21.5.07

MEI


Jugant amb la mort
vas perdre la partida
per dissort dels qui envejàvem
la senzilla bellesa dels teus mots,
l’acurada destresa dels colors
del teu pinzell que dibuixava
paisatges i records.

L’escac i mat ja anunciat,
ens deixa un somriure enyorat.

DIADA DE REFLEXIÓ



DIADA DE REFLEXIÓ

ELLS SON AQUI ENTRE NOSALTRES
AMB LA FEBLESA DELS INCERTS,
I AMB LA FEBLESA ESMOLEN DAGUES
I EN LA FEBLESA ELS FEM VALENTS...


Són aquí, ara els tenim pels carrers,
uns carrers que mai no han estat seus.
Darrera pancartes, pancartes, que mai no han volgut,
cridant darrera uns crits, que sempre els han espantat,
defensant idees...un mot que sempre els ha fet por,
demanant compulsivament justícia i llibertat,
dos conceptes que ells sempre han manipulat.
Reclamant pau...que ells associen amb càstig.
Hi són, no ho dubteu, ens vigilen amagats
sota les ales d’una au, la gavina, aquella au
que només s’alimenta de merda i de deixalles,
S’amaguen, sota els micròfons fanàtics
de rapinyaires sense escrúpols ni vergonya,
professionals de la mentida i la calumnia.
S’amaguen, sota la capa mesquina de bisbes mesquins,
sota un drap bicolor que ja han fet només seu.
S’amaguen sota els sons d’un himne
que han acaparat, com ho acaparen tot.
S’amaguen perquè no tenen res a oferir
que no sigui bilis, rancúnia o mentides.
I demanen pau i càstig, càstig i pau.
I juguen amb els morts i les seves famílies
i els fan escuts de les seves misèries,
i neguen l’amor els qui estimen diferent,
i clausuren mitjans de comunicació,
amb l’excusa de vetllar malaltissament
per la salut mental dels qui ja tenen alienats.
I demanen aigua pels seus camps de golf
i les formigoneres de les seves urbanitzacions
fraudulentes, absurdes i faraòniques.
I retallen drets als pobles, en nom dels pobles,
que no són seus, que mai seran seus,
que em de fer que mai no siguin seus.

Que la nostre feblesa, no els faci valents.

Tenen les llengües farcides de cicuta.
Són uns fills de PP....

4.5.07

CANÇÓ DE BRESSOL


Fes nones infant palestí
sobre el coixí cobert de rancor,
somnia amb joguines de pau
que el temps canviarà per dolor.
Els pares són a l'hort de l'espant,
sembrant i recollint més odi,
la teva herència petit infant,
serà la por i un ensagnat territori.




Acluca els ulls infant dels grans llacs,
avui tampoc toca guarir la gana,
res no hi ha al rebost, res plantat,
la terra és erma, les llavors molt cares,
et sentim proper en la distància
et sabem famèlic i molt sol,
i des de la nostre Disneylandia,
la teva misèria a tots ens dol.




Non non petit bosnià
recordes què et cantava la mare?
d'algun racó del més enllà
et mira molt enyorada.
Esgotat estas de guerres,
t'han deixat la infància escapçada,
t'han trencat joguines i escoles
amb un sec retruc de dalla.




Dorm si pots, nen algerià
que l'Islam et vigila l'estança,
tanca els ulls, potser demà
et passaran pel coll una espasa,
enviant-te potser a algun lloc
on ser infant no sigui una tara,
on nens blancs, negres o grocs,
juguin amb tu, sense por, ni recança.

DUES LLÀGRIMES......MOSTAR, SARAJEVO


Caminàvem pels carrers enrunats de Mostar,
espais ja buits de nens, de jocs i de records,
un colom -potser el de la pau?- ens sobrevola,
i ens defecta sobre el cap, sense cap dol.



Teníem la mort a dispesa,
amb ella ens llevàvem i anàvem al llit,
ens feia l'amor, mentre feiem la guerra,
i com a penyora, ens robava els fills...