He retrocedit en el temps,
en un temps de vapor
on tot anava a poc a poc
on tot era manual i traçut.
En aquell temps de raïls
i de ginys de fusta i cartó,
on els quilòmetres eren llargs
i les manetes del rellotge
recorrien l’esfera pausadament.
On els revisors somreien sota la gorra
i el més joves cedien els seients,
a prenyades, vells i belles joves.
Aquells temps on els arbres
tenien noms i també cognoms,
on les estacions feien olor de festa,
on el xiulet del tren feia badar
als pastors, ramats, ovelles i gossos.
Un temps on tot era més reconeixible
i els nens jugaven tranquils als carrers.
Temps passats on l’avi feia olor de caliquenyo
mentre llegia prop del foc aquell diari groguenc
on s’anunciava que el vell tramvia descomptava hores
i la tecnologia s’enduria per davant somnis i paus.
Un simple bitllet de tren d’un museu lluny de casa,
m’ha transportat sobre el seu cartó caduc i fals
a un diumenge qualsevol de la meva infantesa,
la d’infant que olorava trens prop de Valldoreix,
mentre pensava innocent que tot allò, dilluns ja no existiria...
