27.9.17

PEDRA, PAPER, TISORA...


Entre pedra, paper i tisora
trio sempre paper,
ni la duresa terrosa de la pedra,
ni el fred esmolat de la tisora.
Sempre el paper, volàtil i blanc,
per a poder escriure, escriure’t,
escriure’l , escriure-us, escriure’ls.
Escriure-hi sentiments, pensaments,
o simplement  dibuixar-hi gargots
sense sentit ni cap lògica coherent.
Escriure-hi poesia, o prosa, novel·la,
o un simple t’estimo, t’estime, t’estim...
Sé però que tinc les de perdre,
triaré paper, i la pedra m’aixafarà,
triaré paper i la tisora em tallarà,
però lletra a lletra persistiré
i seguiré malgrat tot, escrivint
tallat o aixafat, t’estimo, t’estime, t’estim...

Entre perdra, paper o tisora, ho tinc clar...

26.9.17

IMMERSIÓ

Voldria entendre, si tu em deixes
què és el que amaguen els teus silencis,
les teves tombes, els teus amagatalls.
Descobrir, quasi de puntetes
tot allò que mai has explicat.
Deixar-me anar per la teva infantesa,
perseguir fantasmes també si cal,
i fer-los fora, o potser abraçar-los
potser ells són innocents, mai se sap.
Tinc moltes ganes de destapar històries
de veure el teu passat amb els teus ulls,
d’endevinar les teves pors durant la guerra,
de traspassar aquell mur tots dos junts.
I en acabat, abraçar-te com si m’hi anés la vida
i riure, cantar  o plorar, si ens ve de gust.
Voldria entendre, si tu em deixes
si la maleta dels records és tant feixuga
com per corbar-te l’esquena i l’esperit,
voldria saber també si guardes ràbia,
i si t’agradaria amb mi poder-la compartir.
Voldria entendre, si tu em deixes
com és que amb tota aquesta historia,
m’has fet una persona tant feliç...

23.9.17

BUIT COM UN VUIT

Buit, com un vuit.
Nerviós, com un ristretto.
Trist com una llàgrima.
Oblidat, com un...com un...?
Nu com Adam i Eva.
Culpable com la seva poma.
Arrossegat, com aquella serp.
Perdut com un encenedor Bic.
Descol·locat  com un porter golejat.
Esgotat com el corredor de marató...


Buit, com un vuit.... 

PEDRES


Veure la vida a través d’una pedra,
dibuixar-la, acaronar-la, descobrir-la.
Veure com la sorpresa t’envaeix
en endevinar-hi contorns inexistents,
i besar-la amb un pinzell i pintura.
Deixar que la inesgotable imaginació
et retorni amb alegria a la infantesa
i deixar-te anar poc a poc, lentament
a donar-li una vida que ni ella sabia.
Impregnar-hi pigments lluminosos,
o retrats de natura sorprenents,
i en acabat, veure-hi poesia.
I transformar-te en una espècie
de Déu enjogassat que crea del no-res,
o que simplement embelleix l’espai.
Veure la vida a traves d’una pedra
és realment veure-hi més enllà
de qualsevol instant imaginable.

22.9.17

TOT D'UNA

Tot d’una, ha estat trencar-se les paraules
i començar, quasi de manera espontània a ploure,
com llàgrimes grosses i humides, i el llamp colpidor
que esguerra violentament la foscor, i el tro
i el plor, i el dol, i l’adéu i de sobte l’enyorança
terrible i esvelta com una madona de quadre
d’aquell museu de l’espant que t’evoca solitud.
Tot d’una la fi, de sobte la terrible buidor
i aquella humitat malaltissa i les gotes a la finestra,
i el cel enrarit que t’espanta, que m’espanta
com un monstre terriblement arrogant i facinerós.
 Surto al carrer i em deixo amarar de tot això
i l’olor de terra mullada em retorna calmosament
al meu somni , aquell del que m’han despertat violentamentResultat d'imatges de LLUVIA

9.9.17

AHIR A FIGUERES

Sense banderes ni himnes,
sense por.
Sense ràbia ni violència,
amb la raó.
Sense motiu aparent.
Amb milers de motius.
Amb una copa a la ma,
de la Fira del vi.
Sense copes, passejant.
Amb desenes de turistes,
estorats, bocabadats,
incrèduls, i torrats pels sol.
Sense moltes més coses,
però amb muntanyes de coses,
-com deia el poeta enyorat-,
varem restar dempeus,
varem escoltar el manifest,
varem fer crosta, sobre crosta,
una crosta que ja ens supurava
d’una pell ja massa esgotada
d’autoritarisme, de por aliena,
por a unes urnes, a uns vots,
por a una impremta, a uns fulls,
por a donar la paraula, a escoltar,
por a una democràcia que esmenten
que modelen al seu gust
i en la que mai, no han cregut.
Ai! si els seus pares aixequessin el cap
i els veiessin defensant la democràcia,
que ells es van assegurar d’eliminar...
Ahir , vam restar quiets, escoltant,
compartint, il·lusionant-nos,
dient-nos els uns als altres:
No estàs sol, estic amb tu,
en som molts més dels que ells creuen,
i no ens els creiem, mai els hem cregut.
I ells passaran, guanyaran o perdran,
guanyarem o perdrem, ja es veurà,
però el que ahir va quedar clar
és que mai més serem “dels seus”,
diguin el que diguin els papers,
diguin el que diguin els carnets,
els passaports, les lleis, les seves.
Guanyarem o perdrem,
però en una cosa sí que hem guanyat
ells, tenen por, nosaltres no.


5.9.17

INVENTARI

INVENTARI –això no és una poesia-

Exculpo del tot al Pare.
Aquell ser tot bondat que en arribar de la feina
esgotat de donar voltes al rellotge de la JOSA,
em feia feliç i jugava amb mi a botons.
Exculpo també, lògicament a la mare,
la dona de la meva vida, alegre i graciosa,
sempre positiva, com diria aquell.
Eterna olor de peix, la reina de la casa.
Exculpo del tot les germanes,
aquelles meravelles que m’ha regalat la vida,
la Lourdes, tota seriosa i responsable,
La Silvia, una inesgotable caixa de sorpreses
i la Marta, quina delícia de criatura.
Us exculpo a tots.
Sóc  qui sóc, tant sols per culpa meva.
Però no tant sols per culpa meva.
Per culpa d’una educació en una escola de merda,
amb uns professors de merda, amb una moral de merda,
en una època de merda, en la que ni tant sols podia,
ni tant sols podia gosar parlar la meva llengua,
on l’ensenyament es basava en uns credos de merda
amb dos fotografies de merda que formaven a banda i banda
d’una creu, que significava, més por, més moral reprimida,
més merda.
Una escola on en acabar el curs, cap al juny
només sabíem les taules de multiplicar com a lloros
i en una llengua que només usàvem allí dins,
uno por uno es uno, uno por dos, dos....
On apreníem unes capitals que ni somniàvem trepitjar mai,
els rius, els mars i els oceans on mai nedariem,
on ens formaven en un esperit nacional
d’una nació que ens importava un rave,
malgrat aquella bandera que onejava dia y nit a la façana,
on ens feien resar unes oracions cristianes
que només servien per fer-nos agafar por,
por del mon, dels altres, por al càstig, al proïsme,
i el que era pitjor, por al nostre propi cos
a la nostra pròpia sexualitat, o manera d’estimar.
Ens feien por les noies, que no sabíem ni com eren
ni com raonaven, i ens les feien veure inferiors
ens formaven en la superioritat de gènere,
ens encolomaven tasques irrenunciables
propis de la nostra masculinitat, el futbol, els cotxes,
la feina, ens formaven per ser caps de familia...caps...
Potser no, que no soc culpable del tot.
Tinc dos records molt frescs d’aquella època,
dos records simplement al·lucinants
tots dos relacionats amb un professor de merda.
El señor Muñoz, prim, esquelètic, calb i amb bigoti,
terriblement feixista insultant el Barça, el Barça!!!
Clamant a l’ordre pel partit d’en Guruceta...
“como puede permitirse el lanzamiento de almohadillas...?”
“Era penalti, Rifé, derribó a Velazquez dentro del área”.
Rematant-ho amb un “putos catalanes”...
Ho tinc fresc, molt fresc, amb les imatges del DICEN,
on es veia clarament que la falta era fora l’àrea...
Com si a aquella desferra li importés massa el penal,
en Rifé, en Velazquez, el Madrid o el Barça,
ell tant sols volia inculcar odi, odi, i por, por i odi,

L’altre record, encara més amarg, és quan els pares
em van fer portar-li a aquest feixista repugnant
una ampolla de brandy Terry, com a agraïment pel curs...
Jo no volia, ells m’hi van obligar. És el que es feia... També els exculpo...

Ara resultaria fàcil, exculpar-me jo també
per tota  aquella merda que vaig menjar a l’escola,
aquella tenebrosa escola General Mola –manda huevos-
amb unes classes fosques i funestes, i aquell pati nu
nu i sense porteries, ni cistelles, quasi sense ni pilotes,
tant sols unes comunes  sempre brutes.
No m’exculpo, només intento buscar motius per justificar-me,
un petit inventari sense més voluntat, suposo que fer-me veure,
i sobretot, deixar ben clar, el que segueixen fent ara,
tant sols, inculcar por.


CLEO

De sobte la vida es vesteix de crueltat
i t’esquinça l’ànima com si milers de ganivets
tallessin immisericorde la teva pell a tires.
Aleshores t’envaeix l’enyor terrible
i surts  a passejar i no sents l’esbufec ,
ni el lladruc, ni la respiració cadenciosa,
tant sols un buit inexplicablement feixuc.
I passen pel davant dels teus ulls imatges,
imatges com en una pel·lícula muda,
el primer cop, com creixia, la malaltia...
tot l’immens amor acumulat i ofert
a un ser que sols t’oferia companyia...sols?
I carregues la motxilla plena de pedres
i et disposes a no oblidar, no oblidar mai,
i et proposes canviar el dolor i el dol
per un somriure fugisser i encara llunyà,
i fas cara de normalitat perquè tot segueix,
i se te’n fot la vulgaritat quotidiana que t’envolta,
els companys de feina, malalts d’estupidesa,
i ho relativitzes tot, feixugament,  egoistament.
I quan et sents sol i íntimament protegit  
deixes anar un lament, seguit del plor,
deixes anar sentiments engarjolats,
deixes anar tota la teva tendresa,
tot el teu patiment, tota la teva raó,
i et confons en un mar de llàgrimes,
llàgrimes de dol, necessàries i dures,
molt més dures que qualsevol marbre.
   Resultat d'imatges de pastor aleman

3.9.17

EL PLOR

Poc a poc
rodola galta avall la llàgrima,
aquella llàgrima d’enyor,
enyor a un espai, a un temps,
a una persona, a un animal,
enyor.
És tant sa plorar, tant...
tant que se’m fa difícil
poder-ho catalogar o valorar.
M’agrada plorar, em fa més home,
més tendre, molt més humà,
em lubrifica i em lenifica.
Ploro de vegades per poca cosa,
per un gest, per una imatge,
una simple fotografia.
Em fan plorar les noticies.
L’explotació infantil.
El maltractament animal,
la violència masclista,
el racisme, el feixisme.....
Però també una flor perfecte,
l’olor intensa del romaní,
la maria lluïsa, el gessamí
que em transporten a racons
a vivències passades agradables
o simplement tràgiques.
El riure d’un nen, o la pluja intensa,
La mort...
Però sobretot l’enyor, aquell enyor
tant difícil de combatre
tant impossible de digerir
tant injust i tant necessari.

L’enyor, el plor, la vida...