He tancat la meva ànima entre branques,
en una presó natural feta de troncs
no penso demanar l'amnistia ni l'indult,
vull restar aquí, fins que se'm foguin els ploms.
en una presó natural feta de troncs
no penso demanar l'amnistia ni l'indult,
vull restar aquí, fins que se'm foguin els ploms.
Dispara els teus míssils fins que em toquis.
Fes-ho bé, tingues molta punteria, perquè com fallis
les meves raons i la meva tendresa, et destruiran.
Podria besar-te com una negra
amb un temps, o una corxera
a piquets curts i precisos,
o allargar-los com fuses o semifuses.
Podria besar-te com una blanca
amb dos temps, allargant saliva,
o posar-hi un calderó per fer-ho etern.
Podria besar-te amb una esplendorosa
clau del sol més ardent i encesa,
i acabar tots dos penjant del pentagrama,
agafats d’aquells fils tan incomprensibles,
i interpretar una peça de Mozart a duet,
o una balada d’aquelles meloses
i enganxifoses, quasi diabètiques.
Podria dibuixar música al teu cos
mentre et miro i t’imagino sencera,
i sols em ve al cap una rumba d’Albert Pla...
Pagaria el que fos, per ser romàntic....
Gotes d’aigua sobre el riu,
petits miracles efímers,
circumferències perfectes
amb diàmetres i radis.
Màgia natural gratuïta,
embadaliment sublim.
Queien gotes d’aigua sobre el riu,
tot semblava aquell dia, molt més viu.
He aprés a anar a missa els diumenges,
aquella missa que m'ofereixen els camps,
els arbres, els prats , les flors, les plantes
i també els esbufecs de l’Osasuna al costat.
He aprés a recomptar els roures i alzines,
a observar la processionària que cruel
ocupa i els pins, abans de ser papallona,
he aprés a veure nous sembrats sense saber
ni tan sols de quin fruit melós es tracta.
He aprés de la verdor, he aprés de la gebrada,
he aprés sortosament i gràcies a la dolça malaltia
que el mon que m’envolta és un autèntic paradís.