31.1.20

eGo


eGo
sÓc el ceNTre de tOt.
EsCRic i fAIg raJar parAUles,
-qUè dIc ParAUles...SenTÈNcies-,
soBre un paPer paRit d’uNs arBRes
plaNtats pEr a sEr beNEïts pELs mEUs mOTs.
SÓc  un Déu, i taMbé, un dEu.
EsCric.....POESÍA!!!!  sÓc poEta!!!
I reCIto, tANt sOLs on saBen aprECiar
el mEu aRt súBLim, peRQuè senYors
sÓc suBLim.
QUAn reCIto, deMAno silÈnci,
peRQuè, sÓc i em seNto el ceNTre
de la creAció,  el pUTo aMo.
I m’escOlto, i m’escOlto i m’escOlto,
m’aUto acaRIcío, en un onaNIsme
seNse fi ni modÉstia ni meSUra.
SÓc poEta, sÓc el ceNtre...
SORt teNiu de mi, i la mEVa saVIesa...

29.1.20

EL BARRI


La vella ràdio sonant amb la rumba inacabable,
les guitarres gitanes transportant-me lluny,
recordant-me els racons feliços del barri
d’una infantesa dual i meravellosa, plena de jocs
i sempre de cara a la gent més humil i obrera,
dels que han perdut  totes les seves guerres,
les que escupen morts, les que fabriquen misèries.
El barri que mai guanya votacions, ni referèndums,
el de les pintades, de falç, martells i estrelles.
El barri, la infantesa, el joc, les derrotes, la vida,
les cadires  a la plaça, plenes de “palmes”
i veus estripades que canten el “borrriquito com tu”.
El silenci d’aquell dos de març on les pedres ploren
i en Salvador acluca el cap assegut i lligat a la cadira,
i del silenci sorgeixen campanes que toquen a difunts.
La vella ràdio segueix sonant mentre els veïns
guarneixen racons del carrer, amb draps i coloraines
i els més vells recorden els bombardeigs des del port,
i corrien a amagar-se als refugis, ara visitats per les escoles.
Aquell barri que es vesteix de patiments i pells de gallina,
i que ara  et decep amb tota la laca, el perfum i la gomina.

He passejat pel barri, racons infantils enyorats
i he seguit buscant en cada cantonada l’avi.
Aquell que se’n reia de mi quan en Tom, el gos
em perseguia tant sols per jugar i mossegar-me el cul,
em feia pànic aquell gos preciós i enjogassat,
i em pujava  a la figuera , sabent que no m’agraden les figues.
Com lluitava per fer-me perdre pors absurdes i inútils
i per fruir també d’allò que mai no m’havia agradat...
Segueixo buscant la silueta de l’avi, i el seu somrís,
el seu barret, les seves pigues, els seus ulls clucs quan reia....

26.1.20

PERÒ...


Mentre xutava aquella pilota “de reglament”,
completament desinflada cap a l’arc de la plaça
on hi havia l’amic, company de jocs i entremaliadures,
fent de porter , desganat i amb ganes de canviar el rol,
aquella pilota demacrada amb el seu soroll de “ploff”,
que malauradament va tocar al pal figurat i va quedar morta,
va sentir com algú comentava “els hi donen tot, tot”
“els paguen el menjador escolar” “els regalen la salut”
“llencen en un contenidor els aliments que els regalen”,
“només delinqueixen, venen drogues, armes i ves a saber”
“ fan dejú i falten a la feina”, “es reuneixen en mesquites a resar”
“fan pudor i mai, mai,  mai, s’acostumaran a les nostres tradicions”
“les nostres tradicions que són les bones” “el nostre déu que és el bo”
“Jo no sóc racista, però....no sóc racista, però, però, però...”
“les nostres, les nostres, la nostra, el nostre...”
Al cap li repicava el “ploff” de la pilota, el “però”, el “nostre”.

Va aixecar el cap, va mirar la taula d’on sortia la conversa,
va imaginar dues dones, amb un bigotet curt sobre el llavi.
Dos homes, amb uniforme i medalles plenes de creus estranyes.
En realitat, vestien Zara, bershka, i Massimo Dutti.

Dels “nostres”,” però....”  “els hi donen...” “TOT....”

I es va cagar en tots els Déus.

14.1.20

REESCRIC


He subratllat cada paràgraf plaent
d’aquella poesia que semblava no tenir fi.
No he sabut trobar uns mots més adients,
ni refer cap dels versos que de manera maldestre
anaven sorgint dels dits i de l’enteniment.
Tot era borrós, desenfocat i massa previsible.
He estripat mil cops els papers que anava omplint
de frases superflues i imatges simplistes
i no he aconseguit en aquesta llarga estona
descriure ni un sol gram del teu fascinant somris.
Retorno a les lletres, tossut  a explorar el full buit
a tentines, com l’infant al mugró que l’alleta.

3.1.20

AIGUA


Com el plor dels Déus,
com la baba d’un drac,
com una aigua de part,
com orina d’àngels,
com llàgrimes de refugiat,
com el mar que els engoleix,
com pluja de primavera,
com xàfecs de tardor,
com líquid de vida,
com un afluent de la terra,
com rius d’emocions,
com els banys dels infants,
com la tomba dels víkings,
com el joc dels raiers,
com tempesta d’estiu,
com rosada d’hivern...

M’ha envait l’aigua
mentre nu, et somiava

EL NOSTRE RACÓ


La solitud, ho ha cobert tot de fulles.
Els vells bancs on ens besàvem, son buits,
la tardor els ha amarat d’humitats i oblit,
i la font on xerricàvem raja alegre i sorollosa
per aquesta estació on la pluja ha fet estralls.
El nostre racó, on ens aixoplugàvem del sol,
ara és ple de molsa verda i ocres clars,
i els arbres es despullen sensual i lentament
com aquells amants que no tenen cap pressa.
Algun dia tornaré a aquell racó a repensar-te,
a tornar a fruir apassionadament dels teus petons,
encara que tu hagis marxat, la teva imatge
romandrà per sempre més al nostre racó.

2.1.20

BRUIXOLA -Foto d'Agnés "ses noves"


Hi havia tants nords
que varem perdre de vista el sud,
tantes orientacions
que ens vam desorientar.
Tants, que el sol no sabia per on sortir,
i la lluna viatjava a les palpentes.
Hi havia tantes indicacions en aquella vitrina
que en fer la foto de manera aleatòria,
no hi havia manera d’enquadrar-la...