29.6.17

PÀTRIA -els que em coneixeu, sabeu que sóc contradictori-

Volia escriure una poesia patriòtica, però no en sé.
Potser no sóc prou patriota, o tal vegada
és un tema poc poètic o desencisador, no ho sé.
Potser la meva pàtria, te poques coses poètiques,
o qui sap si el problema és que no tinc pàtria,
a part de la imposada, és clar, la que no estimo.
I em pregunto, és obligatori estimar una pàtria?
De fet, algú em podria explicar, que és una pàtria?
Potser aquells energúmens que ho donarien tot,
la família, la salut, els diners, la vida si fes falta
per la pàtria...? Aquella cosa etèria que ningú no veu,
aquella espècie de Déu que es basa en la fe,
tant sols en la fe, en la imposició i el fanatisme.
És normal matar per la pàtria?, morir per ella?
No sé escriure sobre pàtries, em sento ridícul,
no sé escriure de banderes ni d’himnes
ni d’orgulls, ni de parafernàlies castrenses.
No li fa vergonya a un home gran i panxut
sortir al carrer tocant el bombo amb una marxa militar?
-deia l’enyorat Gila-
Potser si que avui m’he llevat una mica anarquista,
ja està bé de tant en tant, i arriar banderes
i mirar al voltant, i renegar de tot i de tots,
i fruir de la fresca i del sol, i d’aquest estiu
que ha vingut aviat fent-nos suar de valent.
Tinc ben clar, que no tinc pàtria, ni sóc patriota.
Estimo però el meu país, i part de la meva gent.

No ha estat un error ortogràfic. Part de la meva gent.

28.6.17

QUANTS...?

Quants petons deuen fer falta
per demostrar que s’estima?
Quantes mirades irritades
per saber que s’odia?
Quantes llàgrimes perlades
per endevinar enyorances?
Quants esguards crispats
per a una gran revolta?
Quants silencis feixucs
per a un desencís?
Quantes ganyotes fan falta
per a un instant de por?
Quantes rialles salvatges
per a una immensa alegria?
Quants laments ofegats
per a una cruel derrota?...

Quan deixarem d’amagar
sota l’estora els goigs i les ombres?

24.6.17

ALTRA VEGADA EL CANTÀBRIC

Podria perdre la vida
simplement mirant el mar,
sobretot si fos des d’aquest instant
en que les ones colpegen l’espigó.
Podria inclús deixar-me dur per elles,
mimetitzar-me en gra de sal
o marxar a lloms d’una sirena
que visqués, això si al meu Cantàbric.
Podria també, si fos el cas
marxar a la gropa d’un dofí,
o simplement deixar-me anar
i que el vent em portés fins l’horitzó.
Podria assegut en aquest marjal
tancar els ulls i convertir-me audaç
en aquell peix que ressegueix
totes les algues i curculles.
Podria si calgués i amb els ulls clucs
saltar contra les roques escadusseres
i descansar per sempre més en aquest mar
que em pren l’al·lè, em fascina, m’enlluerna.

18.6.17

BORINOTS

M’he llevat d’hora.
Feia calor, molta calor, una calor insuportable.
He begut llet d’ametlla fresqueta 
-ara no se li pot dir llet, coses de la llei-.
He sortit a l’hort, he mirat als gossos,
estaven espatarrats sota la morera,
l’ombra els salvava heroicament la vida.
M’han mirat de gairell i han seguit la letargia.
En acostar-m’hi, semblava que un glop de vida
els envaïa la pell, els retornava al present.
Quan m’han vist amb la mànega de regar,
han recuperat la consciència i han fugit,
han fugit tant lluny com dona el tros que tenen.
M’hi he acostat i de manera submisa i pacífica,
han ajupit les orelles en senyal de rendició.
L’aigua ha regat el seu pel, la seva pell, l’esperit,
i com en un miracle, ja fresquets, han recusitat.
L’Acoplat, m’ha dut la pilota, aquella que grinyola,
i tot seguit l’Osasuna s’ha afegit alegrement al joc.
L’As, quin cas de gos, s’ho mirava de lluny
intentant que entre llançament i llançament,
la meva ma li acaronés el cap, la panxa, les orelles.
He sortit després de diversos strikes de l’Acoplat
i m’he acostat a l’olivera, l’olivera del repòs,
l’estimada olivera que guarda a sota tants records
i els he vist, els he vist alegres, aliens a la calor,
alegres i fent feina, al costat de fascinants papallones.
Xuclaven el suc de la vida, el pol·len de l’espígol,
i semblava que somreien quan els acostava
sense cap temor, l’objectiu de la càmera del mòbil.
Es movien alegres i pacífiques, del lila al groc,
del verd al taronja, de la farigola al romaní.
M’he quedat embadalit amb l’espectacle
escoltant atent el brunzit de les ales,
amb la bellesa del groc intens i lenificant.
He entrat a casa somrient de la sort que havia fet.


11.6.17

ARREMANGA'T

Arremanga’t la camisa que el sol és fort,
ajup l’esquena i vincla’t , recull-lo.
Deixa que plori  si vols, eixampla els pulmons
-diuen les velles sàvies, que sempre tenen raó-
I després recull-lo i lleva-li els mocs,
renta-li la cara, si ho creus convenient,
és també sa, portar-la plena de xocolata,
quan el berenar estiuenc toca a la fi,
i remulla’l mànega en mà amb aigua fresca,
no t’amoïnis per la roba, ni el refredat,
tot això es vida, diuen les sàvies.
Corda-li  l’espardenya, o deixa que corri descalç,
que pugui notar el terra dur, les pedres
o tanmateix l’herba que has tallat aquest matí.
Fes que estimi tot això, l’aire el fred, l’aigua,
el sol, l’herba, la xocolata, el pa i la llibertat.
Fes-li veure que ha nascut, tant sols per a ser lliure,
que cada segon de la seva vida és irrepetible,
que cada instant, és pols de màgia regalada,
I que sempre tindrà una mà, un braç,
un esperit empenyent-lo a ser feliç.

L'INTRÚS

Els llavis.
La pell que s’arrissa,
els músculs es tensen lentament.
La boca busca la boca, la pell, el pèl.
La llengua arrossega el carmí,
Els llavis...Els llavis s’ajunten,
es busquen, acaparen, juguen,
el sexe s’humiteja de manera plaent.
Acull, desitja, s’obre, es contrau,
fa de niu i es transforma en esponja.
s’eixampla i esclata quan li roben terreny.
El busca, el busquen, l’assaboreixen.
Sent els batecs de l’intrús,
la duresa de l’intrús,
l’intrús...
Es deleix per  l’ocupació,
com una vella casa restaurada, l’intrús...
Es mou, deixa que es mogui
demana que es mogui,
primer lentament, molt lentament,
assaborint aquella duresa insospitada,
aquella energia que es destrueix,
que es destrueix i es transforma,
es reconstrueix i es torna a transformar,
l’intrús, l’intrús desitjat.
I les mans que acaparen la pell,
que acaricien els pits, els glutis,
la cara, els llavis...altra cop els llavis,
i l’esclat brutal, l’explosió.
L’atemptat anunciat, i tot es tensa,
i de sobte tot es relaxa, i es torna a tensar.
I et manca l’aire, et manca la visió, l’oïda,
els sentits que ara no calen
que ara es concentren en els llavis,
en el cos, en la pell, els glutis
i en l’intrús, vingut a menys....






1.6.17

COM UNA NÚVIA

Toca’m,
fes-ho suaument
amb el dors de la mà,
com si fossis una núvia,
una núvia verge i assedegada de mi.
Toca’m ,
com si em despullessis,
com si ho fessis poc a poc
amb la mirada o els llavis,
com la núvia de les mil i una nits.
Toca’m,
si vols també amb passió,
resseguint-me les arrugues,
les estries dels racons més amagats,
com si fossis la núvia amagada sota el vel.
Toca’m,
fes-me estremir amb el tacte,
fes-me volar amb la mirada,
fes-me flotar amb xiuxiueigs
com la núvia més bonica a peu d’altar.