DESPRÉS

 

 Quan el sexe dona treva

i el respirar compassat s’apodera de tu,

el terra deixa de tremolar com un sisme,

i tot retorna a la calma més feliç i real.

I queden els instants de plaer descomunal,

la saliva, els sucs corporals les olors,

i agafes aire com en una eterna primavera

i deixes anar tots els entrebancs del dia,

totes les penúries, tots els malsons

i tornes a mirar el cos estimat i t’eleves,

et deixes dur pel flux de l’energia viscuda,

per les eternes ganes de tornar-hi i tornar-hi,

i et saps valent en la vellesa i la bellesa,

i saps que l’endemà, serà un dilluns més,

amb una meravellosa olor de dissabte de passió

i sortiràs al carrer amb el cap ple de pardals

i els narius del nas, completament oberts

a noves olors, a nous perfums, a noves salives

que nodreixen i conformen la pell d’ella.

SABER-TE NUA

 

Em cremava la pell de saber-te nua,

talment com si fos un pobre adolescent.

No sabia imaginar-te d’aquesta manera

i els meus somnis humitejaven les nits.

Repassava un a un tots els meus somnis

intentava no perdre’n ni un sol instant,

i aleshores desapareixies entre boires

i jo jugava a pals de cec a la foscor.

Em cremava la pell de saber-te nua

com un dissabte sense festa ni diumenge,

com un Nadal sense fred i sense lluna,

o com l’eclipsi que avui em furta la plenor.

LA NIT DELS CORBS

 

 He sortit a passejar de nit,

les papallones blanques

festejaven l’únic fanal encès

d’aquella nit de lluna plena.

Aquella bruixa i no una altra

creuava de manera fugaç

per davant dels ulls sorpresos.

Aquella nit de cadàvers vius,

de monges, carabasses i esquelets,

de sants i de déus sense corones,

de castanyes i de dolços panellets,

van aconseguir emmetzinar-me

i fer-me veure espais onírics

on els meus ulls plens de raigs x,

descobrien corbes nues i corbs salvatges.

Vaig imaginar aleshores

cada un dels teus porus

cada centímetre cobert

de teles i cremalleres

vaig volar com el corb

per sobre dels teus ulls

que de manera fascinant

s’acomiadaven

pel tunel

dels dies....

LA BRUIXA DE LES ROTONDES

 

 La bruixa de les rotondes

es deixa anar el cabell

i es converteix en guerrera.

Fa d’amazona sempre nua,

amb el cavall fregant-li l’entrecuix.

Fa servir totes les seves bones arts,

per desplegar els seus encants

i sense pocions ni metzines

embruixa el pobre badoc

que cau de bon grat a les seves urpes.

La bruixa de les rotondes

es deixa anar després de xerrameques

i ofereix la seva voluptuositat

a l’ingenu amant que somnia posseir-la.

Juga amb tot l’erotisme que és capaç

i quan creu que ha arribat el moment

cavalca sobre el cos que es desfà

per a poder acariciar-la i penetrar-la.

L'ÀLIGA

 

 En la solitud del bosc em repenso,

alço els ulls i veig l’àliga dibuixant giragonses

i com atura el vol sobre un tronc i em mira

endevinant i escrutant curiosa la meva solitud.

Amb el seu cap nerviós movent a banda i banda

eixuga les fulles de faig, que victorioses

li dissenyen un ocre vestit de tardor...

ULLS I MIRADES 16 ALEK

 

Quan cau la nit i les pupil·les es clouen

queda l'espessor de la foscor absoluta.

La lluna s’ensenyoreix i malda per brillar

entre totes les cuquetes de llum del cel.

És aquella hora, on la brillantor dels ulls

deixa pas a les tenebres de l’ocàs.

La nit ens furta la lluïssor dels teus ulls,

aquells ulls balcànics que tot ho poden,

aquells ulls no vulgars, sinó búlgars,

els que no enganyen, els que parlen

d’entre totes les xerrameques i crits,

aquells ulls insubornables i lliures

que a cops de colze, s’obren camí

entre totes les foscors i fan de llanterna

en aquest món que va a la deriva

per manca de valentia i coratge.

Els ulls, la llum, els llampecs,

Tot floreix quan enjogassats somriuen.

TITÀNIC

 

 Hem perdut tantes matinades per mandra,

tantes passejades sota arbredes fresques,

per por a no haver dut la rebequeta,

tants plaers, pel què diran, o pensaran,

tants porrons plens de sang no beguts...

Instants que no tornaran mai més

encara que serrem les dents a ulls clucs,

ni ho desitgem en els nostres somnis,

ni en els possibles, ni els més humits,

somnis perduts, joventuts malaguanyades,

tants prejudicis, tantes mandres, tants freds

en aquelles caloroses i incitants nits d’estiu,

on la nuesa imaginada ens furtava l’enteniment,

on els balls arrambats tan sols ens avergonyien.

Tants plaers i sentiments no compartits

per la simple raó de no caure en el pecat,

aquell pecat que la imaginació ens relatava,

i refusàvem per un grapat de cels imaginaris.

Ha sortit tantes vegades el sol sense nosaltres,

tantes llunes perdudes en la blancor dels llençols,

tantes pluges d’estrelles vistes als telenotícies,

tanta grisor, tanta castedat, tanta estupidesa.

Ara ens queda avisar als fills, salvar als nets,

cridar-los als quatre vents que no s’estiguin de res,

que tot vola i passa massa veloç davant els ulls,

que la bondat també és fruir del cos i les passions,

que segur, segur, segur, si miren amunt podran veure

com els pica l’ullet uns preciosos ulls color de caramel,

i que el seu cos, el seu esperit, la seva ànima

és com un vaixell que mai, arribarà a port per sí mateix

i que aquells ulls, seran el salvavides del seu Titànic.

ALS MATINS...

 

 Als matins, quan tot encara dorm,

surto a trepitjar els camins virginals

del voltant de casa. L’Osasuna,

juga divertida amb les papallones

que li volten pel cap i la neguitegen

amb les seves piruetes indescriptibles,

i amb els grills que canten, no se sap on

però que apareixen de sobte per sorpresa,

saltant al nostre per sobre les sabates

i es burlen de la innocència del gos

que somnia atrapar-les per ves a saber què.

Tot és calma avui que el sol no surt

i que les pluges segueixen esquivant el país.

Tot és gris, però sembla que no plourà mai més.

La Mare de Déu del Mont em saluda entre boires,

convidant-me a captar amb el meu mòbil la bellesa

emmarcada entre ella i un rull de palla tardà.

Dorm tranquil·la Navata mentre jo camino

i desenes de despertadors desensopeixen la gent

que de manera ensopida i mediocre s’alçarà

per tornar a les feines que els donen menjar.

Quina pèrdua de temps i sobretot de vides...

Al matí, quan tot dorm, trepitjo els camins virginals,

i em sento increïblement feliç, amb l’amiga esbufegant,

la meva amiga ja anciana, que segueix jugant amb les papallones...