29.9.15

QUAN PLOU, ESCRIC


Plou, i quan plou, escric.
Escric sense tinta ni ploma
sobre el teu cos nu.
Escric amb saliva i humitats
lletres amb olor d’herbes,
paraules com fulles caigudes,
pàgines de tardor rogenques.
Quan plou, escric lentament,
deixant que els llavis et ressegueixin,
que els mots es tatuïn a la teva pell
com els vells pirates enyorats de terra.
Plou, i quan plou finet com ara
torno enjogassat a la infantesa
i em deixo dur per un remolí
de records i alegries antigues.
Plou, i quan plou, simplement escric,
sense saber de què, anant d’un cap a l’altre.
Simplement escric entre paraules humides
i pàgines groguenques i entelades. 

18.9.15

L'OBSÉS


L’acabava de conèixer
i desprès de parlar amb ella
i riure plegats amb les seves ocurrències,
l’obsés li pregunta amb veu sensual:
-que portes posat?-

Ella contestà:  un somriure.

16.9.15

BE WATER MY FRIEND

Sigues el que vulguis ser,
o en tot cas, el que et deixin ser.
Estima com vulguis, o com et deixin.
Sigues lliure, encara que t’insultin per ser-ho.
Sigues honest, encara que nedis entre corrupció.
Demana votar, encara que diguin que no és legal.
No oblidis quina és la teva classe social, ells no hi compten.
Sigues dolç i tendre, encara que el teu voltant sigui violent.
Respecta la dona, respecta a l’home, respecta els nens,
respecta els avis, la natura, els animals, respecta els braus.
I sempre, sempre que puguis, sempre que en tinguis ocasió
escup a la cara de tothom qui no et respecta,
qui no respecta tot això. Ell no mereix el teu respecte.

Sembla una contradicció, però pensa-hi, no ho és.

12.9.15

COM UN RECORD D'INFANTESA...

De fa temps
un núvol li ennuvola el pensament.
Els anys, el temps, aquella malaltia
que cruelment li esborra segons,
minuts, hores, dies, setmanes
mesos, anys, sentiments i records.
Sempre contra cada mal, hi ha un arma,
ella la combat amb somriures i petons.
Pregunta, demana, reclama, observa,
i sempre respon a tot amb un somriure,
sense potser haver entès ni un sol mot.
De fa temps
el seu temps se li ha tornat un tobogan,
on tot passa de pressa i en colors,
sense adonar-se de res del que l’envolta.
Ahir però
un fil de llum, la tornà a un temps,
l’acostà a un espai del subconscient,
prenyat d’il•lusions antigues,
de vells somnis, d’eternes il•lusions.
I mentre cantava, tenia ben present,
que en les properes eleccions
calia tornar a votar en Companys,
encara que en el fons, el sabia mort.
De fa temps
que la Teresa, té clar el que vol
i el que ens convé a tots plegats,
malgrat la malaltia

9.9.15

POTSER SI...


Potser a darrera hora veuré la llum,
i sentiré com em puja dels peus al cap,
aquella sensació eufòrica de l’àliga.
Potser em cauran llàgrimes recordant
aquell esperit que ens unia, ens feia grans
i com deia aquell eslògan, també lliures.
Potser em caurà aquesta bena malaltissa
que ara m’empresona els ulls i em fa plorar,
i recordaré aquelles paraules emotives
d’”españoles, Franco, ha muerto...”
o aquelles altres d’emocionants, “todos al suelo”.
Potser per fi, cridaré gol quan marqui la roja,
o em posaré ferms quan soni l’himne “chinta, chinta”.
Potser si que tot es tracta d’una febrada
d’un malson en el que he caigut tristament
des de el dia que vaig néixer allí a Gràcia.
Potser aquell dia tornare a sintonitzar
antena3, tele(ainco) i la trece
i llegiré la razon, el mundo libertad digital
 i moure el cap afirmatiu
quan parli en Marhuenda o l’Indra,
o aquestes bellíssimes persones
de la caverna o la quadra nacional.
I potser, per què no? celebraré l’onceava
d’aquest equip històric de la capital.
I potser també em faré un twiter
per poder insultar i despotricar
contra tot el que sigui diferent.
I renegaré del meu idioma per tornar
de manera indefectible i honorable
a ser normal...
He de deixar de beure, amb urgència.