Surt amb mi al jardí,
t’ensenyaré la ginesta
que aquest any ha florit poc,
es veu que el groc va morint
entre dentallades de llop,
i riures de hienes porugues.
Anirem tot passejant per la gespa
que poc a poc recupera el verd,
després de les calorades estiuenques.
Ens acostarem a la mimosa escapçada,
“massa aigua” m’ha dit el jardiner,
altra cop el groc en estat d’alerta.
Veurem també l’ametller plantat enguany
i que ja ens ha donat una trentena d’ametlles,
petites com ell, i immensament saboroses.
Anirem aleshores al meu racó preferit,
on els gessamí s’enfilen resistents
per les codes, pels racons de la paret,
al costat de la menta que ha esclatat,
i la veïna maria lluïsa que col•labora amb l’olor.
Anem a passejar si vols pel meu petit paradís
i sentirem els esbufecs de L’As i l’Osasuna,
i les corredisses de la petita Sue Ellen,
sempre atenta a qualsevol soroll o moviment.
I mirarem al cel i plantarem cara valents
a aquest any, desgraciat com pocs,
ple de morts i mascaretes, ple de gels
de guants, de distàncies i de pors...
I pensarem que tot segueix, tot continua,
i que sempre ens quedarà l’espai bellissim,
l’espai també caòtic, on transformar passejades
en els instants més feliços de les nostres vides.