29.12.10

MIKADO 10

fotografia Albert Cuevas

He dibuixat amb quatre branques
la silueta destruïda del vaixell.

A la popa hi he posat els teus ulls,
a la proa la foscor dels teus cabells,
a la coberta la duresa dels teus pits,
a l'aleta la fermesa dels turmells,
de motor les teves cuixes i el melic,
els dos braços per a fer servir de rems...

I de sobte el mar golut ha vingut i l’ha desfet,
i a la sorra hi ha quedat l’escalfor del teu alè.

27.12.10

MIKADO VIII

-Albert Cuevas-
Prop les aigües inestables
contemplava estupefacte el teu naufragi.
S’acostaven empeses pel vent les restes,
i jo amb peus de fang les recollia una a una
intentant recompondre els teus missatges,
com un puzle inacabat i ple de blaus i verds.
Al costat de l’arbre sec em creia a resguard
d’oratges, temporals i malaurances.
Els meus ulls escrutaven les aigües
buscant entre les algues i les branques
una ampolla amb un missatge teu.
Potser el Deu Neptú se’t va engolir
com engolia jo les pròpies llàgrimes.
Potser una sirena o un dofí
juga ara amb tu a redós del fons marí.
Potser danses amb els peixos
amb un collaret al coll d’algues i curculles.
Potser ara, per fi, ets feliç.

MIKADO VII

-FOTOGRAFIA ALBERT CUEVAS-

Sorgeix la bellesa del no res
per convertir-se en escarafalls
sense angles ni fissures.
Flotant en el cel mig pintat
les branques presumides, dibuixen
figures geomètriques inventades.
Els cards les veuen volar divertides,
i al fons, l’horitzó inabastable,
ple de somnis de colors i núvols roigs
dibuixant amb destres pinzellades
un cel ple de somnis, on tot és possible.

20.12.10

OCELLS

OCELLS ERRANTS -miquel laboa-


Com ocells que emigren al sud
i es posen tranquils a la teva finestra
fregant les potes amb les fulles de gerani,
he deixat la claror de les meves pupil•les
descansant apassionadament sobre les teves,
i de sobte m’ha vingut al cap l’olor de gessamí
o potser de olorosa ginesta recent tallada,
i he tancat els ulls per somniar els teus braços
i la calidesa exultant dels teus llavis molsuts.
Com els ocells, he fugit del fred cap al sud
i del balcó, he sentit la teva veu que em cridava
i de manera enterbolida, he vist la teva silueta
allunyant-se nord enllà... on diuen que la gent es neta, culta, lliure........

15.12.10

FEIXISTES

Avui he obert la boca tant gran com he pogut
i he llençat un crit al vent, un crit de ràbia.
A fora pels carrers corrien els tancs dels vencedors
escopint paperets de colors entre banderes i proclames.
De lluny se sentien encara els canons i la metralla
i les cantonades s’omplien de desvalguts i pidolaires.
El cel encara rogent escampava olor de sutge i sang.
Avui entre els símbols dels nazis i els racistes
m’he acomiadat dels teus ulls de nina de porcellana.

Maleeixo cada segon de la seva vida, i cada engany,
a qui converteix en desferra, tresors d’altres temps.
Que en guerra descansin, els qui prostitueixen consciències.
Que un mal vent se’ls emporti per sempre més.

UN VALS AMB TU


take this waltz, take this waltz

Vull ballar un vals amb tu.
No t’amoïnis per a res, deixa’t portar
jo seré els teus peus i el teu ritme.
ja sé que no sé ballar, però a qui importa?.
Deixat seduir per l’espai i el moviment,
per l’escalfor de la ma, i el zig zag del cos,
I si et trepitjo, mira la lluna que fa el ple,
no m’ho tinguis en compte, tant li fa.
Para la orella i deixa els ulls closos,
potser la rosada del matí ens cobrirà,
o la tramuntana s’unirà a la nostra festa.
Vull ballar un vals amb tu,
ho he decidit, no t’hi pots negar,
que el temps passa i potser demà
ens faltarà la música o l’energia
o les ganes, o l’espai, ves a saber,
deixa els per quès i vine a ballar.

11.12.10

BIZKAIA MAITE -Estimada Biscaia- Benito Lertxundi


Traducció

Estimada Biscaia
ahir al mati et vaig veure
vestida de blanc, verd al cap, foc al cor,
esvelta, massissa, preciosa
quan passaves al costat del meu desig,
i la teva dolça olor,
treball, amor, mar,
es feia el meu amo.

Ahir al mati vaig sentir
l’eco de la teva parla,
la carícia del teu cant
sobresalt al cor i flotant
des de el més profund del teu eco,
vaig saltar, i volar.

Ahir a la nit,
al costat de l’hort dels avantpassats,
et vas dedicar a ballar
a improvisar versos, alegre i picant
sina prolífica, font inesgotable.

Estimada Biscaia
vestida de blanc verd al cap, foc al cor
consol i dolor del sofert poeta,
amor i cant, la teva suau parla,
la teva empremta,
el roig del teu ferro, són avui el meu refugi.

9.12.10

NAHIZ ETA HERIOTZA Encara que la mort...-mikel laboa-



TRADUCCIÓ DE L'EUSKARA
Malgrat que sé
que la mort m'ha d'arribar
no per això
renegaré de lluitar amb ella
amb totes les meves forces,
no m'agafarà desprevingut,
mentre visqui cantaré la vida
i si abans de temps
la mort m'arrivés
el darrer lament
que s'apagui als meus llavis
serà el primer somriure
que florirà en els teus.

8.12.10

HE TANCAT LA PORTA

Ja he tancat la porta en sortir,
he regat les plantes amb la regadora de plàstic,
he recollit la roba estesa que batia al terrat,
he donat de menjar l’ocell i amanyagat el gos.
Marxo lluny i per sempre a descobrir nous aires,
a deixar-me dur per altres olors i fragàncies,
a altres maneres de veure la vida i les relacions.
No em penedeixo absolutament de res,
per que no tinc de què penedir-me.
He estat a prop teu i tot em semblava plaent,
i ara trobaré a faltar la teva companyia
les teves inquietuds, les teves preguntes,
el teu alè, el teu perfum, el teu somriure ensucrat.
He tancat en sortir la porta pesada dels anys,
he regat les plantes ja quasi marcides,
he recollit la roba gastada i amb olor d’humitat,
he donat de menjar a l’ocell que ja no canta
i amanyagat el gos que començava a bordar-me.
Em costa dir adéu però malgrat tot
l'estimada tardor m’ha jugat una mala pasada.

ENTRE DOS MIRALLS


Et vaig acariciar

per veure la caricia mil vegades repetida.

Vaig besar-te els llavis

i milions de llavis van embolcallar el meu desig.

Vaig posar-te entre dos miralls

per poder veure't repetida fins a l'infinit.

6.12.10

CARRER FOSC

Mai no vaig acompanyar-te
per cap carreró fosc, com tu volies.
Sempre avingudes plenes de llum
i ulls que ens observaven despreocupats.
Els meus silencis es farcien dels teus,
tant sols donant-nos la ma en fèiem prou
i la resta jugàvem com infants, a imaginar-la.
No gosava abraçar-te amb força la cintura,
ni recolzar-me pausadament a la teva espatlla,
potser era massa poruc, ingenu, o insegur,
i tanmateix em resultava tant plaent la passejada,
tant plaent com un acte sexual assedegat i intens.
El soroll compassat i viu de les teves passes
s’havia convertit sense adonar-me
en el retruc d’un segon cor dins el meu pit.

5.12.10

TRAMUNTANA -Imatge Albert Cuevas-

Fugies com el vent del teu propi jo.
Com el vent en plena travessia del desert.
No miraves enrere per por de convertir-te en sal,
no miraves endavant per por del futur incert,
només corries, esvalotadament, corries, visceralment,
com un reu que ha vist la única escletxa de la garjola,
Corries i deixaves enrere un rastre de pols inert,
una estela de baba calenta com de cargol,
Fugies i pretenies que el passat quedés esborrat
com si mai no hagués existit pels altres
Corries i fugies, tot deixant darrera teu
les línies inexactes i meravelloses del teu pinzell,
els traços homogenis de la teva imatge ventosa.
Fugies i et converties en no res, com el vent,
com la violenta tramuntana que tot ho remou,
i al cap i a la fi, desapareix sembrats enllà
oblidant el nord i les muntanyes. Oblidant l’origen.
Renegant, fins i tot, del Deu que l’ha parit.

2.12.10

SISÉ SENTIT


Intuïa que no et veuria mai més
que els dies passarien llargs i estèrils
com una catifa de corpus sense flors,
que mai més sentiria la teva olor d’opi
ni podria escoltar la teva veu melosa.
Tenia la cruel intuïció que els meus dits
mai més tornarien a fregar la teva esquena
ni la llengua passejaria afamada pel teu cos
com una obstinada i meticulosa formigueta.

Potser només era intuïció, però poc a poc
vaig saber que els meus sentits
deixaven de sentir-te en ple enyorament.

1.12.10

GUST


M’agradaria saber, quin gust té la teva pell
i poder assaborir-la com una menja exquisida
tastant les parts, els racons, els fluids.

Voldria saber quin gust tenen els teus llavis,
si és veritat que tenen gust de maduixa,
repassar-ne el perfil efímer de pintura.

Seria genial poder llepar-te tots els mots,
els que dius, també els que astutament et calles,
glopejar-los com un bon vi per dins la boca.

Voldria omplir de saliva la teva mirada
fer-la lliscar per la llengua i entre les dents
i desprès si cal, sobre seda projectar-la.