ZUM ZUM, ZUM ZUM

Aquell dia, vaig sortir al carrer contenta.

Vaig ensumar fort i els núvols feien olor de caramel.

zum zum zum zum

Les roses del parc desprenien una aroma especial,

i l’home que va passar pel meu costat feia olor de Brumel.

zum zum zum zum

l’aire estava impregnat d’olors de gessamí

fins i tot les clavegueres  desprenien flaires de ginesta.

zum zum zum zum

Us podria estar parlant de compreses...

si no hagués perdut el Control....

zum zum zum zum

EAU DE TOILLETTE

Corria nua i lleugera per la platja
talment com si fos una daina
En la seva carrera angelical
feia voleiar els cabells de banda a banda
rítmicament com una dansa austríaca.
Finalment va saltar endavant a càmera lenta,
i va caure en braços d’un noi ros també mig nu,
Ella es va abraçar a aquell cos atlètic
aquell cos on cada centímetre de braç eren bíceps,
on cada abdominal era més dur que el cap d’un tossut,
amb unes cames com columnes d’hèrcules...
Aleshores desprès de rodolar els dos per sobra de la sorra
a càmera lenta i arran de les onades tènuement amansides
que arribaven a aquella platja d’Àustria plena de daines
ella li acostà la boca i li va dir a cau d’orella xiuxiuejant
unes paraules increïblement enigmàtiques:  

Je t’aime pour tojours... Eau de toillete le daine austriac. Pour homme ...

I aquella massa de muscles, aquell adonis, que era d’Albacete va contestar....EHHHHHHH????????

FADA

S'ha fos la fada
o simplement ha tornat al bosc
on s'arrauleix prop les ginestes
i s'estira a descansar sobre la gespa.
Potser, tal vegada ha fugit a fer l'amor
amb algun follet, mig nu i mig foll,
o ha pujat a lloms d'una sargantana
que l'ha portat al mon subterràni
allí on s'amaguen tots els cucs,
aprop del cau de les formigues.
S'ha fos avui la fada,
i el bosc ha quedat orfe de llumetes i de màgia.

A la nit, tancarem les finestres
plegarem curosament les persianes
i tancarem la negror de la nit
lluny dels nostres somnis.
Aleshores, tancarem els ulls
i tranquil•lament ens deixarem caure
en el buit d’allò que ens és desconegut.
Veurem una pel•lícula que no em triat,
on potser serem protagonistes, o potser no,
però tal vegada, crearem espais inexistents
que ens allunyaran de qualsevol realitat.
Deixarem el cos inert i el cor en vetlla,
relaxarem cames, braços i altres extremitats,
i quan arribi aquella hora de temença 
en que s’acluquin els meus ulls humans....
Pensaré que és l’instant més fascinant
de tots els que hauré viscut fins aleshores
i em deixaré portar pels braços més dolços
que mai a la vida m’hauran acaronat.
Aleshores, i com a últim servei a la meva existència
recordaré amb emoció, la llum del teu esguard.

LA NAU

Ja quasi ni es veu l’empremta de la nau sobre la mar,
 ha quedat difuminada per la lluentor de la lluna taronja.
Els pensaments suren com vaixells extraviats i erràtics,
 i la memòria dels dofins ens empenyoren l’estat d’ànim.
Voldríem fugir vers l’horitzó, talment una nau suïcida
d’aquelles que dia a dia creuen i naufraguen a l’estret,
o transformar-nos en despistades gavines buscant peixos.
Però la vida recondueix els nostres actes preservant-los,
convertint-los en instants repetitius avorrits i rutinaris.
Potser amb la sortida del sol veurem la nova albada
i ens adonarem gratament sorpresos, que hem entès per fi
que és més important el plaer del llarg viatge, i no el destí.

E la nave, va.

DRUIDA

Faré un beuratge, com el druida de l'Astèrix
i sucaré la punta d'una branca d'espigol
en una barreja de maduixa i xocolata,
després hi posaré un lleu perfum de ginesta
i l'amaniré amb puntetes de cireres d'arboç.
Aleshores l'esbandiré als quatre vents
i si la sort aquell dia m'és propicia
pintaré amb el sortilegi, un esboç del teu somriure.

ESPELMA

He encès l’espelma
per no sentir-me tant sol,
ni tant fosc, ni tant fred.
Per foragitar les ombres
que incansables m’acompanyen,
i dibuixar a les palpentes
imatges atzaroses en l’espai.
He olorat la fragància subtil
de cera fosa sobre el marbre,
i en la meva solitud t’he pressentit.
Ara obriré la finestra de bat a bat
per deixar que la tramuntana
profani aquest benestar efímer,
i s’endugui d’una volada
les lletres absurdes de la meva poesia

Voldria escriure un llibre a la llum de la lluna
a peus nus sobre l’arena d’aquella platja blanca i solitària,
banyar-me nu entre els meus mots que suren a les ones amansides.
Deixar-me gronxar per l’escuma d’uns mots indecisos i porucs
que suren com vaixells ancorats a les parpelles de sirenes.
Voldria escriure el llibre pensant en tu, mentre em remullo
 i penjar-me d’una graciosa i fràgil estrella de mar, mentre et repenso.

El mateix....De sempre

Avui t’escric a tu

que xafardeges en les meves coses

vagarejant d’esma entre títols i paraules.

T’escric per demanar-te que em llegeixis,

que no deixis anar la ma que t’acompanya

que vinguis amb mi pels camins dels mots

que t’arrauleixis al meu costat mentre t’amanyago.

T’escric a tu, i només per tu

que t’apassiones per no res, molt fàcilment,

per tu que ets un torrent inesgotable de sensacions,

per  tu que et fa vergonya això del sexe, sense més.

Acosta’t tant com puguis, que et duré a volar estels enllà,

agafat fort del coll, que t’ensenyaré un mon nou que desconeixes.

Seré, no pateixis però el mateix...De sempre!!