Els meus dits
recorrien el teu cos
fins a trobar el tresor del riure.
Petites pessigolles
que et retorçaven el ser,
que et capgiraven el viure
que t’esclataven com bombolles
als ulls, la boca i l’enteniment.
Amb els dits
jugava entremaliat
a fer-te veure estrelles
en un sostre inexistent
i et transfigurava la cara
i aleshores com un nen petit
reies fins a perdre de vista
el món dels avorrits.
Davant el paper en blanc
m’emmirallo i m’ho retrec tot.
M’adono, que no tinc res a dir.
Delerós d’omplir d’absurditats
de farcir els espais de bajanades,
perquè en el fons, què és la poesia
sinó un conjunt de mots i bajanades?
Jugo amb el meu curt intel·lecte
a trobar motius per buidar el pap.
Res a dir, res a escriure, res a comunicar,
desmunto pausadament cada pensament
i amb dues agulles de fer mitja
descabdello i teixeixo noms i pronoms,
adverbis i conjuncions, verbs i hòsties...
Després, reposo en aquest quadre a mig fer
i hi busco una lògica que no trobo, que no hi és,
i frueixo d’aquest no-res poètic, que no és
ni
tant
sols
un producte fumable.
Res a dir, cap novetat,
com el noranta per cent
de
tots
els
poetes...
No li quedava res de res
i en la seva bogeria absoluta
es pintava coqueta, els llavis
amb la sang del seu fill mort.
Davant, el soldat de Sió,
va procedir a executar-la.
Somreies,
i la vida passava davant els nostres ulls
veloçment, com un tren bala.
De les finestretes es veien les bales
impactant contra els innocents.
Tot esdevenia de color roig sang.
Tan sols m’aferrava a la vida
comprovar que tu encara somreies...
He amagat la clau sota la catifa,
aquella clau dels somnis i records,
la clau mestra de tots els mestratges,
la que em desperta atzarós les nits de dol.
Si jo no hi sóc, protegeix-ne el tresor,
de totes les nits feixugues d’enyorança,
on amb la suor xopàvem els llençols
i amb tots de fintes driblàvem mancances.
Aquelles busques de rellotges fugaços
que ens amagaven hores farcides de plors,
aquelles tempestes de pedra sobtades
que ens desvetllaven totes les pors.
Si trobes la clau sota la catifa,
recorda que encara m’atrapen enyors.
