18.12.16

CANTANT SOTA LA PLUJA

Vaig esperar-te tota la tarda,
i vas aparèixer quan fosquejava,
plovia i tu amb el teu barret
i aquell paraigües màgic.
Vam cantar sota la pluja,
com la Gene, en Donald i en Debbie...
I’m singin in the rain....
Estaves preciosa quan les gotes
van esborrar la pintura d’ulls,
el carmesí dels llavis, el coloret...
I quan em miraves asseguda en el banc,
mentre jo m’enfilava al fanal
per acabar l’estrofa...

Al mati
em va despertar la tos i el mal de cap,
aquella opressió al pit i la gola,
que no eren d’enamorament sinó de grip.
El termòmetre marcava trenta-vuit,
i no eren graus d’excitació...
Ja no tenim edat per segons què.

I’m “griping” in the rain...

13.12.16

SUÏCIDIS IX

Va veure venir l’avió
no s’ho podia creure,
i el mon va trontollar.
De tenir el mon als peus,
va sentir com tot s’enfonsava.
Es creia indestructible
movent diners, especulant.
No entenia res de res
quan tot al seu voltant
va esdevenir una foguera
absolutament indescriptible.
A la zona de les torres,
la zona sagrada que movia el mon,
i ara el mon es movia sota els peus.

Sense pensar-s’ho gens
va saltar per la finestra
des de el pis vuitanta-cinc.

Ell era un dels reis del mon,
res dolent li podia passar.
Va pensar que com a les pel·lícules
se’n sortiria amb algun ós trencat.


Va pensar, tant sols uns pocs segons...

7.12.16

SUÏCIDIS VIII

En aquesta estona de lucidesa
us escric aquesta nota de disculpa.
Se que aquest mati us he vist,
però per més que m’hi esforço
no en recordo el vostre nom
no en recordo ni tant sols el parentiu.
Se, n’estic segura que us estimo
malgrat que cada matí al besar-me
se m’esborra un bocí més de vosaltres.
Segurament em trobareu a faltar,
jo us confesso que no puc, ni us recordo,
potser ja us ho he comentat, no ho sé.
Se m’esborren els minuts acabats de passar,
se m’oblida on visc, qui soc, qui sou.
Se m’oblida menjar, dormir, beure, orinar...
En aquesta estona breu, de lucidesa
us dic adéu i em disculpo pel dolor.
Saltaré per la finestra.
Tant sols demano que el pis on visc
i que no recordo, sigui prou alt.

SUÏCIDIS VII

Poc a poc, com si puges una escala
anava contant els graons horitzontals
en aquella nit, la més negre de totes.
No tenia cap motiu per a fer el que feia,
simplement estava cansat de viure.
Negoci propi, diners, prestigi, amor,
ho tenia tot i ho volia perdre tot.
Poc a poc, aquella escala horitzontal
el va fer anar més i més enllà,
fins que de sobte, en una corba
aparegué la llum i el xiulet agut.
No va notar ni el cop, o potser sí.
No va notar dolor, o potser sí.
El tren de gran velocitat
ni tant sols es va aturar.

5.12.16

SUÏCIDIS VI -Jokin, Hondarribia-


Anava i venia com el mar
que picava les roques mil•lenàries
de manera violenta i repetitiva.
Anava i venia i els seus ulls d’infant
no deixaven de fascinar-se en cada batec.
No havia anat a escola. Aquell dia no.
De fet no tornaria a anar-hi mai més.
Fart de les burles i les bromes,
fart dels companys i companyes
de la indiferència col•laboradora
i de la ceguesa dels professors,
havia triat com a companya la soledat,
una soledat que l’havia dut aquell fred hivern
a la vorera de les roques que solquen el poble.
Amb ella va estar debatent la conveniència o no
del llarg viatge que havia programat.
El va acabar de convèncer la gavina,
aquell animal alat i carronyaire,
que li va fer veure, que calia volar,
deixar-se anar, acabar amb tot.
En Jokin, va saltar.
Els agressors van ser castigats una setmana.

Una vegada més, la barbàrie va resultar impune.

SUÏCIDIS V

Simplement,
havia decidit que aquell porc
mai més no li posaria la ma a sobre.
De manera clara,
sabia que aquell desgraciat
sense ella no sabria ni respirar.
Sense cap dubte,
tenia més que clar que ell
mai aturaria les agressions.
Havia comprovat,
que les lleis li donaven l’esquena
que no eren prou clares ni contundents.

Una a una va anar prenent les pastilles.
Mai més aquell porc abusaria d’ella.
Mai més aquell desgraciat l’agrediria.
Mai més cap llei aconseguiria vexar-la.
S’havia acabat la por.
Una a una les pastilles equivocadament
la van alliberar.

4.12.16

SUÏCIDIS IV

Aquell dia gris i plujós
va decidir tancar l’ordinador.
Va agafar el teclat, la pantalla, la torre,
la impressora, el bolígraf, el bloc,
la imaginació, la destresa, la tendresa,
les idees, les il·lusions, la tristesa,
l’alegria, la nostàlgia, la melangia,
i va obrir la bossa de la brossa,
aquella capaç d’encabir-ho tot
i, com manen els cànons de bon ciutadà,
ho diposità tot al contenidor de reciclatge
dels poetes que llencen la tovallola.
aquell que no te color, ni obertures.
Va oblidar aquells ulls i aquell somrís,
el frec d’aquella mà, l’escalfor del pit,
aquell bes furtiu, l’abraçada càlida.
Va oblidar-ho tot, d’una sola volada.
S’assegué en el primer banc que va trobar
en aquell parc on jugaven els nens
i els ancians esperaven la fi, i es deixà anar.
Tranquil·lament, pausadament, conformat.
Poques hores després, trobaren el cos
sense ànima, sense esperit, sense poesia.

SUÏCIDIS III

Amb la corda a la mà
i després de veure el darrer telenotícies,
va marxar al bosc en aquell dia gebrat.
Es va despullar, notant els calfreds
que li solcaven la pell en plena tardor.
Va notar sense embuts la pell de gallina,
el desassossec de la respiració,
el baf, cada vegada que exhalava l’aire.
Es va abraçar a l’arbre de manera tranquila,
aquell roure que havia admirat de petit,
el mateix que havia fotografiat tantes vegades,
el que havia compartit a les xarxes, el seu.
No hi havia tristesa, no hi havia por,
no hi havia res més que una clara decisió.
Va fermar la corda a la branca més ferma,
aquella branca que li havia servit d’infant
per penjar el gronxador que el feia volar.
Va fer aquell nus, que havia aprés a fer
de manera enjogassada en el temps de jocs.
Va passar la corda pel coll, després de besar-la.
Es va enfilar com un mico per l’arbre costerut,
i quan va creure que el cos era prou amunt,
va abraçar l’arbre amb força i va saltar.
Va saltar al buit.
En pocs segons, s’havia convertit
en part d’aquella natura.


SUÏCIDI I

Va seure a la taula rodona de la seva cuina.
Sol.
Va agafar el vell revòlver  que havia heretat del pare.
Sol.
Va carregar una única bala. No en necessitava més.
Tot sol.
Va fer girar el tambor de manera totalment aleatòria.
Infinitament sol.
Va posar el canó al costat, molt a prop de la seva templa.
Més sol que mai.
Va prémer el gallet enmig d’una fascinant excitació.
Clic.
Va somriure, va pensar que ni en això tenia sort.
Clic.
Va obrir la boca decidit a exhalar un bram tràgic.
Massa sol.
Va decidir que malgrat tot, podia seguir provant.

Tenia tot el matí de fastigosa soledat. 

SUÏCIDI II

En somnis,
va allargar la mà
que feia mesos era immòbil.
En somnis,
va moure el cos
estirant-lo fins a la màquina.
En somnis,
va ordenar al cervell
que mogués aquell cos somort.
En somnis,
va accionar aquell dit,
que ja no sabia que podia moure.
En somnis,
va decidir per fi,
prémer el botó de la desconnexió.
En somnis
va dir adéu.
sense necessitar cap permís,
sense que cap llei manés sobre ell
sense que cap religió li regís la vida.
En somnis, es va desconnectar.
Sols en somnis.
Quan va despertar
del seu cos, sols es mogué la parpella
per deixar caure la llàgrima.



1.12.16

CATALÈPSIA

Vaig posar-me de puntetes
per a poder besar l’arc de Sant Martí.
Vaig tensar el cos, vaig allargar el cap...
Ara tinc els llavis pintats de diversos colors,
i la cara plena de pols de pluja ja caiguda.
M’ha quedat el cos, amb olor d’humitat
i els ulls absolutament cecs de melangia.

En despertar-me, he maleït el sol
que ha violat sense consentiment
el meu estat de catalèpsia.