29.6.18

PARAIGÜES


Acompanyar-te sota el paraigües
quan el cel ens cau a plom
sentir el teu frec a tocar
acaronar-te l’espatlla amb el braç,
com si fóssim nuvis enamorats.
I jugar a comptar les gotes
que repiquen l’espai protector
i perdre’n el compte, perquè tant se val,
i fruir de l’instant i somriure al moment,
i donar gràcies al terrabastall,
a la llum superba del llamp,
a l’esclafit ensordidor del tro,
i veure plegats com les darreres gotes
dibuixen a l’horitzó uns colors coneguts
que juguen amb la refracció i reflexió
de la llum del sol en  elles,
entre el roig, el taronja, el groc
el verd, l’anyil i el violeta, els teus ulls...

ESCUMA


En aquell instant precís
l’onada engolí la roca,
o potser la va vestir
amb una caputxa escumosa.
O tal vegada algun drac marí
va llençar una alenada
de socors d’un mar que mor,
d’una aigua massa  tèrbola
d’una natura en extinció.
O potser només va ser
aquell instant màgic,
aquell microsegon
en que la sorpresa
esclata davant els teus ulls
i el dit com un ressort
impregna en un objectiu
tota la bellesa.

28.6.18

NIT DE SANT JOAN


Corrua de somnis
emocions frustrades
paisatges melosos
i nits embruixades.
Un ball de solsticis
fogueres de màgies
llunes plenes de plàstic
estrelles que ballen.
Coques dolces de fruita
ampolles fredes de cava.
Danses de somriures
proscrits que naufraguen.
Mars Mediterrànies
ventets de llevant
les vides tant fràgils
que venen i van...
Corrues de somnis
i nits que es desfan

26.6.18

ARRUGUES



M’estan envaint les arrugues.
Una invasió pacífica i constant.
El contorn dels ulls, els braços,
la comissura dels llavis, el coll,
les mans, la papada, el front...
Sento crits que venen dels porus:
“Aquesta pell serà sempre nostra...”
Sento com s’organitzen clandestinament
com aprofiten cada pam, cada flanc,
i de manera persistent, avancen,
ocupen, es manifesten, es concentren,
encerclen, conquereixen, guanyen.
Se senten cada vegada més fortes i segures,
i són ja a un pas gloriós i majestuós
de proclamar en mi, la República de la vellesa.
-Amb V baixa...-

24.6.18

PASTÍS


Es va posar la seva disfressa de bruixa.
La capa, la camisa, el barret,
mentre el gat se li refregava per les cames.
Aleshores agafà la vareta i l’alçà.
Va treure la farina i fabricà una massa
i la mesclà amb aigua de tarongina,
va rebuscar mentre taral·lejava sons
entre els seus pots de beuratges
entre la seva col·lecció de potingues
una melmelada de cirera de ple juny.
Li donà forma i l’omplí alegrement
d’una nevada de febrer ensucrada
i l’acostà a l’escalfor de l’estiu
que flamejava dins el forn.
Aleshores, parlà amb els ocells,
reclutà les papallones i les flors
que rondaven nerviosament primaverals
I digué l’encanteri ancestral dels pastissos.
Minuts desprès, de manera poètica
l’estança va quedar plena de dolços,
flors , ocells i papallones.

18.6.18

ALTSASU


En aquest mur de lamentacions
eixugo una a una les llàgrimes
i les converteixo en ràbia.
Acarono el cabell petri,
els ulls dibuixats,
el somriure mut,
els llavis somrients,
el crit eixordidor,
i juro no perdonar
allò que no es pot perdonar.
Mai.
Hem perdonat massa coses,
masses arbitrarietats, masses xuleries,
masses despropòsits feixistes,
masses gests autoritaris
massa mentides...Massa mentides...
Potser algun dia sortirà la veritat de tot plegat,
la veritat que sabem , que ells saben. Tots,
i tornarem a somriure però mai, mai, mai,
mai us perdonarem.

ELLA VA DIR UFF...


Ella va dir uff
perquè tenia el cap ple de coses,
perquè enyorava l'abraçada i el bes,
perquè la vida se li feia una muntanya,
perquè cada demà el veia llunyà,
perquè cada avui era un sac feixuc,
perquè els anys li pesaven com una llosa,
els plats, el menjar, les collites diàries...
Ella va dir uff,
per no fer-se pesada
per no violar el temps i les estacions,
per no oblidar que tot costa molt
i  que el temps vola i les arrugues creixen,
per tenir present que res és regalat,
i que el mon per molt que diguin ,
és rodó i tot torna sempre al seu lloc
tard o d’hora, d’hora o tard.
Ella, va dir uff
perquè la justícia és injusta
i els presos es podreixen a presons
i que la primavera esclata camps enllà
sense barrots, i fent olor de resclosit.
Ella va dir uff,
perquè estava farta de plorar
per agressions masclistes mal jutjades,
per cada vaixell d’immigrants desconeguts
que no van tenir la sort de viatjar
en el vaixell que esquitxava propaganda.
Va dir uff pel vol descontrolat del desnonat
que es llençava tristament al vuit d’un setè pis
d’un setè  pis que ja no era seu i mai no ho havia estat.
Ella va dir uff,
perquè estava fins el cony de malparits...
...I va dir uff, per por de fer-se pesada
o de que algun imbècil li digues
que no era més que una demagoga.
va dir uff i ho va dir tot...

TE VERD...


Te verd, pluja, taula estreta,
cervesa fresqueta, el mar davant,
molta pluja, conversa agradable
pau i benestar,  riure i somriure,
núvols negres, arc de Sant Martí,
d’un Sant Martí tímid i llunyà.
Submarinisme emocional,
muntanyisme de sensacions,
històries i més històries erràtiques
de família, aficions i projectes.
Paraigües, que els doblega el vent,
ulls que grinyolen amb les gotes,
canaleres que esquitxen pantalons...
Te verd, cervesa, mar  i pluja.
Molta pluja per dins i per fora...

13.6.18

PINPILINPAUXA -papallona-



Ells li diuen pinpilinpauxa
no se ben bé per què,
no se si vol significar fràgil,
acolorida, insignificant,
indefensa, inofensiva?.
La veritat és que sona
tal i com es mou
amb moviments sincopats,
en espais quasi inventats,
regatejant el vent
burlant els espais.
No se ben bé per què,
si el que li va posar el nom,
venia de beure un bon txakoli
o simplement era un poeta,
si tenia a veure amb la policromia,
o amb el sincronisme del dibuix
de les seves ales igualades.
Ells li diuen pinpilinpauxa,
com un joc més de la seva llengua,
com un homenatge a la seva bellesa.

11.6.18

DONA D'AIGUA


Com si no en tinguessis prou d’aigua amb la pluja
avui has passejat pausadament arran d’onades,
t’has fet per uns instants mitologia lluny dels llacs
i has explorat la barreja d’arena i aigua salada.
T’has transformat en llum generadora de vida,
en feminitat intrèpida i audaç contra el temps.
T’has envoltat de misteri i de fertilitat vital i clara,
t’has fet natura, perquè natura sempre has estat,
t’has transformat en fada, perquè fada has sigut,
i t’has pentinat la llarga cabellera molla i sedosa,
i amb una parsimònia lenta  i ancestral
has esperat calmosa,  aquell embruix de lluna
que canviï l’estació i et regali entre secrets i llum
un solstici ple de màgia humit i brillant.

Encara no sabem si existeixes, et seguirem somniant.

6.6.18

SONA EL SAXO


Sona la música de saxo al barri,
sona després de la terrible tempesta,
aquella música maldestre i repetida,
-tant sols sé una dotzena de peces-
que acompanya les darreres gotes
que regalimen teulada avall
per desaparèixer riera enllà.
Sona la música i els arbres ballen
i es desensopeixen les branques
ja massa humides i plenes de verdet,
i enyoren el sol i la calor i l’escalf
i sobretot l’alegre tramuntana
que les asseca a petons i enforteix.
Sona el saxo entre sols i fas sostinguts
entre res, dos , sis i mis, i de dins el bosc
se sent el cant d’un ocell que entona
un si bemoll, amb el plomatge ben moll...

5.6.18

LA NOIA DEL PARAIGÜES


La noia del paraigües
baixa  lentament pel camí
esquivant bassals i tristeses.
 encara al magí
la melodia enganxosa i fresca
de l’últim instant a la llar.
Porta  com sempre
aquella motxilla feixuga
on els records es barallen,
on el temps s’amuntega
sense cap mena d’ordre
sense cap privilegi.
La noia del paraigües somriu,
perquè sap que tot batega,
que res és prou transcendent
per robar-li l’alegria.
Finalment la noia s’atura,
plega el paraigües
i deixa que l’aigua
li amari la pell
en una immensa
demostració
de llibertat...
...I em regala un somriure.

4.6.18

SINÒNIMS


Em submergeixo en els teus ulls
fugissers, tímids, esmunyedissos,
i en ells, hi veig capvespres rogencs,
insegurs, difícils , incerts.
I quan es creuen amb els meus, els veig
arriscats, dubtosos,  atzarosos
i els meu pensaments marxen lluny,
aventurats, exposats, alarmants, perillosos

3.6.18

M'HE VESTIT DE PLUJA


M’he vestit de pluja per tu,
avui que els ruixats són freqüents,
i tu t’has disfressat enjogassada
d’ullada de sol, entre el naufragi.
M’he despullat en la tempesta,
avui que el cel era d’un negre ufanós
i tu has deixat que t’engolís un llamp
i has esclatat com una flor en la tronada.
Aquesta primavera humida i incerta,
m’ha prenyat els sentiments de verd...