LA PAU DE LA GOSSA

 

Sento la pau de la gossa

estirada tan llarga com és,

amb les potes bressolant el cap,

roncant i lladrant entre somnis.

Sento la seva pau davant la llar de foc,

aquesta pau que sols se sent

quan les cabòries viatgen mandroses

a indrets amagats i a margueres

que ja vessen i traspuen aigua.

Sento la pau de la gossa

mentre a la tele plouen míssils

de gent que no conec, ni he vist mai,

i que han passat de tenir-ho tot,

a quedar-se, sense futur, ni passat.

I ella segueix esbufegant pausadament,

i a mi em ve una sensació de fel

que ve de molt endins, de la boca de l’estomac,

i voldria simplement estirar-me nu

al costat de la gossa, compartir la seva pau,

llarg com soc, amb les mans bressolant-me

el cap, el pit, l’estomac, el sexe, les cuixes,

i roncar, i si cal lladrar entre somnis

cançons de pau. La pau de la gossa.

FLOTADOR

 

M’agafo a tu mentre dorms,

quan les pors m’apareixen

i els fantasmes caminen davant meu

fent sonar els seus crocs amb insolència,

fent aquell soroll  rítmic de claqué,

de Fred Astaire i Ginger Rogers,

mentre riuen de la meva inseguretat

M’agafo a tu i tremolo, mentre dorms,

i les gotes de pluja repiquen les finestres

com timbals de guerra als meus timpans,

i els meus pensaments naveguen per camps

negats de llevantades i de plors desconsolats.

M’agafo a tu mentre dorms

com a flotador de vida.

ELLS, ELS MISERABLES

 

Poseu la gent contra la gent.

Enfronteu treballadors, amb treballadors,

dones contra mares, mares contra filles.

Aplaudim míssils que maten soldats,

soldats que preparen míssils. Miserables.

Enarboreu banderes de guerra i no de pau,

i ens veneu de manera cínica, just el contrari.

Ens assenyaleu amb un dit sanguinolent,

qui se suposa que és el que ens roba llibertat,

mentre ens engarjoleu amb cadenes la raó.

De cada canó, surten les vostres baves fastigoses,

de cada trinxera la vostra femta pútrida,

de cada micròfon , una profunda manipulació,

una mentida, dues mentides, tres mentides...

I entre tant, cossos innocents destruïts,

nens sense llar, ni futur, ni joguines, ni manyagues,

amb un sentiment a l’ànima d’odi, de per vida.

I entre tant, gent abandonant les seves llars,

les seves ciutats, els pobles, els sembrats, el bestiar,

les seves il·lusions, els seus records, les vides.

Trens per tota Europa repartint desesperança.

I ells, vomitant en taules immenses i buides,

en clips d’imatge i so, sense imatge ni so.

Cap d’ells és innocent, ni un, tots són uns assassins.

La raó, fa temps que fa vacances.