.
No reies com abans, estimat, tenies ja el teu Àlien.
Una cançó llarga que parlava de pau i amor,
les teves consignes vitals, el teu ser, el teu sentir.
Vas marxar d’hora, de la festa, sense massa cerveses,
sense massa petons, sense les teves rialles brutals.
Has marxat entre música i somnis de morfina,
segur que a  cavall de la teva estimada moto,
amb la teva caçadora de cuir de mil batalles
i taral·lejant com sempre algun tema de rock.
Has marxat en aquest maig cruel i trist,
on la primavera ens ha plogut llàgrimes a dojo.
No never, no more, cantavem tots dos un dia...
Adéu estimat amic, fins sempre.
Aquesta primavera m’esta esgotant les llàgrimes...

24.5.18

CARTER


No t’adones de com de trista és la tristesa
fins que decideix colpejar-te entrant a casa
i convertint-se en okupa de les teves hores.
I quan penses que ja no hi cap més tristesa,
s’obre a cops de colze, una mica més, i més...
Aquella trucada terrible de bon matí,
aquella veu trencada, aquell plor...
Aleshores et vesteixes i surts al carrer
surts a caminar per relaxar, per pair.
i arribes al lloc de la festa, al bar,
el lloc on sempre hi ha riures i cervesa,
on hi ha cants, futbol i olor d’herbes,
i el trobes ple, ple de gent jove, a dins,
al carrer, asseguts al terra, sota l’ombrel•la,
i perceps un silenci ensordidor i crepitant,
uns plors feridors, una immensa tristesa
i infinites abraçades, dolços petons...
I perceps una amistat indestructible,
una buidor impossible d’omplir
un amor desmesurat pel que mai més
ja no compartirà, aquesta tristesa,
aquestes abraçades, aquests petons...
I et revoltes amb la vida i les seves bromes,
i penses que tot és culpa d’un mal guionista,
i et cagues en tot, sense que el tot tingui cap culpa.
I busques urgentment, desesperadament
una espatlla per omplir-la de llàgrimes.
Molt bon viatge amic

18.5.18

LA PITJOR POESIA


Aquells  dies no ens els podran prendre.
Aquelles il·lusions, els neguits, la por,
aquella por de saber que t’estàs jugant la pell
i que malgrat tot cal que te la juguis
perquè tot sortirà bé, perquè som molts
perquè creiem que tenim  raó i ens bull la sang,
ens bull com mai, i ens arrisquem i plantem cara
i amaguem les urnes, i esperem les porres,
i som molts i en un instant creiem que som tots.
I veiem els avis, vells conservadors porucs,
que aguanten una a una les humiliacions,
les xuleries, els cops i les empentes
el comportament feixista dels servidors
dels gossos falders i rabiosos dels amos,
i malgrat tot, dormim al ras i ens alcem d’hora,
i protegim un tresor comprat als xinesos,
uns tresors que venen de França
d’una maternitat que acollia nadons
que fugien dels mateixos que ens peguen.
I el dia passa entre la felicitat i la por.
I votem, i guanyem, i de sobte
amaguem el tresor, amaguem l’urna
que vessa de vots, que vessa de dignitat,
i sortim al carrer, i destapem el cava
i cridem i ens abracem, i plorem
i ens petonegem, i ens tornem a abraçar.
I els avis creuen que ja poden morir
i miren els nets i saben que és per ells,
que tanta dignitat, que tant de coratge
és tant sols per ells, pèl seu futur...

L’altre dia em van dir, que jo no escrivia poesia,
i tenien raó, mai n’he escrit, fujo d’ella.
Tant sols intento buidar tot el que sento
i pensar que ho faig bé, pobre de mi,
com tots i cada  un dels que vam patir aquell dia.
No calia fer el correcte, no calia mètrica ni rima,ç
tant sols coratge i dignitat....Penso que m’he liat...
Visca el poble i la República

CREMALLERA -pedra d'Àngels Sargantana-


Vaig descordar la cremallera graó a graó
amb tota la lentitud i sensualitat del que era capaç.
El clic, clic de la tanca amplificava el meu desig...
Allí on pensava però, trobar suavitat i dolçor
hi vaig trobar una duresa implacable,
allí on esperava perdre-hi els sentits
aparegué un mur gris i infranquejable.
Vaig descosir el camí fet i em vaig rendir
davant aquell somni frustrat i petri.

CAMINANTE NO HAY CAMINO -Pedra d'Àngels Sargantana-



I les paraules del poeta esdevingueren pedra
transformant-se perdurables, en natura.
Cada pigment prenyava la duresa de fragilitat,
cada fragilitat de la frase, duresa en el missatge.
I el poeta morí lluny de les seves pedres,
deixà mutilades les paraules i les frases.
Una vegada més, guanyaren el paper i la tisora,
en forma cruel de sentències i censures.

17.5.18

DIBUIX


Et desdibuixo amb la mateixa astúcia que et dibuixo
i se m’humitegen els ulls dibuixant la teva rialla
i descavalco neguits quan et desdibuixo les penes,
i hàbilment torno a dibuixar-te les arrugues dels ulls
mentre et desdibuixo les marques traïdores del temps.
Tot jo sóc una eterna contradicció mentre et busco i fujo,
Et dibuixo i et desdibuixo, t’estimo i t’odio i et torno a estimar
i et dibuixo i tristament, t’esborro del llenç blanc impol·lut
per on naveguen els nostres dibuixos lamentablement desdibuixats
entre un mar de colors que ni dibuixen ni esborren.  

PRESBÍCIA




En sortir el sol
i sense veure-m’hi , coses de la presbícia,
palpo les cantonades de la casa
buscant aquell racó obscur i plàcid
en que acarono el teu cos suau.
En que el contorn dels espais
es transformen en pell ,
en pel eriçat i humit,
en plaer contingut.
I et veig, sense veure’t,
i t’ensumo amb el nas tapat
sense ni saber-te  la colònia,
i sento el xiuxiueig dolç
d’un “vine”...
I em deixo dur per l’instint
i et segueixo pels passadissos
amb la teva camisa blanca voluble
que transparenta l’aureola dels pits
terriblement erotitzats,
com els teus llavis,
com la teva
veu.
La teva
veu...
Tinc por de despertar
tinc por d’obrir els ulls
i no poder veure’t...
Maleïda presbícia...

16.5.18

ASTEROIDE


Avui, entre la lluna i la terra
ha creuat una gran pedra.
Els militars, han contestat amb bales...

15.5.18

GINESTA


He vist el teu cos nu
enmig d’un camp de ginesta
aquell verd i aquell groc cru
dansant junts en una festa.
He vist el teu cos vibrant
rebolcant-se en aquella era
una visió alegre i exultant
i tot en plena primavera...

14.5.18

SENSE TOCAR-TE


Jugaré amb els teus cabells, sense tocar-te,
quan la salabror del mar descansi a la riba
i el vent te’ls esbulli entre el garbuix de l’oratge.
Perfilaré el teu cos nu, sense tocar-te
quan reposis sobre l’arena lluent i molla
i el sol perfori cada porus de la teva pell.
I et dibuixaré un somriure perdurable,
te’n dono la paraula, i sense  tocar-te,
sense que cap ni una de les pessigolles
que  he imaginat mil tardes càlides d’estiu
arribi ni tant sols a dibuixar entre els teus pits.
Sense tocar-te...

3.5.18

XISCLES DE GAVINES


L’aigua esvalotada,
festival de xiscles,
de brams de gavines,
orfes de peixos,
 rates del mar.
La sal els esquitxa
el bec i les ales
i volen alegres
per sobre l’escuma
portades pel maldestre
i cruel vent de llevant.
L’aigua esvalotada
festival da gavines
que dansen famèliques
com dames porugues
entre vents i xiscles
i l’assot de la mar...

2.5.18

RAUXA


Que el cel em lliuri de seny,
i no m’obligui amb tirania
a sospesar massa les coses,
que m’eixalabrin els matins
i la lluna m’acomiadi pesarosa
movent el cap dient que no,
que no pot ser tanta energia.
Vull poder opinar a bota plena
a dir les coses tal com ragen 
a rebel·lar-me si no hi estic d’acord,
a cridar quan toqui fer silenci
i a callar quan m’obliguin a parlar.
No vull caure en l’avorriment
en el refotut borreguisme de la raó,
d’aquell estat màgic i terrible
que t’obliga a estar al costat del poder
per ves a saber quina qüestió
que en la seva absurditat
et roba sense compassió
un sol gram de llibertat.
No vull que cap dogma em governi,
ni cap religió ni cap bandera,
només  la intensa rauxa
mesurada tant sols per mi mateix.