23.7.17

EL BALL

Et concedeixo un ball,
abans que la terra ens absorbeixi
i siguem els dos tant sols un record.
Et deixaré que em portis,
mai he estat bon ballador,
ni m’ha agradat mai ballar
i tant sols ho faig per tu.
Això si, ha de ser un ball lent,
d’aquells que t’agafes i sents,
i et transporten als llimbs.
I quan soni el solo de guitarra
tancarem els ulls i acostaré el cos,
m’arraparé a tu per sentir-te,
per olorar la teva colònia dolça,
per notar-te els pits i el batec del cor.
I després, seguirem com si res,
potser t’agafaré la ma i et faré voltar,
ho he vist mil cops a les pel·lícules,
i tornaré a posar-te la ma a la cintura
i l’altre a l’espatlla amb elegància,
i seguiré fent veure que en sé,
fins que el solo esgarrapat de saxo
em retorni a la meva realitat
de persona esgarrapada i tímida.
Et concediré aquest ball
quan no em quedin forces ni idees
per seguir-te dient, que no m’agrada ballar.

Però en el fons, sé que te’l dec.

21.7.17

LA CALDERA

Una caldera plena
i uns jutges corruptes
bufant el foc etern
dels miserables.
Uns polítics bramant
en micròfons podrits
i la caldera que bull,
un poc de pebre
un polsim de sal
una mica de merda
per donar-li gust.
Gust putrefacte i
dos banquers llestos
amb manguitos llargs,
llargs com els braços,
llargs com les mans
llargs com els dits.
Uns fiscals reprimits
fent de palmers
en el flamenc alegre
del judici inacabable
i el calder que vessa,
i si es que vessa
es que vessa de verdad.
I un tribunal arbitrari
que diu el que és escrit,
que beneficia els de sempre
que dicta lleis a cabassos
que ignora legalitats
que obvia constitucions,
que les emmotlla i afina,
que judicialitza a tort i a dret,
i sentència i sentència,
que les tritura i corromp.
I aquella pluja daurada
sobre els caps dels senzills
i la caldera que bull,
i la caldera que vessa,
i la caldera tant plena,
tan plena que vessa
tan plena com els collons
teus, meus, seus...

Em rendeixo...Aneu a la merda.

17.7.17

LLIBERTAT

He rebuscat entre els papers i no hi sorties tu.
Ni riallera, ni apagada, ni alegre ni boja,
simplement no hi eres, eres fum.
He mirat per cada finestra mig oberta,
per cada persiana mig abaixada,
en cada bandera  de pau  a mitja asta
en cada estança i en cada cavitat
i ni tant sols es podia sentir la teva olor.
He mirat en el passat, en el present
i també m’he aventurat amb el futur
i el teu somrís seguia absent en la buidor.
He repensat cada record, cada il·lusió
i tampoc hi pareixies ni en somnis,
he rastrejat cada petjada i desconsol
i he seguit sense ni tant sols pressentir-te.
Deixaré de buscar i potser així algun dia
apareixeràs del no-res i farem festa,
destaparem el cava que hem guardat,
menjarem coca i farem sexe esbojarrat.
Potser tant sols, sortirem a rebre’t
tranquil·la i pausadament  amb la catifa,
i et farem una abraçada intensa, interminable.

12.7.17

PENTAGRAMA -Peça d'Àngels Sargantana-

No puc llegir la melodia,
de fet no sé llegir un pentagrama,
massa matemàtica exacte
pel meu cap ple de pardals.
N’estic segur però que sona bé,
que cada nota encaixa perfectament
en aquest trencaclosques de línies,
corxeres, fuses, blanques i negres.
Segurament serà una melodia dolça,
tocada per violins, trompetes i tubes,
amb els arpegis adequats i precisos.
Jo posats a triar, preferiria una sonata,
d’aquelles que et fa tancar els ulls
i deixar-se anar com caient del cel.
O inclús alguna peça de Wagner
d’aquelles que t’aixeca l’ànim
quan no en  tens i en necessites.
La pedra amaga una melodia.
Només em queda pregar als Déus
que no sigui el “despasito”.

11.7.17

CRIT!!! -Peça d'Àngels Sargantana-


També és mala sort, sortir d’un quadre
i acabar enganxat en una pedra.
Passar de ma en ma, d’artista a artista
però sempre presoner i esporuguit.
Bramar fins estrafer la veu i la cara,
cridar cap a l’infinit, sense motiu.
Seria bo, que el pintor i la pedraire
ens expliquessin ja per fi i d’una vegada
a que treu cap, tanta cridòria,
enlloc de passar-se  el mort de mans,
i deixar-nos en la dolça incògnita,
mentre admirem el ser espantat.

PAPALLONA

Va deixar de volar,
va quedar impresa en la pedra.
Ningú va tocar les seves ales,
ningú li robà la pols del batre,
ningú la va capturar entre les xarxes
de cap caçapapallones ,
ningú li robà l’ànima.
Ara era tant sols bellesa perdurable.
L’energia no es destrueix, es transforma,
la bellesa perdura eternament

10.7.17

EN EL COR DE LA ROCA -peça d'Àngels Sargantana-

En el cor de la pedra
una silueta seductora codificada.
Records d’infantesa i canal plus.
Mig tanquem els ulls
per a fer més nítida la imatge,
i deixem volar la imaginació
i juguem amb la idea llaminera
que potser algun déu entremaliat,
ha solcat la roca dibuixant desigs,
que potser la mare terra
ens ha volgut regalar el seu nu,
fent-se present com a dona voluptuosa.

ARENA -Foto cedida per Cristina Haro-

Creieu que buscava entre la sorra?
o sols jugava a veure com inevitablement
se li esmunyia juganera d’entre els dits?.
Potser el sol reflectia cristalls prop del mar
 i ella s’entretenia  a desxifrar-los,
o tanmateix buscava el collar de la sirena?
Qui sap si tant sols cercava alguna fusta
amb la que construir un mikado,
o algun conjunt d’algues esgrogueïdes
que li permetessin fer un penjoll insospitat.
Potser només era un joc infantil
un truc de nena divertida que es reia
d’una manera entremaliada del fotògraf.
El que és innegable, és la imatge preciosa
d’aquest ser encuriosit gatejant per l’arena.

9.7.17

SOSTENIDORS -sargantana2-

Amb fil negre
he lligat amb cura
les dues pedres
que l’atzar i el mar
m’han acostat a l’arena.
Les he pensat goludes,
com dos pits sensuals,
com el regal furtiu
d’una sirena mamelluda.
Les guardaré dins un somni,
com el tresor d’un pirata
que perdent el mapa
es conformà en la més gran bellesa.

PEDRES -col·laboració amb l'artista de les pedres Àngels Sargantana-

Col·leccionàvem pedres,
de tots colors i formes
i del nostre cap eixelebrat
i sempre sense fil ni normes,
dibuixàvem pits, malucs
i d’altres seductores formes.
Ens perdíem imaginativament
en paradisos sensuals i eròtics
que la natura, naturalment,
ens regalava en instants caòtics.
Ens deixàvem anar com infants
entre la natura i l’orgasme
jugant amb paraules excitants
lligant humor, sexe i sarcasme.

SAHARA -MASSA LLUNES-

Sota el blanc del vestit
emergeixen de manera lluminosa
la verdor d’uns ulls, d’un país marronós
cobert de sorra, vent i llunes plenes.
Una mirada intensa cap al no-res,
una fugida endavant desesperada
tot un resum d’un poble acostumat a patir.
I malgrat tot, la placidesa del verd sorprèn.
Potser, diuen, els ulls més bonics d’Àfrica,
els d’aquest poble amb un destí incert.
Tal vegada, no sols amaguen el rostre
per tal que el vent no els malmeti la pell,
potser en el fons temen que la resta de la cara
els delati el desassossec de massa llunes ,
de massa anys allunyats de la verdadera llibertat.

7.7.17

SUPER

Es deia Jennifer.
Era caixera del Carrefour,
el seu so era bip bip
i la veritat, no vaig poder evitar-ho.
Agafava amb una ma el blister de la carn,
els embotits, el menjar japonès,
les begudes i la fruita.
No ho vaig poder evitar,
no vaig poder controlar els instints.
De res havien servit tant anys de progressisme.
Tants mítings de jove amb la Lidia Falcon,
tantes mobilitzacions amb l’esquerra independentista.
tant aixecar el puny, tanta internacional,
tanta lluita obrera i pels drets de la dona,
tanta samarreta lila amb missatges igualitaris,
tant de parlar en femení enlloc del genèric.
Tanta ideologia, tanta fermesa, tanta equitat...
i quan la Jenifer es va girar per agafar el tiquet
I abans de dir la mítica frase...targeta client?...
Li vaig mirar el cul!!!!

Mai més seré el mateix, sort que ningú em va veure...Crec...

NUESA

A les sis del matí
quan tot a fora és inert i fosc
i els ocells fan xivarri descontrolat,
reposo en el marc de la finestra.
És una hora on  es respira quietud,
on sembla que l’ànima recuperi
aquella energia que els llençols
semblava que t’havien segrestat.
Aleshores et gires i mires el llit
i ella passeja encara entre somnis,
esgarrapant els darrers segons
d’aquell espai oníric gelós i infinit.
Aleshores, suau i cuidadosament
per tal de intentar no despertar-la,
li enretires mínimament  el llençol
per observar la seva bellesa nua.
El coll, el naixement dels pits,
i aleshores enmig de la quietud
i la meravella de l’instant furtat,
recordes aquella cançó poètica...
“ No et moguis,
vull conservar aquest instant així,
tu estirada al teu llit
com a contrallum....”
I he descobert bruscament
que he canviat la lletra i idioma
per a capturar de manera furtiva
la teva imatge sensual i lluminosa.