Volia escriure una poesia patriòtica, però no en sé.
Potser no sóc prou patriota, o tal vegada
és un tema poc poètic o desencisador, no ho sé.
Potser la meva pàtria, te poques coses poètiques,
o qui sap si el problema és que no tinc pàtria,
a part de la imposada, és clar, la que no estimo.
I em pregunto, és obligatori estimar una pàtria?
De fet, algú em podria explicar, que és una pàtria?
Potser aquells energúmens que ho donarien tot,
la família, la salut, els diners, la vida si fes falta
per la pàtria...? Aquella cosa etèria que ningú no veu,
aquella espècie de Déu que es basa en la fe,
tant sols en la fe, en la imposició i el fanatisme.
És normal matar per la pàtria?, morir per ella?
No sé escriure sobre pàtries, em sento ridícul,
no sé escriure de banderes ni d’himnes
ni d’orgulls, ni de parafernàlies castrenses.
No li fa vergonya a un home gran i panxut
sortir al carrer tocant el bombo amb una marxa militar?
-deia l’enyorat Gila-
Potser si que avui m’he llevat una mica anarquista,
ja està bé de tant en tant, i arriar banderes
i mirar al voltant, i renegar de tot i de tots,
i fruir de la fresca i del sol, i d’aquest estiu
que ha vingut aviat fent-nos suar de valent.
Tinc ben clar, que no tinc pàtria, ni sóc patriota.
Estimo però el meu país, i part de la meva gent.
No ha estat un error ortogràfic. Part de la meva gent.