Sobre la sorra
un sol paquet,
un simple bot,
una gran nosa,
un sol relleu,
com un tumor,
un simple quist,
ben poc normal
de l’estiuenc
molt calorós
marí paisatge.
Una gavina?
o el socors
de l’ampolla
del vell nàufrag..
Aquell infant
que ve de lluny,
surant d’un pot
que el mar escup
que ni tant sols
el mar no el vol....
Et vas endur el teu somriure
i ens vas furtar els nostres,
vas marxar a aquell viatge
de tenebres i de llum cap al no-res.
Vas creuar aquella porta
que un cop es tanca deixa enrere
tants i tants sentiments compartits,
tantes estones de rialles i plors,
tantes botes gastades pel temps,
tantes il·lusions, tants desencisos.
I en la pressa i la sorpresa de l’adéu,
ja fa tant que et trobem a faltar
que els minuts se’ns fan segles.
Avui he sentit la teva rialla fascinant,
que s’allunyava estels enllà...
