31.8.16

PLOR

Potser no era el moment.
Potser no era el millor lloc,
però va decidir prémer fort,
amb totes les seves forces.
Va trencar el tel que l’embolcallava,
en va sortir aigua sobre aigua
i va seguir empenyent.
Va treure el cap, l’espatlla, els braços,
esquinçant al seu pas la carn i la pell
entre els udols i la sorpresa,
i va veure el cel, estrellat com mai,
amb una mitja lluna preciosa, com mai,
i el seus ulls van quedar clavats
en aquella negror immensa,
mentre algú, de manera maldestra
tallava amb un ganivet poc asèptic
la seva pertinença fins aleshores.
Ell seguí mirant el cel embadalit,
mentre el mar gronxava la barca,
i centenars d’ulls l’ignoraven espantats.
Va ser en tocar a terra, la terra promesa,
quan va esclafir en un plor sense control.

30.8.16

LES ROQUES

Embruto fulls i mots
 i me'n ric de mi mateix
i dels altres, si cal,  
sóc jo i només jo
en aquests instants de solitud,
mentre el mar colpeja tossut
les roques, els cossos, els sentits.

29.8.16

EL VOL DE TORNADA

El vol de tornada
ha redreçat el temps
en el seu espai de sempre.
Perdura però el record fumenjant
del volcà i les espelmes,
el record amable de les onades
i també la lluna plena,
el record cansat del sol i les escales.
Aquells petons dolços de benvinguda,
els petons freds de comiat a l’aereoport,
però sobretot, el desig d’amistat compartida,
en l’àmbit tant valuós i poc valorat
que se’n diu temps...

EL VELL SOMNI

Vam convertir el vell somni en realitat
i nus, ens vam banyar sota la lluna plena
en una aigua tèbia i molt salada.
com en un vell somni de l’anhelada Ítaca,
aquella que de petits havíem somniat.
Tant sols els estels ens feien de llençols,
i de banda sonora les rialles nervioses
que l’amiga que rebia una a una
les envestides violentes de les onades
com si d’un present es tractessin.

EL FAR

Cada tres segons el far de la pedra
llença un raig roig cap a la costa,
mentre l'Etna fumeja.
I repasso el dia tranquil·lament,
les pedres antigues del teatre,
la poesia violada, els carrers
tortuosos com serps, el batut granissat,
la pasta menjada a rialles,
el poble costerut i fàl·lic,
l'Ovidi i el blues a la ràdio,
i altra cop el far que em retorna al present.

Tot comença en un mateix.

6.8.16

LA TEVA ÚNICA NEURONA -Avui a la feina, he sentit un company que criticava un altre company de feina pel seu color de pell-


Dins el teu cervell diminut,
una petita neurona ocasional,
rebota per les parets del teu crani,
sense saber, que coi hi fa allí perduda.
Ella intenta raonar les coses simples,
la vida, el treball, l’amor, el sexe,
les idees, les amistats, les raons.
Ella, ha decidit però fer un manifest,
en el qual es desvincula unilateralment
de totes i cada una de les paraules
que escup de manera insolent
la teva pútrida i fastigosa boca.
Es rendeix, com ens rendiríem tots
sentint-te parlar de races i creences,
d’idees polítiques o convivència.
Fa temps que va decidir, pobreta,
suïcidar-se i deixar-te sol,
però ets un ser tant incomplert
que ni tant sols tens un punyeter rètol
on s’indiqui la sortida d’emergència.
Avui t’he sentit parlar de races,
de refugiats, i de primer els de casa,
parlant d’un company de feina...
Tu que no tens casa, només teulada i pedres.
Tu que no tens raça, perquè ningú no et respecta.

Tu que estàs fent infeliç a la teva única neurona...

EQUILIBRI


Puc ser gran i fort com un roure,
o petit i insignificant com una puça.
Puc aprofitar les branques i bressolar-te,
o endinsar-me al teu vestit i omplir-te de picades.
Puc ser dolç com la mel més dolça,
o àcid com la llimona més verda de l’arbre.
Se’m pot omplir la pell d’alegres abelles
o buscar la frase més punxant per escriure.
Puc ser el ying, o puc ser el yang...

Puc ser tantes coses,que no sóc res....

5.8.16

REFUGIATS

Faré un crit
que esborri les mil llàgrimes glaçades
que pengen ara  alades a les pestanyes.
Un crit mut, engolit pel propi instant
on la ràbia m’omple la gola fins l’esglai.
Un crit seré, que m’esquinci l’ànima
quan la imatge em retorni els ulls
de l’infant que mira poruc a la mare
preguntant-li tant sols per què.
Un crit terrible per cada incomprensió,
per cada dubte de la bona gent
a qui enganyen des d’un sofà
amb noticies incertes i manipulades.
Un crit d’espant per cada bomba,
per cada ganivetada al món civilitzat,
per cada esgarip i cada flama perversa
que crema, de fet i de paraules
la seva irreal realitat desesperançada.
Faré un crit que desglaci les llàgrimes
per poder seguir escrivint aquestes coses.
Lletres inútils que potser no seran llegides
que potser no seran enteses o compartides
per gent que veu en l’altre, sempre un enemic.

REFUGIATS

Faré un crit
que esborri les mil llàgrimes glaçades
que pengen ara  alats a les pestanyes.
Un crit mut, engolit pel propi instant
on la ràbia m’omple la gola fins l’esglai.
Un crit seré, que m’esquinci l’ànima
quan la imatge em retorni els ulls
de l’infant que mira poruc a la mare
preguntant-li tant sols per què.
Un crit terrible per cada incomprensió,
per cada dubte de la bona gent
a qui enganyen des d’un sofà
amb noticies incertes i manipulades.
Un crit d’espant per cada bomba,
per cada ganivetada al món civilitzat,
per cada esgarip i cada flama perversa
que crema, de fet i de paraules
la seva irreal realitat desesperançada.
Faré un crit que desglaci les llàgrimes
per poder seguir escrivint aquestes coses.
Lletres inútils que potser no seran llegides
que potser no seran enteses o compartides
per gent que veu en l’altre, sempre un enemic.