31.8.15

MALGRAT TOT...

Malgrat tot
la terra segueix girant
amb la seva mateixa cadència,
amb tota la seva tranquil·litat,
combinant aquesta dansa amb la lluna
i la distància amb el sol.
Els estels segueixen lluint
en aquest cel que creiem blau
i que s’enfosqueix a cada crepuscle.
Els núvols, segueixen visitant-nos
amb freqüència carregats de pluja
i els trons ens envaeixen
destorbant el nostre zen.
Malgrat tot,
val la pena mirar-nos cada dia
a l’espill de la nostra habitació
i comprovar con poc a poc
el nostre cos envelleix,
s’omple de petites arrugues
i taques de senilitat.
Se’ns segueixen oblidant coses,
però sempre acabem recordant
les verdaderament imprescindibles.
Malgrat tot,
seguim escrivint el nostre camí
amb traces poc precises,
i amb lletra cada vegada més rococó,
i ens seguim indignant
per cada moment plaent
de la nostra existència
mentre el mon, la civilització
es segueix enfonsant als nostres peus.

28.8.15

UN DIA AL GIMNÀS

La dona entrada en anys i en carns
que lluita per ves a saber què,
potser tant sols per estar bé,
potser per aconseguir que aquella pelleringa
que li penja insolent a sota el braç
abandoni per fi el seu cos envellit.
L’home que intenta recuperar
simplement el que havia estat,
aquell cos jove que ja és història,
aquella vitalitat que el temps cruel
li ha arrencat sense compassió.
El que es recupera d’aquella lesió
que el va apartar fins i tot
de les fantàstiques partides de botifarra,
i que ara descobreix que te músculs
que mai no sabia que havia tingut.
El monitor de sala que escruta
cada moviment dels usuaris
i que per sota el nas somriu
quan veu que enlloc del tríceps
treballes l’abdominal o el trapezi.
La joveneta de cos escultural
que entre exercici i exercici menja poma,
i consumeix tanta aigua embotellada
que podria treure la set a mig continent africà.
El jove catxes que desprès de cada exercici
es mira presumit i cofoi al gran mirall,
i que dona aquell plaer prohibit
tant sols amb la seva  mirada.
Fa poses, posa cara de cansat
i en el fons cau en l’onanisme de mirall.
El qui, malgrat anar equipadissim
no toca ni un instrument de tortura,
i parla i parla i parla, perquè tant sols
busca tancar algun negoci, net o fraudulent...

I jo, que intento que el temps passi ràpid
enclaustrat en aquella bicicleta el·líptica
que davant d’un vidre enorme
m’ensenya el meu poble de lluny,
i que per més que pedali i pedali,
segueix allunyat del meu esguard.
I mentre ells pateixen de manera tant cruel,
penso en el que deuen ells pensar de mi,
potser no pensen res, estan massa ocupats.
Afortunadament no són com jo
que dono voltes i voltes a coses
que potser no tenen més sentit
que el plaer de fer-les.

26.8.15

EL MEU AMIC MALASTRUC!!


EL MEU AMIC  MALESTRUC.
No se si tornarem a lluitar,
de vegades lluitar fa mandra.
Tampoc se, si et soc sincer,
si tornarem a sofrir,
sofrir, sempre ho he portat fatal.
I vencer...això de vencer...
Potser eren altres temps
amb frases tràgiques i punys alçats.
Potser també el país era un altre,
sense tantes comoditats i tant a perdre.
Però saps? crec que valdria la pena lluitar,
i de tant en tant, tampoc esta malament sofrir...

Però això de vencer...collons si patirem!!!

MARIA ROSA

Ploraves de broma,
sempre t’ha agradat el teatre,
i somniaves escenaris plens
mentre venies el peix a la plaça.
Mai vas poder fer el que volies,
potser els de casa, potser la feina,
potser estava mal vist el teatre
en aquella època tant fosca.
Ploraves fent comèdia,
mentre construïes persones,
amb poqueta cosa, amb estretors
feies d’un petit habitacle de Gràcia
un gran palau pels teus menuts.
Se que en aquesta escena ploraves de broma
i ho feies com la més gran de les artistes.
A casa ens regalaves i ens regales
rialles, alegria i esperances.

(i un fricandó que no és tant bo com el meu,
però deu n’hi dó)

PINTA NÚVOLS

De vegades m’agradaria pintar núvols,
ja veus tu, amb el bonic que són, com són.
Els pintaria de colors diversos i llampants,
que fessin en cada nuvolada un arc de sant Martí.
I que en caure la pluja, pintés els carrers
per on juguen els nens d’un groc brillant,
que esborressin les fronteres de morat,
que deixessin els cotxes a esquitxats
de blanc, de blau, de roig i de magenta.
Que pintessin de rosa fosforescent
aquell guàrdia  posa multes compulsiu,
i de taronja les ulleres del vell intel·lectual,
d’ocre la gespa en plena primavera,
i de verd lluminós els camps en ple hivern.
Que pintessin del color de l’esperança
les motxilles dels immigrants i els desnonats...

De vegades penso que no estic massa bé del cap...

DESMEMORIA

Descosiré una a una les paraules
per a poder fer una poesia acceptable,
en tindré cura, com el modista més precís.
Intentaré no semblar massa pedant,
i si me’n surto, tampoc massa simple.
Usaré un didal d’argent brillant
per a poder tractar paraula a paraula
com cada una d’elles es mereix.
Faré el patrons tots a mida i elegants,
posaré les mànigues, els botons, les sivelles,
les butxaques, els camals, els colls de camisa.
Quan ho tingui tot apunt, descosiré paraules,
i pensaré sobre el que vull escriure
que ja, ni me’n recordo...

24.8.15

OCELLS

Potser quan tornin els ocells,
passat el fred de l’hivern
tornarem a somriure com abans.
Ens deixarem anar pel tobogan
i ens embrutarem el cul
com ho fèiem d’infants,
o volarem de manera irresponsable
pel gronxador dels somnis
cap al destí poc incert de la balança
i la maleïda llei de la gravetat.
Potser hi tornarem, o potser no.
Potser els ocells s’enduran
totes i cada una de les nostres esperances
i ens deixaran assedegats vora el camí,
aquell camí de sempre que no porta enlloc.
Però tal vegada és possible també
que els ocells es facin traficants,
i escampin terra enllà els nostres somnis,
es converteixin en contrabandistes
d’allò tan material i immaterial que ens defineix.
Potser els ocells volin lluny per no tornar,
o si tornen, ens defequin a sobre sense pietat.
Potser els ocells i les seves ales
ens mostrin el camí per volar lluny.

PORXO

Assegut al porxo
amb el soroll arítmic dels esquellots
i el bordar nerviós dels gossos,
el vent i l’aroma de mar m’acaronen.
Assegut al porxo
consumeixo pacient els minuts de calma
arran d’aquest minúscul paradís
com si fossin els darrers instants
d’una emoció incontrolable,
talment com si estigues prenyat de flow
per tots costats i en cada aresta.
De lluny, el so somort d’unes campanes
i l¡olor d’herba recent tallada,
voltat de roures i alzines centenàries.
El vell porxo m’abraça com un amant,
convidant-me a quedar-me en aquest indret,
en aquesta terra que tantes coses em desperta,
i m’embolcalla com en un somni fascinant
del que  potser no voldria despertar mai.


UNS ULLS.

Uns ulls,
miren, escruten, capten,
escanegen i riuen.
Uns ulls,
miren una terra desconeguda,
escruten un paisatge salvatge,
capten cada matís, cada perfil,
escanegen els contorns d’un país,
i riuen abans que els llavis.
Uns ulls,
joves, parladors, brutalment vius.
Unes pestanyes que fan de llit,
un iris que explota en mil colors.
Marrons, negres com la nit,
i brillants com l’esperança.

Uns ulls...quins ulls!!!

7.8.15

ENDEVINALLA -LA NOIA DEL CALENDARI-

ENDEVINALLA

Aquest mes
la noia del calendari
no ensenya res.

Asseguda sobre la bala de palla
contempla amb els ulls ametllats
la immensa plana retallada.
Desafia arrogant la calor
i si cal, el soroll d’algun tractor
que pastura despistat,
això si, amb aire condicionat.

Aquest mes
la noia del calendari
si que em fa el pes.

5.8.15

GROC O OCRE

Sovint, em pintaria de groc o d’ocre
per a passar desapercebut en aquest capvespre.
Un capvespre de sensacions i il•lusions.
Em deixaria pintar el cabell, la cara
el pit la panxa, l’esquena, els braços,
les cames, els peus, el sexe, el cul...
Així només es veuria de mi les mans
per a poder tocar-te un cop al dia
si passeges enmig de tanta bellesa.
Em pintaria de groc o d’ocre, tant li fa
per allunyar-me de les hores de soledat,
per mimetitzar-me amb la natura efímera.
Palau de les humitats i els vents.

4.8.15

MIGDIADA -per l'amic Raimon-

Estiu
migdiada compartida,
somnis, amor, dependència.
Milers de jocs jugats
milions de jocs per jugar,
confiança i empatia mútua.
La pota a la barba,
el pols al cap,
l’orella intentant escoltar
tots i cada un dels pensaments...

I què dir dels somnis?

L’un, una sardina,

l’altre, una sardinada a la platja...

PLOU, PROU, POR...

Plou, plou mansament,
sobre el meu cap nu de cabells,
sobre el vidre transparent del cotxe,
sobre les llambordes del vell carrer,
plou, plou mansament,
fins i tot sobre els paraigües
i les estàtues dels herois,
sobre les persianes mal tancades
que deixen entrar l’aigua
a les habitacions dels pobres.
Plou, plou mansament
també sobre els gats de carrer
que odien instintivament l’aigua,
sobre les carreteres i els embussos,
plou també sobre els llacs i els mars,
que mai acaben de desbordar-se.
Plou molta aigua difícil d’engolir
per les tapes mal ideades del carrer
i els para-sols –quina contradicció-
de les terrasses i sobre els guiris
que prenen sangria i paella
amb els seus barrets mexicans
molls per la pluja i la ignorància.
Plou mansament sobre les idees,
sobre les il·lusions, sobre les esperances,
sobre les estelades i les estanqueres
que lluiten en cada balcó i terrassa.
Plou, plou, prou, prou...

Demà sortirà el sol
i cadascú seguirà amb la seva pluja
dins de l’ànima.


1.8.15

VAGINESIL

Era un home de farmàcia
ell sempre n’havia estat
i a la que tenia un problema
corre-cuita hi feia cap.

I ara feia massa dies
que ella no entenia ganes
i el penjoll se li floria
perquè la dona l’evitava.

Un dia mirant la televisió
va veure un anunci genial
una dona que amb passió
s’untava el seu engonal.

I tot seguit buscava el cos
del seu amant habitual
i amb una gana feroç
compartien bacanal.

Ell va córrer a la botiga
demanant aquell miracle
mantenint la seva intriga
per si s¡acomplia l’oracle.

Quan la cosa no rellisca
i veus que ella perd el fil
que la copula no trisca
posa-li el vaginesil