Estirat sobre el teulat
esperava amb il·lusió
el pas d'aquell estel,
que no havia de tornar
en vuitanta mil anys.
De sobte el va veure venir,
però per sorpresa seva
no era un, eren dos, tres, més...
I en pocs segons, tot es tornà foc,
destruccció, cendra, pànic...
No era l'estel promés per la tele,
eren tan sols missils fanàtics.
Ens hem acomodat al sofà.
Dringuen en el got els glaçons
del whisky escocès, només faltaria.
Seiem al sofà tranquil·lament
a veure morts de l’altra cantó de món
i ens horroritzem. Pensem:
Com és possible que nens innocents
paguin pels pecats dels pares?
I ens lamentem mentre acostem
aquell got de whisky als llavis,
i aquella sensació de sal
del whisky escocès de l’Illa d’Sky,
fa que el paladar es torni golut
i en vulgui una mica més
per treure el gust de fel dels míssils
que cauen sobre un lloc recòndit
de qualsevol racó del planeta destruït,
d’Ucraïna, de Rússia, de Palestina...
I un encaputxat surt clamant no se què
d’un maleït Déu que no existeix,
mentre un pallasso amb un kipà
parla d’un altra Déu venjatiu
i clama i demana més morts,
més pànic, més infàmia més destrucció.
I passa el telenotícies esquitxant merda,
esquitxant merda i més merda
i un bocí d’aquella merda infecta
ens cau dins el got de Whisky
que no deixem de beure ni un instant,
perquè tot ens és igual, tot ens la bufa,
perquè tot és un fastigós festival de sang
de sang innocent , de carrers derruïts,
de vides i il·lusions amputades.
Il·lusions i vides que queden lluny,
massa lluny del sofà, massa lluny del Wuisky...
I després, tancarem la tele, agafarem el mòbil
i farem un tuit...
Penjant d’un fil quasi invisible
jugant amb el vent s’alça l’estel.
Es creu lliure en el seu vol anàrquic
i alegre en les seves giragonses.
Penjant d’un fil quasi invisible,
com tots i cada un de nosaltres
imagina una llibertat inexistent.
Neixo dins teu després de cada orgasme,
em reprodueixo com es reprodueixen en mi
totes i cada una de les sensacions possibles.
Floto dins teu, em nodreixo del que et nodreixes.
Colpejo les teves parets amb els peus i el cap
i acarono tendrament tots els teus interiors.
Després, trenco la bossa d’aigua de tots els parts
i surto a l’exterior com una exhalació, i aleshores
lluny ja de tu em desfaig i tot seguit em deprimeixo.
Els meus dits
recorrien el teu cos
fins a trobar el tresor del riure.
Petites pessigolles
que et retorçaven el ser,
que et capgiraven el viure
que t’esclataven com bombolles
als ulls, la boca i l’enteniment.
Amb els dits
jugava entremaliat
a fer-te veure estrelles
en un sostre inexistent
i et transfigurava la cara
i aleshores com un nen petit
reies fins a perdre de vista
el món dels avorrits.
Davant el paper en blanc
m’emmirallo i m’ho retrec tot.
M’adono, que no tinc res a dir.
Delerós d’omplir d’absurditats
de farcir els espais de bajanades,
perquè en el fons, què és la poesia
sinó un conjunt de mots i bajanades?
Jugo amb el meu curt intel·lecte
a trobar motius per buidar el pap.
Res a dir, res a escriure, res a comunicar,
desmunto pausadament cada pensament
i amb dues agulles de fer mitja
descabdello i teixeixo noms i pronoms,
adverbis i conjuncions, verbs i hòsties...
Després, reposo en aquest quadre a mig fer
i hi busco una lògica que no trobo, que no hi és,
i frueixo d’aquest no-res poètic, que no és
ni
tant
sols
un producte fumable.
Res a dir, cap novetat,
com el noranta per cent
de
tots
els
poetes...
No li quedava res de res
i en la seva bogeria absoluta
es pintava coqueta, els llavis
amb la sang del seu fill mort.
Davant, el soldat de Sió,
va procedir a executar-la.
Somreies,
i la vida passava davant els nostres ulls
veloçment, com un tren bala.
De les finestretes es veien les bales
impactant contra els innocents.
Tot esdevenia de color roig sang.
Tan sols m’aferrava a la vida
comprovar que tu encara somreies...
He amagat la clau sota la catifa,
aquella clau dels somnis i records,
la clau mestra de tots els mestratges,
la que em desperta atzarós les nits de dol.
Si jo no hi sóc, protegeix-ne el tresor,
de totes les nits feixugues d’enyorança,
on amb la suor xopàvem els llençols
i amb tots de fintes driblàvem mancances.
Aquelles busques de rellotges fugaços
que ens amagaven hores farcides de plors,
aquelles tempestes de pedra sobtades
que ens desvetllaven totes les pors.
Si trobes la clau sota la catifa,
recorda que encara m’atrapen enyors.
