ENVEJA

De vegades la observo

mentre mira pacientment

per la finestra, i penso:

En què deu pensar?.

En fugir per sempre?,

en un bon plat de pinso?,

en un gat atractiu i fort?

en una tarda vora el foc?,

en una manyaga perpètua?,

en un ratolí per jugar?

en sortir a fer la volta?...

Aleshores me la torno a mirar,

i m’adono que no esta pensant,

que tant sols observa,

que no  cal pensar a tothora,

que es pot perdre el temps

i ser feliç. Avorrir-se i ser feliç...

Com envejo la Sue Ellen...

DE VEGADES LA MORT...

De vegades la mort

arriba per sorpresa i s’arrapa a tu

fent-te cruixir l’esquena i les espatlles.

Després et besa els llavis

i notes aquell al·lè resclosit,

aquella fredor subtil,

aquella absència de passió.

Aleshores, de manera implacable

se t’enganxa  a la pell

com una crema solar gelada

i t’arrenca totes les llàgrimes

que tenies  guardades a l’ànima

per a alguna ocasió especial.

De vegades la mort

arriba per sorpresa i et trasbalsa

els ànims i els sentits.

SUPER LLUNA

M’he aturat a mirar la lluna plena,

la super lluna que deien a la televisió.

He pensat que havia de fer-ho

tant sols pel fet d’escriure poesia.

Rodona, brillant, una més de tantes,

però aquesta tenia un gran afegit,

era una lluna mediàtica.

Diuen que segur que en molts anys

la lluna no tornarà a ser tant aprop,

que la seva majestuositat no esdevindrà

un efecte hipnòtic, que jo no he sabut apreciar.

Avui he vist la lluna, la de sempre.

Lluïa? Doncs si, lluïa com sempre.

Era a prop? Doncs sí, com sempre.

Era lluny? i tant, com sempre.

Era bonica? doncs no, no era bonica,

era absolutament meravellosa.

Per cert, l’he notat més roja que de costum.

Potser era perquè la mirava massa gent...

ALEIX!!!!

Havia sentit,- avui tot se sap-,

que jo no estava del tot  bé,

que alguna cosa al meu cos

no rutllava com havia de rutllar.

Ell va posar el seu cap a rumiar

i els seus peus de druida

cap a la seva capseta màgica.

L’endemà vingué a casa

amb una bossa plena de fulles

arrencades de la planta del seu hort.

Vaig apuntar tot el que em va dir,

sense deixar de mirar-li els ulls,

aquells ulls honrats i nets,

aquell somriure franc i enjogassat,

malgrat l’edat ja avançada.

No se si les fulles van fer el fet,

però aquella visita fugaç

plena d’amistat i de saviesa

em va omplir el matí i la resta

del dia i la setmana

d’una esperança renovada

en el ser humà.

LLIT

Una a una van caient les fulles de l’arbre.

Grogues, roges, ataronjades i marrons.

Poc a poc la base de l’arbre ha esdevingut

un matalàs fascinant on poder acaronar-te.

Jaurem junts allí tranquil•lament

fins que una tramuntana inoportuna

ens faci volar els llençols.

GEBRE

Ha tornat el gebre, com cada any,

ha cobert la gespa i els vidres.

Sense adonar-nos, ha entelat

les vesprades manses de tardor.

M’adono que fa dies que no escric,

com si pressentis el gebre gelat,

com si l’ànima m’avisés d’alguna cosa,

i ara se del que es tractava, era el gebre,

era aquella sensació que tot es glaça

no sols a les muntanyes i prats,

també en cada idea per concebre.

Avui els dits han tornat a funcionar,

i com el gebre, han deixat paraules molles

gelades, tal vegada, sense sentit.
Tant sols gebre.