29.3.19

ELISABETH EIDENBENZ -Maternitat d'Elna-



Sento un plor
un plor d’endins
que fuig de la guerra
nat fora de temps,
d’un odi innocent
d’un crit estripat,
d’un temps embogit,
d’un temps desquiciat.
Llençols blancs i nets,
matalassos assèptics
recollits de l’horror,
plor de derrota
por  d’exiliats.
Gemec de qui perd
la vida, el temps,
la llibertat.
Sento unes mans
blanques com d’àngel
que acullen els cels
que brollen de dins
que taquen llençols
robats de les guerres.
furtats dels desgels...
I en un petit racó
aquella rialla
el petit miracle
de l’Elisabeth...

27.3.19

RENAIXENÇA


Tinc tantes coses a agraït
que no se per on començar.
Vull agrair cada cançó
cantada al vent, per cada puny,
per cada carícia i cada bes,
per cada agraïment cert,
per cada orgasme regalat,
per cada orgasme robat,
per cada deixar-me anar,
per cada crit revolucionari,
per cada colze amb colze
per  cada carrer desbordat,
per cada mot de la mare,
per cada gest del pare,
per cada segon, minut , hora
amb les germanes i fills.
Vull agraïr cada dia de tramuntana,
i també els dies odiosos de pluja,
cada boira gebradora i cada sol,
cada lluna plena i cada estrella,.
Agraeixo cada gol del Barça,
cada diumenge a l’Europa,
el meu dia del Sadar.
L’emoció de cada viatge a Euskalherria
i cada txuleton regat amb txakoli.
Cada dia de feina, amb companys estranys,
cada dia de feina amb amigues i amics,
cada llàgrima vessada, cada rialla,
cada somriure robat o produit,
cada poesia escrita i recitada,
cada poesia escoltada o memoritzada,
cada vetllada passada entre amics,
totes i cada una de les hores felices,
els caps d’any, els nadals, les pasques.
Tots i cada un dels amics trobats,
tots i cada un dels amics perduts,
els oblidats, també els enterrats.
Totes i cada una de les emocions
que m’han fet viure, riure, creure,
estimar, odiar, començar, acabar,
recomençar i tornar a acabar.
Gràcies per tot.
Sembla un comiat i només es
una nova renaixença...

21.3.19

DIA INTERNACIONAL DE LA POESIA

Avui, dia internacional de la poesia
m’he quedat sense paraules, ja veus...
Jo que sempre en vaig sobrat,
que furgo el sexe sota les faldilles,
que trobo paraules entre sequeres,
entre llums, foscors i humitats,
avui m’he quedat mut, com un ànec –mut-.
Quin cas...Avui que comença la primavera
m’he quedat sense colors, ni olors,
sense substrat, sense aquell pol·len
que em fa estimar-te entre esternuts
i aquella vitalitat terriblement sensual,
absolutament sexual i llibertina,
que fa que t’estimi i t’odii per igual,
que fa que et faci l’amor i em destrempi
amb la mateixa cruel facilitat –mots interruptus-.
Avui, just avui, el teu dia, la teva refotuda primavera,
avui m’han entrat al·lèrgia als mots...
Ja ho deien a la tele que aquest any seria fort...

20.3.19

GARJOLES 2


Se sentia engarjolat en un cos que no era el seu,
en una vida que no li pertanyia, que no sentia
que no estimava, en la que no es reconeixia.
Cada reacció del seu cos suposava una tortura,
n’era conscient, i s’estremia en el seu atordiment
conscient que cada sensació era com d’un altre,
que cada excitació el sumía al desconcert,
i s’afonava,  en un pou de desigs no desitjats,
de plaers sense plaer, d’identitats furtades.
Va decidir fugir endavant i es va llevar una vida
un dia en el que el sol decidí no presentar-se
i on una pluja suau i dolça li xopà aquell sexe
del que ell sempre n’havia estat  presoner.

GARJOLES 1


M’he reclós en mi mateix,
dins la meva particular garjola,
i uso la meva sol·litud com a reclam
cap al meu propi cos i ment.
M’interrogo, em fiscalitzo i em defenso,
declaro, i dic veritats i mentides
amb la mateixa facilitat en que respiro...
Prenc  aire, i em torno a recloure,
i deixo que els pensaments viatgin lluny,
es dispersin en milers de colors i imatges...
La imaginació, aquella dama imprescindible
que sempre surt absolta de les causes judicials.

18.3.19

DOS -Fotografia de Marta Vergés-


Dues vegades es va pondre el sol
entre els ulls del pont d’aigua escassa.
Dues vegades envermelliit el mon
per un sol que anava de baixa.
Dues vegades reflectit el mon
amb un cel  ataronjat de nuvols.
Dues vegades l’ull es confon
entre el paratge d’arbres ombrívols
Dues vegades calcada la meravella,
dues espurnes d’un dia que es descabdellla

8.3.19

COM LA MARE QUE EM VA PARIR


Avui, la tendresa m’ha tocat l’esperit.
M’he alçat femeninament rebel, com sempre
i m’he transformat en aroma de gessamí,
o en flor silvestre, plantada entre esbarzers.
M’he calçat les botes de trepitjar fort
i he sortit als carrers, avui liles i violàcis.
He alçat el puny per la mare, les germanes,
les amigues, les companyes i els amics,
per les lesbianes, homosexuals i els hetereos,
per tothom que te per bandera la dignitat.
Avui, com cada dia, et reivindico.
Avui com cada dia et vull lliure.
Avui, com cada dia et vull segura,
riallera, feliç, esperançada. Antifeixista.
Et vull tant brutalment dona
com la mare que em va parir.

7.3.19

BUIT -8 de març-


Els teus cops ja no em fan res,
ni els teus menyspreus
ni els teus insults
ni els morats infligits,
ni les marques
ni les llàgrimes
ni la buidor
ni tant sols tu.
Fa estona que jec freda,
que el meu alé és inexistent,
que ja no respiro,
no respiro
no respir
no ...
La mort m’ha lliurat de tu.
Tu seguiras mort respirant,
amb menyspreus i insults
amb morats i marques,
amb llàgrimes,
buit, terriblement buit
tant sols tu, amb tu mateix...

5.3.19

LA COMPANYA DE JOCS


La companya de jocs
un bon dia es va cansar de jugar,
va plegar les nines i els forts,
els indis i els vaquerus maleïts.
Va regalar els cotxes
i els cotxes de les Nancys,
es
va
fer
gran.
I caiugué com en un pou
de retofut avorriment,
on els dies i les nits
es donàven cops de colze
tant sols per fugir.
La companya de jocs
va decidir morir un poc cada dia...

CAP


No alçarem les mans per a cap rendició,
ni  cap toga ens farà submisos.
cap exercit ens farà captius,
ni cap llei ens durà a l’abisme.
Cap constitució ens prostituirà,
ni cap por podrà agenollar-nos.
Cap mentida ens farà violents,
ni cap sentència ens farà bastards.
Cap bandera borda ens seduirà,
ni cap soroll de sabres ens sotmetrà.
Cap obediència ens farà obeir,
ni cap desobediència s’ens farà estranya.
Cap traïdor ens farà traïdors
ni cap monarquia ens farà súbdits..
Sols el poble salva el poble.
De part dels bons.

4.3.19

LLAMBORDES


Passo de puntetes de llamborda en llamborda,
simulant un joc infantil i absurd, per l’edat.
Al cap em venen records i xarranques,
pedreta i els números a saltar i superar.
Els llums del carrer, desprenen melangia
i cada portal ha rebut la humitat i els orins
de gossos maldestres, lliures i poc obedients.
Passa la infantesa per davant dels meus ulls,
dibuixant imatges, segur que en blanc i negre
i salto llamborda a llamborda talment com si fos
el darrer punt de suport vers el gran estimball...

3.3.19

PÈNDUL DE FOCAULT


Penjo i em moc en qualsevol direcció,
durant hores i hores interminables.
Giro, giravolto, torno, i torno a girar
Roto com la terra i el seu centre de gravetat.
I com ell, em moc de manera aleatòria
en un pla sempre igual i greu, molt greu,
com cada decisió, cada moviment,
cada adéu, cada avui, cada demà...
Penjo i giro. Giro i penjo...

2.3.19

PA AMB OLI -Fotografia de Marta Vergés- Dedicat a la meva gran amiga Estel·la Rodríguez, que ho esmorza cada dia.


Com una deliciosa inundació
el meu pa ha rebut el teu fruit.
Sortit directament de l’olivera
m’ha trasbalsat tots els sentits.
Tant senzilla n’és aquesta menja,
que a les classes socials sempre ha unit.

1.3.19

ROIG -fotografia de Marta Vergés-


El meu país és roig com la magrana
quan el vent acarona els seus turons
i el cel es menstrua en cada posta
dibuixant dcel roig tots els colors,
i aleshores de sobte es capgira
i s’ennegreix guardant tot l’encís,
i talment com per art de màgia
els estels hi pinten un immens paradís.