De lluny un so d’acordió que em recorda Montmartre,
i sóc a la meva Gràcia, un conjur de guiris i nadius
que no saben ben bé d’on són, ni on són, envaïts
per una modernitat que frega la paranoia i l’absurd.
I en el banc d’aquella plaça destruïda, on jugàvem a futbol
un indigent parla sol, perquè no li queda ningú per discutir,
ningú que l’escolti, que l’acaricii, que li llevi les llàgrimes,
que el bressoli quan la indiferència funesta l’abraci.
I les passes em porten a l’antiga vaqueria desnonada
ara convertida en una moderna sala on s’ensenya a ballar
ja sense aquella olor de vaques i fems bullents, quin enyor...
I em sorprèn aquella casa gris i fosca de contacontes
on en Pinotxo s’acomboia amb l’home del sac i en Tarzan,
i on expliquen , que la ventafocs va tenir una aventura
amb en jan petit, i la Blancaneus va escapar dels set nans
cansada ja de tant de vici i va llogar un àtic a la Travessera.
El vell barri tocat de mort per el turisme, l’esnobisme i l’avarícia
allunyat dels meus records d’infant on tot era a l’abast
on semblava que la veu del veí i el vot servien d’alguna cosa,
el vell barri de serenos, tramvies i festes autènticament populars
i que ara amaga les ferides amb la imposada modernitat.
La vella Vila folrada ara a les parets d’escuts de l’Europa renascut,
l’equip de l’avi, dels pares, els tiets, les germanes, els amics.
Quanta alegria retrobar-te i quant d’enyors a les pupil·les.
I en el fons, quanta tristesa en el què t’has convertit,
petit Astèrix insurgent...
