25.1.24

PESSIGOLLES

 

 Els meus dits

recorrien el teu cos

fins a trobar el tresor del riure.

Petites pessigolles

que et retorçaven el ser,

que et capgiraven el viure

que t’esclataven com bombolles

als ulls, la boca i l’enteniment.

Amb els dits

jugava entremaliat

a fer-te veure estrelles

en un sostre inexistent

i et transfigurava la cara

i aleshores com un nen petit

reies fins a perdre de vista

el món dels avorrits.

18.1.24

HO ESTIC DEIXANT...

 

 Davant el paper en blanc

m’emmirallo i m’ho retrec tot.

M’adono, que no tinc res a dir.

Delerós d’omplir d’absurditats

de farcir els espais de bajanades,

perquè en el fons, què és la poesia

sinó un conjunt de mots i bajanades?

Jugo amb el meu curt intel·lecte

a trobar motius per buidar el pap.

Res a dir, res a escriure, res a comunicar,

desmunto pausadament cada pensament

i amb dues agulles de fer mitja

descabdello i teixeixo noms i pronoms,

adverbis i conjuncions, verbs i hòsties...


Després, reposo en aquest quadre a mig fer

i hi busco una lògica que no trobo, que no hi és,

i frueixo d’aquest no-res poètic, que no és

ni

tant

sols

un producte fumable.

Res a dir, cap novetat,

com el noranta per cent

de

tots

els

poetes...



16.1.24

GENOCIDI

 

 No li quedava res de res

i en la seva bogeria absoluta

es pintava coqueta, els llavis

amb la sang del seu fill mort.


Davant, el soldat de Sió,

va procedir a executar-la.

SOMREIES

 

 Somreies,

i la vida passava davant els nostres ulls

veloçment, com un tren bala.

De les finestretes es veien les bales

impactant contra els innocents.

Tot esdevenia de color roig sang.

Tan sols m’aferrava a la vida

comprovar que tu encara somreies...

15.1.24

LA CLAU SOTA LA CATIFA

 

 He amagat la clau sota la catifa,

aquella clau dels somnis i records,

la clau mestra de tots els mestratges,

la que em desperta atzarós les nits de dol.

Si jo no hi sóc, protegeix-ne el tresor,

de totes les nits feixugues d’enyorança,

on amb la suor xopàvem els llençols

i amb tots de fintes driblàvem mancances.

Aquelles busques de rellotges fugaços

que ens amagaven hores farcides de plors,

aquelles tempestes de pedra sobtades

que ens desvetllaven totes les pors.

Si trobes la clau sota la catifa,

recorda que encara m’atrapen enyors.