DEMÀ NO SERÀS RES

He dibuixat sobre la teva pell bruna

un rectangle negre, blanc i verd

amb un triangle de color roig viu.

Estaves guapíssima, malgrat els ulls closos,

malgrat el mocador ensangonat

que et cobria el que quedava de tu.

T’he mirat, estona, massa estona,

i sabia que el teu final seria aquest poema.

T’he trobat entre la runa, freda, rígida,

encara amb el teu al·lè intacte per estrenar,

encara amb tota una vida per davant,

enmig d’aquella casa miserable ensorrada

ensorrada per les bombes miserables,

ensorrada per la indiferència del mon

d’aquell mon que ara se’n diu civilitzat

i sols sospira pels diners miserables com les bombes...

T’he trobat entre les runes d’aquell telenotícies

i t’he dibuixat una simple bandera palestina

un inútil drap, que m’ha fet sentir brut i trist alhora.

Cap virus et malmetrà la pell que ja no respira.

Demà no seràs ni un borrós record. Demà no seràs res.