30.7.18

PUNTA DEL ESTE –URUGUAI-



 Sobre el cristall, quinze barquetes aturades.
Cristall grisós , reflectit al cel emboirat.
Cap brisa malmet aquest instant de placidesa,
cap quadre podria emmarcar tanta bellesa.
I al fons, la ciutat, perjudici de tots els perjudicis,
vici de tots els vicis, foguera de totes les vanitats.

29.7.18

TERANYINA


S’han perlat els fils de la teranyina
construint un collaret que miraculosament
s’aguanta malgrat el pes de  construcció
efímera, fràgil, i també passatgera.
L’aranya, que era de cap de setmana
en tornar, trobarà la casa humida,
i potser mirarà fascinada i incrèdula,
la bellesa que li ha regalat la natura.

REFRIGERANT


Davant del ventilador he escrit uns versos,
i els he posat a la part de baix  de la nevera.
M’agrada la poesia fresca.

28.7.18

UNGLES


Mentre es pintava les ungles
pensava en els atzars de la vida.
El gronxador de petita al parc,
els primers dies d'escola, les notes,
el pati, el deliciós pa amb xocolata.
El primer petó del xicot matusser,
la primera carícia estremidora als pits,
el primer orgasme fet a corre-cuita,
la primera feina, el pis, el casament,
els fills, els nets, la vida, la vida....
Mentre es pintava les ungles
s’adonà que havia triat per a cada una
un color ben diferent i lluminós.
Aleshores pensà que la seva vida
havia estat això, un conjunt de colors,
vius, cridaners, diversos i alegres,
i tanmateix va esclatar en una gran,
en una majestuosa rialla acolorida.

24.7.18

ELS BUSCO -fotografia de Marta Vergés-


Cerco mots en un espai esperpèntic.
Els cerco entre la boira baixa dels sentiments,
al redós de cada arbre, de cada tros de molsa.
Cerco frases amagades sota els avets
pels follets enjogassats del  Ripollés,
sense deixar de buscar-te en la boira,
sense deixar de seguir-te entre la pluja,
sabent-te humida, entre humitats,
sabent-te gran entre grandeses.
Cerco cada mot precís, per no perdre’m
per no perdre’ls, per no perdre’t,
per no perdre la facultat d’escriure,
la facultat de sentir, d’emocionar-me.
Cerco els mots amb els peus nus,
corrent pels marjals i pels penya-segats,
per les tarteres , per les cascades i les crestes.
Els busco desesperadament entre la boira,
mentre tu m’observes calmada i riallera.

REPETICIONS


Totes les paraules estan dites,
totes són una burda repetició,
un tornar-hi i tornar-hi i tornar-hi.
L’amor ha estat expressat de mil maneres,
la tristor, l’apatia, la complaença,
la justícia la injustícia, el desamor,
tot ha estat dit, cantat, i xiuxiuejat.
No queda res de nou en aquest circ,
buscarem altres maneres, altres mots
i tornarem a repetir-nos cruelment.
I seguirem insistint i enganyant-nos,
pensarem que hem estat originals,
que som bons, de fet, els millors,
i l’únic que seguirem fent es repetir.
Fins que al final un alzehimer ortogràfic,
una demència gramatical ens obri els ulls,
i ens pensem finalment que som únics!!
Aleshores ens quedaran pocs segons
per a oblidar-ho tot i plegar.

17.7.18

CARÍCIES


La pell, va guardar en la memòria
la suau carícia d’ella sobre la natja.
Va gravar per sempre el viatge del dit
pels racons més amagats i plaents.
No li calia recordar-la a cada instant,
la tenia impregnada en cada centímetre,
com una cicatriu ancorada a l’esperit.
No li calia ni tant sols repetir-la,
el viatge havia estat d’anada,
sense retorn,ni aturades ni peatges.
Va ser un viatge cap al no-res
i va acabar simplement en un tot.

10.7.18

CAPVESPRE A L'ESTANY -Fotografia de Marta Vergés-


La barca repenjava el llom
sobre les aigües quietes de l’estany,
i la tarda es vestia d’ocres calents.
Aquell juliol desprenia calma
i ni tant sols un bri d’aire de ponent
colpia els sentits i els instants ataronjats.
Tot semblava posat a lloc
per un Déu entremaliat i ociós,
tot semblava apunt per la becaina
d’aquell vespre a l’estany
on ni tant sols les carpes treien el bec.
la barqueta semblava incrustada
i descartava qualsevol balanceig,
afegint-se així a la sensació de mandra.
les muntanyes vigilaven, retallades i valentes,
i de lluny una tenora embogida
un tamborí i un flabiol mig zumbats
semblava que seguien demanant la llibertat.

9.7.18

FINESTRES


Havia oblidat que tenia els ulls bonics,
de fet, ho havia oblidat tot, expressament.
El temps, els fills, la feina, la vida. La vida.
Havia oblidat tota la bellesa que desprenia,
i aquell dia, va obrir els ulls com finestres,
va deixar que el seu mon s’envaís de llum,
que els seus cabells grocs ataronjats, rojos
fessin de persiana, de cortina, de gerani,
i va esclatar a somriure com feia dies,
a deixar-se anar, com en uns autos de xoc,
aquells que en la infantesa la feien fruir,
amb la seva poma de caramel i el sucre volàtil.
Va tornar per uns instants a ser nena,
l’instant li esborrà les arrugues i les pigues
i es llençà nua , a la piscina mig plena
del que havia estat tot fins aleshores.
I nedà i nedà i nedà fins l’horitzó,
i aquell dia, amb sorpresa, i alegria
va descobrir que era encara més lliure.

8.7.18

POE...BUFFF


De manera maldestre t’escric,
ben bé sense saber que dir-te.
No se si és la calor del juliol,
o la repassada a antigues poesies
que deien tant poc.  Somnis d’infants,
m’han malbaratat entremaliadament la tarda.
Repasso els meus mots i els trobo tant febles
que em causen vergonya, vergonya de mi.
Escric i reescric en accions compulsives
en reptes que sols em repten a mi.
Intento fugir de paraules barroques,
i la poesia culta, ja em fa vomitar.
I faig mofa i befa dels esbargallofes
que pugen al pòdium del verb més excels,
que et miren i repassen amb el seu menyspreu
que formen la cova dels essers elegits,
que  quan reciten s’eixamplen com galls de galliner.

Mai no els veureu en galliners d’altres,
si ells no ressalten, no els busquis per res.

De manera maldestre t’escric, sense saber que dir-te...

6.7.18

COLOR MADUIXA



Sortia  el sol, un dia més.
Sortia amb aquell color de maduixa
d’aquells dies anestesiats de juliol,
on la calor dona una treva d’hores,
i els núvols acaronen enjogassats
els perfils de la mare de Déu del Mont
oferint als caçadors d’imatges
un caramel dolç i empallegós.
Sortia el sol com a regal pels matiners,
il·luminant escadusserament els prats
orfes ja del blat i plens de bales
rodones, quadrades, fotogèniques.
Sortia el sol i ens anunciava
que tot és més bonic que no pas imaginem,
que els dies existeixen per fruir-los
que res no val la pena, si tu no ho valores.
Que em d’escriure el que ens plagui
que cal fotografiar, si això ens sedueix,
ballar, cantar, pintar, o tant sols, si ens plau,
llevar-nos d’hora, i esclatar de plaer
quan el sol ens regali una sortida color maduixa.

3.7.18

COM PETITS EXTRATERRESTRES -Fotografia de Marta Vergés-



Van anar traient el cap,
com petits extraterrestres
embafats d’una llarga letargia
de neu i fred d’hivern.
Van anar traient el cap
com veïns encuriosits
per veure que oferia
la nova estació primaveral.
Van anar traient el cap
per a no perdre’s
l’espectacle fascinant
d’una nova renaixença
plena de llums i colors.