23.5.21

ROSER

 

Alguns, juguem amb paraules.

Les endrecem, les desendrecem,

les polim, les barregem, les escrivim,

en fem puzles i figures polièdriques,

en fem dogmes i després com Déus,

pugem als nostres pòdiums ridículs

i ens pengem medalles imaginàries.

Alguns inclús tenim la santa barra

de dir-ne sense escrúpols poesies.


D’altres fan de qualsevol cosa poesia,

un dinar, un espai, uns objectes, una rialla,

una unió d’amics diversos al voltant d’un espai.

Inventen, juguen, fan lliscar les mans en fang,

Creen, sobretot creen, viuen, sobretot viuen,

allunyats o no, de les paraules tèbies i fàcils.

Creen vida, creen poesia, creen estats d’ànims.


De tant en tant, fan viatges en la imaginació,

agafen avions, trens, vaixells, tots i cada un,

amb un sol destí, aquella Ítaca somniada,

i en la seva manca d’individualisme inútil,

arrosseguen gent, els fan partícips del seu somni,

els porten a illes, a paradisos, a volcans...


De tant en tant, escriuen llibres

per tal que no quedi tot en la memòria

que a vegades s’esberla tràgicament,

entre fragilitats i massa presses absurdes,

amb el temps i les pluges, amb els sols,

amb els estius calorosos, i les eternes primaveres.


Formen part d’un tot que imaginen i creen cada dia.

Ja ho deia el poeta:

Hi ha persones que lluiten tota la vida,

aquestes són les imprescindibles...                                                                               

18.5.21

MEMENTO

 

Quan llegeixis això jo ja no hi seré,

però seguiran venint les orenetes

i faran els nius a redós del teulat,

i tornarà a florir la ginesta,

i el romaní seguirà inundant

el dolç repòs dels avis.

Seguirà bufant la tramuntana

acolorint-te de vermell les galtes,

i seguirà sortint el fum a la xemeneia

aquelles melancòliques tardes de tardor

on la gata s’arrauleix sobre les cuixes.

I seguirà existint la poesia planera,

la meva, la única que sé fer, sóc limitat.

I m’agradarà saber que em rellegeixes,

i que segueixes veient-hi en cada mot

totes i cada una de les primaveres compartides,

tots i cada un dels regals que ens hem ofert.

I tornarà la neu a malbaratar tots els Nadals,

i a servir per aigualir el got de Talisker,

mentre els tres reis passen aquest cop de llarg

i tots els tions dansen al voltant d’una foguera.

No hi seré, però seguiré surant pels brins de gespa.


DONA

 

M’agradaria, ni que fos un dia, tenir ànima

i poder entrar dins teu, res de sexe,

simplement sentir-me i saber-me dona.

Saber què sents, i com ho sents,

explorar-me el cos i celebrar-lo.

Saber com entens la vida, com la captes,

com l’abraces, com la defineixes,

i un cop entès tot, redescobrir-te.

Saber com estimes i com et deixes estimar,

com discerneixes totes les caigudes,

com relativitzes totes les tragèdies.

Què sents quan et maquilles i et pintes,

com és això de tenir cabell i anar en faldilles,

com vius, com rius, com és el teu orgasme...

Tant sols un dia d’ànima per mimetitzar-me...



3.5.21

SPOILER


 

He escrit un llibre de poesia.

No us explicaré el principi,

ni el fil, ni el desenllaç,

només us explicaré el final.

El dolent és el poeta.