SENZILLAMENT

Potser el millor seria seure al porxo
amb un cafè calent a les mans
tancar els llums i mirar les estrelles,
sense importar com es diuen,
si la osa és major o menor
o a on es trova la via làctia.
Simplement mirar i sentir-se petit,
quin dolç plaer sentir-se petit...
saber-se immensament insignificant,
ben lluny de tot poder sempre opressor,
sentir-se feble i emocionalment vulnerable...
Seure al porxo amb llums tancats
i mirar el cel i després als teus ulls,
i endevinar-hi un gram petit, petit, petit
d'un desig infinitament esperançat.

L'EXPLOSIÓ -peça d'Eudald De Juana-

De l’explosió, en sortien cares,
totes agressives, totes deformes
plenes d’odi, farcides d’ira.
Hi eren tots,
els banquers, els militars, especuladors,
agents de borsa, evidentment els dictadors.
Ens miraven amb cares perverses,
amb ulls injectats d’odi, amb rancor,
ens miraven plens de prepotència,
nosaltres els esguardàvem amb por.
Quan les cendres van escampar
només se sentí el plor d’un infant,
que sense saber de que anava
buscava sense trobar, el pit que l’estava alletant.

VACANCES

He estat de vacances, i m’he perdut tota la esperpèntica representació cristiana (o millor dit, anticristiana) d’idolatrar una persona, en una religió d’un sol Déu.
M’he perdut els carrers de Madrid, plens de monges histèriques llençant petons al seu cap espiritual, o fent l’onada en una celebració, com si en Messi hagués ridiculitzat una vegada més al senyor Casillas, amb un gol passant la bola entre les cames.
M’he perdut la broma dels cristianets espanyols, amb la missa en un camp d’aviació, a més de 40 graus , sense ombra, i dels confessionaris tipus barcelona 92, instal•lats perquè els joves cristians els expliquessin a uns sacerdots mai prou nets de culpa....quantes vegades, fill meu?...I les banderes.....tantes banderes amb tants colors, i tants toros...(es que els toros no són fills de Déu sabeu, a ells se’ls pot torturar, Déu els va crear per això).
De tota manera, he estat a Galizia, per cert, us ho recomano, allí encara tenen, calle de la Division azul, o del Generalisimo Franco, o del Primo aquell que no era de zumosol, i he passat per Santiago de Compostela, un sant, no ho oblidem que es va fer famós, per matar moros...mira tu si es buena persona, i que després acollint-se a la llei cristiana, se’n va penedir i guaita tu, el van fer sant...i milions de persones hi peregrinen per abraçar-lo... Al•lucinant!!
Doncs bé al que anàvem, allí varem coincidir amb uns nois que semblaven sans i cantaven el següent “vamos subiendo, vamos bajando, pasamos la vida misionando” primer vaig pensar que eren un col•lectiu de malalts de pròstata, perquè havia entés miccionando, però es clar, em van semblar molt joves i a base de seguir-los vaig entendre el que deien...deien misionando, de misiones, DE MISIONES...bufffffffff no m’imagino un grupet de nois magribins cantant pels carrers de cap ciutat cantant “vamos subiendo, vamos bajando, pasamos la vida intifando” per exemple...
No se nois, coses que penso, segurament estic equivocat...tanta gent jove d’acord no es pot equivocar...o si?
Per cert, de veres, tota aquesta parafernàlia no li ha costat ni un duro a l’estat?
De veres?
Però de veres de veres?
Mira que us haureu de confessar en un confessionari de última generació a 40 graus a la ombra eh pillins!!!

NAVATA 29 JULIOL 2011 VERSOS.CAT

RES

Embolicat de poesia em desperto
en un llit humit, gelat de rosada.
Encara repiquen al cap les notes
sense nota ni acords, ni partitures.
Tot sembla un somni estúpid
de sentiments entrellaçats en un túnel.
I al final un buit immens i cruel
de poesies mig mortes, inacabades,
de frases a mig fer i versos trencats,
de miralls que no reflecteixen res,
de llàgrimes que amb prou feina mullen,
de saliva seca i ulls que miren esporuguits.
I davant meu un llibre entreobert
sense cobertes ni punts de llibre.
Davant meu el no-res burlant-se de mi.
I com un miracle, els teus ulls
pagant el rescat, com quasi sempre,
retornant-me amb veu dolça
a aquest mon que no entenc...
que no he entès mai...
que no vull entendre.
Aquest mon que em te pres...si no fos pels teus ulls...

VERSOS.CAT NAVATA 29 JULIOL 2011

Una màgica nit de poesia, música i amics

POEMA D'AMOR?

No se si és la teva manera de mirar-me,
o potser com somrius, o com et mous.
La manera de preparar els rams de primavera,
la llum excelsa dels teus ulls color de nit.
No se si deu ser la teva forma de somriure
o els teus cabells rinxolats com les onades.
Ves que no sigui pel to melós del teu parlar,
o tanmateix l’aroma dolcet del teu perfum.
Potser el teu caminar àgil i cadenciós
o qui sap si la teva càlida ma en acaronar-me...

No se que és, però la veritat és que no t’aguanto.

XAVI CASTILLO -QUINA BARRA TENEN ELS DE CANAL 9 I CAMPS-

LLETRES -los poetas van a pie-

Els poetes caminen
sobre vidres tallats de festes laiques.
Dels seus peus nus, enlloc de sang
hi surten lletres menudes, lletres astutes,
lletres humides, lletres insulses,
lletres fugiseres, lletres perdudes,
lletres d'amor, lletres de dol,
lletres amb bales, lletres malaltes,
lletres amigues, lletres traidores,
lletres cansades, sopes de lletres,
lletres sensuals, lletres absurdes...
i quan s'acaben les lletres tant sols en surten dues... FI.

MALSON

Era una nit calorosa d’estiu,
d’aquelles nits de llençols enganxats.
Vaig tancar els ulls i en el malson
una grega molt pobra i molt malalta
m’encomanava no se què,
i m’agafava por, molta por i suava i suava,
i em veia jo mateix estirat a sobre el llit
i al davant tot de senyors encorbatats
amb cara de rata i un cartell al pit on es llegia
"agència de qualificació de riscos"
que movien el cap tots a una harmonitzats
fent que no, que no i que no,
I a mi "els valors" que no se m’aixecaven,
i al costat la meva dona, disfressada d’alemanya
dient-me que ella ja m’havia avisat
que malgastava forces en foteses i males companyies,
que jo ja no era competitiu, que m’intervindria,
o molt pitjor que em deixaria caure al buit
amb la meva amiga grega, i una italiana, i una altre de portuguesa,
i jo que seguia suant, i de sobte un conseller de la Generalitat
amb una tisora enorme..."te la retallo, te la retallo..."
i les gotes de suor que esdevenien llàgrimes,
i tot de nens disfressats de niños de San Ildefonso cridant "ERO EROOOO
te vamos a quitar el cinco por cieeeeeeentoooooooooo."
I tot seguit uns paios de l'SGAE que els cobraven per la cantarella,
i jo que em veia assegut en un banc d’un parc
menjant les restes d'un entrepà de mortadel•la d’olives,
-ja que els de frankfurt em recordaven massa la meva dona-.
I davant meu passaven uns banquers arruïnats, pobrets
que es dirigien tristos i decaiguts a la oficina tot dient:
"No aprovarem el test de solvència europeu, no l’aprovarem"...
I darrera d’ells una dona alta, molt alta, immensament alta,
i jo que agosarat li pregunto, "senyora alta, qui és vostè?"
i ella que em contesta, "soc la tassa d’atur xato i tot just estic fent una estirada"

I de sobte.........plis plas.....em desperto....
em miro la dona...segueix dormint nua al meu costat...
els meus "valors" es recuperen...i m’adono que tot ha estat un malson...
I em sento immensament ric....Ric????, si senyors, me’n ric!!!...per no plorar.

UNA ALTRE VERSIÓ DEL BOLERO D'ALCÚDIA

SOY PUTERO.....EDUARDO ZAPLANA IN MEMORIAM

MALAGUENYA DE BARXETA

DESPENTINAT -peça d'Eudald De Juana-

Es despentina el Déu poderós
quan el vent li remou la testa,
alça el cap, però, orgullós
obre els ulls, infla els pulmons
per afegir-se a la gran festa.
Darrera seu núvols i estels
lluiten per embellir el paisatge
ell ni els mira, en prescindeix
intentant projectar lluny
l’empenta del seu coratge.
Que cap vent de malaurança
torci el timó dels teus actes.

AMB LA MA NUA -peça d'Eudald De Juana-

Amb la ma nua i bruta
intentava atrapar els somnis.
Volia ser un gegant
davant la il•lusió òptica.
Em creia capaç de fer-ho meu.
Somniava atrapar el castell
assolat pel vent de tramuntana
i modelar-lo al meu gust
transformant les pedres roges
en el dòcil fang que esclavitza
el meus pensaments desbocats.
Amb la ma nua i bruta
i perdut del tot pel mon oníric
somniava refer la natura poderosa
en poderosos motius per seguir estimant-la.

UN BOLERO

CARGOL DE MAR -peça d'Eudald De Juana-

Et cargolaves dins el teu jo
per entendre’t i fugir de tu mateix.
En una closca de pedres llises
t’enrocaves i paraves l’orella
per sentir el so del cargol de mar
en el que t’havies convertit.
Aquell so cadenciós d’anar i venir
d’onades plàcides de mar tranquil.
Als pocs segons, mentre esperaves
l’espectacle únic de la posta de sol,
vas adormir-te tranquil•lament sobre l’arena
deixant que els somnis et segrestessin,
i que el mar fes de tu un ostatge més,
el darrer presoner del dia que finia.

SENSIBILITAT, SI US PLAU

Fa falta que la gent sensible es tregui la careta, abandoni la vergonya de ser-ho, perquè faran falta..

Estem mancats de sensibilitat, i la situació ens porta a ser individualistes i cafres. A més estem rodejats de gent insensible, de gent que manipula els sentiments i ens porta, sense adorar-nos a una grisor preocupant.

Els polítics ens volen insensibles, juguen amb els nostres sentiments i les nostres idees, amb les nostres il·lusions i les nostres creences. Ens donen la raó gent que mana i això és preocupant, quan el que demanes és sensibilitat i coherència. Ells que poden canviar les coses, ens “animen” a protestar. Avui, tota una ministra dels exercits diu que s’ha d’escoltar a la gent que protesta...increïble!!! fes-ho tu, monada, tu tens poder, explica-ho a qui tu saps, no ens passis la pilota a nosaltres.

L’altre dia, un altre “sensible” com és en Camps, deia entusiasmat: Cuando gane el señor Rajoy, nos lo vamos a pasar en grande!!! quina por... Que vol dir senyor Camps, “nos lo vamos a pasar en grande? Podran seguir vostès manipulant, robant, intimidant, sense que ningú els emprenyi? Perquè aturar-los els peus seria demanar molt, i el que hi ha ara estan amoïnats per altres coses...

Farà falta sensibilitat amics, sensibilitat i coratge, que la cosa esta molt crua, i com deia el cantant...Ells són aquí entre nosaltres amb la feblesa dels incerts, i en la feblesa esmolen dagues, i amb la feblesa els fem valents...

NO ES TEM PER LA SEVA VIDA -NAVATA 18 JUNY 2011-

VOL -peça d'Eudald De Juana-

Un cop més,
saltaves al buit sense xarxa.
Deixaves volar tots els somnis
i et capbussaves a l'infinit.
Xisclaves tant,
com et permetien els pulmons.
i et senties immensament poderós
en el teu vol sense límit imaginable.

EMPENYER -peça d'Eudald De Juana-

Completament nu
somniaves empènyer el mon.
Posaves tots els muscles al servei,
tensaves tendons i articulacions.
No creies en la teoria del seny,
això ara esdevenia missatge de covards.
Havia arribat l’hora de la força,
de l’empenta, del caràcter, de la rauxa.
Completament nu,
empenyies decidit, cap al no-res
tots els teus somnis i esperances,
mentre el sol, et torrava la pell
i et feia bullir les idees.

L'OLOR

Encara sento la teva olor de colònia dolça,
de vegades encara la sento al meu voltant
i aleshores tanco els ulls i tant sols ensumo
deixant córrer ben a prop un espai de màgia.
Tant sols la olor em transporta a instants plaents,
a passejades per carrers humits i mans llaçades,
l’aroma m’entela els ulls transformats per un instant
en paper de ceba transparent de cinema de joguina,
on els actors, que som tu i jo, es mouen sense gravetat
amb cossos nus, o caminen pausadament sota la pluja
saltant bassals, o simplement amagats sota el paraigües.
En algun racó remot i amagat del meu cervell,
conservo l’olor afruitat de la teva dolça colònia
que em punxa com una daga esmolada d’argent
i em retorna una i altra vegada als teus braços càlids,
on voldria acotxar-me i dormir plàcidament com un nadó
mentre tu em taral•leges una bonica cançó de bressol.

UN LUXE DE CRIATURES

Com petits dimonis,
m’esborronen i em fascinen,
m’atropellen i acaronen,
m’espanten i em captiven.

Com perillosos diables,
em cremen i m’acaricien,
m’abandonen i no em deixen,
em trasbalsen i em sublimen.

Com criatures satàniques,
em critiquen i em comprenen,
em maltracten, també em mimen
em torturen i m’estimen.

Un luxe de criatures.

NATURA -fotografia d'Albert Cuevas-

Al mig del fullatge un raig de sol
que creua les branques desordenades.
I a sota, el nen que mira i imagina,
entre els verds, els marrons i els grocs
i intenta amb els papers i les ceres
repetir, el que és absolutament irrepetible.
Esquinça un a un els intents de dibuix
i a la fi, s’adona que res pot ser tant real
com la mateixa realitat de la natura.
Aleshores, obre els ulls com a plats
i s’abandona a la imaginació més folla.
En pocs instants el insolent paper blanc
s’omple de gargots i colors estrambòtics.
En acabat, una llàgrima fugissera
li mulla els ulls, les galtes, i el paper.
Sense immutar-se, convençut, decideix
que la pluja ha envaït el seu espai.

EUDALD -peça d'Eudald De Juana-

Dibuixes un mon de tenebres
sota el teu somriure alegre i franc,
modeles el fang amb les mans tendres
d’aquell que te pressa per aprendre.
Tens dins el cap una alenada jove
de dolçor, d’imaginació i de fantasia,
que bonic ha de ser capbussar-se
un instant entre els teus somnis,
convertir-se en la ceràmica que modeles
acoblar-se com paparra al teu talent.
Segueix creant petit aprenent de déu
que el mon que imagines i crees
ens ho fa tot més fascinant, molt més plaent.

MAREA

Espero que baixi la marea
per contemplar el teu cos nu de sirena.
L’aigua del cantàbric es retira
de manera quasi imperceptible
canviant el paisatge deliciós,
i el teu cos va agafant forma
les espatlles, els pits, les cuixes.
Sorgeixen les no-res les petxines
les estrelles de mar i les roques
i tu sobre un cavallet marí cavalques
remuntant la sorra estriada i les algues.
Amb els ulls plens de salnitre
deixo que marxis com els somnis.
Instants després contemplo el sol ponent
horitzó enllà vers el infinit
i tot esdevé com un miratge
des de la sorra de la platja.
Marxes com els somnis i la nit m’abraça
bressolant-me com un nadó ploraner.

AL MEU PAÍS

Al meu país, quan fa vent,
els arbres dansen melodies mediterrànies,
i s’espolsen les ginestes i argelagues.

Al meu país, quan fa vent,
tremolen i espeteguen les finestres,
repiquen i es parteixen les persianes.

Al meu país quan fa vent,
canvien i embogeixen les persones,
les orenetes i gavines volen tortes.

Al meu país, quan fa vent,
se'ls aixequen a les noies les faldilles,
els ventila l'entrecuix mentre caminen.

Al meu país, quan fa vent
el foc esdevé un ser salvatge
destruint brutalment el bell paisatge.

Al meu país, quan fa vent,
a Ordis surt algú amb una vareta
a dirigir la simfonia violenta

Al meu país, quan fa vent,
els amants fan l’amor a les palpentes,
mentre dansen i tremolen les espelmes.

Al meu país, quan fa vent,
se m’apareixen a mi tots els fantasmes,
saltant a tentines les teulades.

Al meu país, quan fa vent...

CAMPIONS

De vegades, el més important no és el què aconsegueixes, sinó el com ho fas.
Gràcies Barça, no pel què, sinó pel com.

MURALS -OBRINT PAS- quina cançó tant bonica.

BILDU -Reunir, acordar-

Has sorgit com un bri d’esperança,
com la branca que brota del cirerer mig mort.
No decebis els que rebutgem la sang de l’ira,
deixa volar ben alt els teus coloms,
fes callar boques, remou consciències,
sigues aquell gra al cul de la pobre democràcia,
lluita, treballa, imagina, reclama, exigeix,
sigues gran entre els grans vinguts a menys.
Gora Bildu, gora et labora petit Asterix insurgent.


Itxaropen haize gisa sortu zara,
Erdi-iharturiko gereziondo batetik
kimatzen den adarra bezala.
Ez huts egin amorruaren odola arbuiatzen dugunoi,
utzi zure usoei altu hegan egiten,
itxi itzazu ahoak, eragin itzazu kontzientziak,
izan zaitez grano bat demokrazia gizajoaren ipurdian.
Borrokatu, lan egin, imaginatu, erreklamatu, exijitu,
Izan handia behera etorritako handien artean.
Gora Bildu, gora et labora, Asterix txiki matxinatua.

MACEDONIA SORPRESA

Et faré unes arracades de cirera
i pintaré els teus llavis roig maduixa,
aleshores dolçament, mossegaré
les teves galtes madures color poma,
tot besant els teus llavis de meló.
M’enfonsaré dins els teus pits
i els teus racons d’olor de préssec,
passejaré els meus dits pel teu cap
i jugaré amb els teus cabells d’àngel,
i quan arribi a l’entrecuix, veuré corprès
que no totes les fruites són sensuals
i quedaré estorat, potser sorprès
quan el teu plàtan coroni l’engonal.

Qui ho havia de dir...
Trista macedònia, quan la sorpresa et visita.

FOTOGRAFIA D'UN CAIXER

Dormies sobre uns cartrons
dins l'estança d'un caixer automàtic.
Abans de tancar els ulls cada nit
miraves amb luxuria aquell armari
i amb un somriure prenyat d'avaricia
somniaves ser-ne el propietari...

NIT DE POESIA DE NAVATA -poesia de Júlia Costa-

La lluna de paper il•luminava l’escenari
Esperava amb impaciència la teva arribada
Bevia una mica d’aigua, la gola se’m assecava.
Mirava la mare que em donava confiança
Agafant el paper amb por, recitava les primeres paraules.

Notava com una mà que m’acompanyava
Les paraules amigables d’un: podem.
Ressonaven les paraules com per art de màgia
Rimes consonants i assonants.
Introduïdes, algunes, per un t’estimo.

El so màgic d’una guitarra.
Es fonia amb una veu temorosa, la meva.
I una mirada que demostrava complicitat, la teva.
La gent aplaudia satisfeta.
Tot en la nit plena de màgia
Nit de poesia a Navata.

PER QUÈ? PER QUE SOM ELS MILLORS. CAMPIONS

LA MEVA PREGUNTA ÉS...TANTA PRESSA TENIEN?

LEO MESSI

Tu també ets poesia.
Caminant sobre la gespa
quasi acariciant-la amb els peus,
esperes, mires, toques, marxes,
i les gargamelles s’extasien
veient l’harmonia en moviment.
Tu també ets poesia, no en dubtis,
encara que no sàpigues recitar cap vers,
tots els teus moviments són bellesa
rapidesa, intuïció sempre sorprenent.
I quan amb la pilota fas un gol,
et gires somrient i mires els altres,
i amb els teus ulls infantils els convides,
simple i senzillament a abraçar-te.

QUIM-IO

Soc maldestre per les coses transcendents,
i tanmateix, de vegades m’adono sorprès
que m’emmirallo amb el vol d’una papallona,
que un arc de Sant Martí em fa emocionar,
que m’espanten i em captiven les tempestes.
De vegades faig broma de coses importants
i tot seguit m’esborronen els telenotícies
i com fabricant-me una cuirassa de les falses
torno a fer broma de la guerra o de la pau.
Dins la meva absurda careta de mil homes
he fet el ridícul més d’un cop i més de dos.
Segurament, sense broma, no sabria viure.

Només contadíssimes vegades
se’m gela l’ànima, sense remei ni solució.

Ahir a l’hospital, un nen mig calb reia veient la televisió
endollat al sèrum de la quimioteràpia.
-Feien els Simpson-.

POR QUE?

DÉUS

11 de setembre 2001
Un Déu descerebrat, mana a uns no menys descerebrats, que facin un atemptat a dues torres plenes de gent innocent. Milers de morts Al·là-1 la resta del mon-0

2 de maig 2011

Un altre Déu, -el bo (?)- mana al "lider del mon" que mati Bin Laden d'un tret al cap, saltant-se tota la collonada de l'altra galta i apuntant-se a la secta del Talió. Déu guardi America , al "mon lliure i l'estat de dret" (?). Al·là-1 la resta del mon-1

una ics a la travessa macàbre.

EM CAGO EN TOTES LES RELIGIONS!!!

SI TU EM LLEGEIXES

Perquè se que em llegeixes,
cosiré paraules boniques
prop les pupil•les dels teus ulls,
serà com si tant sols parles amb tu,
com si la resta no existís.
Faré de l’espai del poema
una inesgotable declaració d’amor,
fins que les paraules quedin curtes
o simplement es facin repetitives.
Burxaré tots els diccionaris
paraules d’amor en altres llengües
je t’aime, i love you, maite, ti amo,
cercaré antònims i sinònims,
que donin més valor al que t’escric,
o potser només un toc més distingit.

Tot això només tindrà valor si tu em llegeixes.

NIT SENSE SOMNIS

Quina nit més trista, una nit sense somnis.
Fora s’agita el vent i els xiprers dansen frenètics,
i rodolo pels llençols buscant una ma que m’acompanyi,
un alè que em digui vine, entra, acompanya’m
per la negra nit i els foscos passadissos onírics,
uns ulls clucs com els meus, que em donin pau
i em convidin a traspassar la porta on tot és possible.
Que trist, no somniar, i quines nits més llargues sense somnis
que t’ajudin a fugir de tanta i tanta realitat dolorosa.
Sense aquells instants dolços en que les pupil•les es retrauen,
el cos queda inert, i el cervell s’abandona a la màgia
de situacions increïbles, i instants estrambòtics.
Instants en els que li dius a ella, el que fa tant de temps que calles,
moments en que et surten totes les paraules com serpentines,
i com que tot és possible i tot t’ho inventes, t’acostes,
l’acaricies, i li dius a cau d’orella, que fa molt que la somnies,
que fa massa temps que la inventes, que fa un mon que l’estimes.

I al mati et despertes, i una llàgrima et recorda, que recordes tots els somnis.

que n’és de trist, una nit sense somnis.

SOMNI HUMIT

Vaig capbussar-me al teu cos
com qui salta al buit, sense xarxa
sense més intenció que la de sentir.
Només sentir, l’olor, el frec, els llavis.
Vaig saltar, valent i inconscient
sobre les teves natges per notar la suavitat
i recórrer les estries com caminets de plaer.
Em vaig deixar dur per la rauxa
i la humitat lliscosa del teu sexe.
Vaig enfonsar el cap entre els teus pits
per tal de no poder escoltar res més
que el batec del teu cos, acompassadament.
Vaig mirar-te els ulls inundats de llàgrimes
com llacunes desprès d’una gran tempesta
i vaig endevinar-hi una guspira de desig.
En entrar dins teu, milers d’estrelletes
em van recordar que era negre nit
i que tot no era més que un somni humit.

NINES DE PORCELLANA

De terres llunyanes
mouen el cap, obren les cames,
branden canells, fingeixen les ganes,
prop les voreres de les carreteres,
arrosseguen misèria, fred i recança.
Si els treus la pintura de llavis i cara
semblen ninetes de porcellana...

Tant sols pel fet de poder sobreviure,
et fan el que vulguis...però sense somriure.

ABSENTA

Hi veies massa clar
aquelles nits d'amor i absenta,
potser per això vas canviar-la
per aquell wiski més barat.
Jugaves massa aprop del deliri
i ell et jugava males pasades
fent-te veure les coses com són.
La realitat et fonia l'hipotàlam
i milers de rinoceronts en estampida
decidien passejar-se pel teu cap.
Potser si que eren masses 80 graus
de la beguda directe i deliciosa.
Ara, t'has fet gran i l'enyores
com s'enyora el primer amor,
aquell amb qui vas rebregar-te
per primer cop vora els llençols,
i en tancar els ulls, plores desconsolat
la pèrdua d'aquella sensació que ella et donava.
La sensació de ser lliure, i indestructible...
Almenys, tot s'ha de dir, fins l'endemà,
a l'hora en que els rinoceronts es despertaven...

GURE OROITZAPENAK

Traducció

Com les fustes soltes de les galeres
els nostres records no es desfan al fons del mar,
i tampoc busquen cap port.
Com les fustes soltes de les galeres
els nostres records es balancejen sobre l'aigua
a mercé de les onades indestructibles i sense destí.

RUPIT

Voltat de pastures

en la quietud de la plana,

prenyat de silenci, engolit d’olors,

els ulls s’emmirallen

i a la boca em ve un crit...RUPIT!!!.

COM ÉS QUE M'AGRADA TANT EUSKADI? DONCS PER COSES COM AQUESTES

Traducció lletra de Mikel Laboa:

Nascut de cançons, visc de cançons,
amb cançons faig fora el dolor
ho he aconseguit amb cançons,
per qué no aleshores, morir amb cançons?

Amb cançons ho he dit tot,
amb cançons pausades veritats
i si amb cançons he fet de la ofrena, norma,
amb cançons us confesaré els meus pecats
i de cançons serà aleshores la meva penitència.

Quan mori, enterreu-me amb cançons,
penjant de l'aire per cançons d'amics
que a la terra em posin amb gatzara.
Mil cançons els deixaré en el mon,
i que elles siguin per a tots el meu record.

SEMPRE RUBIANES

L'ESTACIÓ

Han tornat a sortir les flors grogues prop de casa,
com cada primavera un ramet de flors ben grogues,
inundant les petites escletxes del camí asfaltat.
Ha florit l’ametller, el perer, el presseguer,
als vells cirerers i la morera despunten fulles,
omplint cada racó del barri de tendra pau.
Corra l’aigua alegre per la riera després del llevant
i els rierols de la comarca supuren aigua i humitat.
Un paradís prop de la mar mediterrània...

Cauen bombes a les portes del paradís,
a poc quilometres del meu hort i els cirerers,
els dictadors, segueixen matant i reprimint ,
segueixen torturant el seu poble en nom del seu poble...
quina gràcia!!!.
Prop del meu ramet de flors groguenques
un tirà fastigós bombardeja els ametllers i les oliveres,
i esquinça cruelment la meravella que ens regala la estació.
Amb el seu pútrid alè, amb la seva sola presència,
converteix la lluminosa primavera, en un hivern fred i cruel.

I jo sec al portal de casa, i veig els avions creuant el cel
avions de guerra engalanats de sang i d’ira. Els bons, en diuen...
I miro el presseguer, el perer, l’ametller, els cirerers
i voldria ser un d’ells, traient fulles, fruits, germinant-me a sobre...

JAPÓ-MARÇ-2011

L’aigua es va endur la fràgil barqueta de paper,
i el nen va quedar moll per dins, per fora.
Marxaven lluny les il•lusions navegant a llocs incerts,
i amb ells, tota la traça i astúcia papiroflèxica.
Va quedar el nen sol i trist sota la pluja àcida,
amb els ulls esquinçats pel vent i la penúria.
Va quedar només runa prop d'ell , tristesa encomanadissa,
i lluny, massa lluny, la protecció dels pares
engolits per la força salvatge de la natura capritxosa.

Massa lluny tot per ser real. Massa real tot per ser tant cruel.

TRISTESA

No tinc ganes de somriure.
I si molt m’apures, ni motius.
Tant sols d’intentar-ho
els músculs maxilo facials
es neguen a tant estúpid moviment.
Ben pensat, només tinc ganes de dormir,
d’abstraure’m de tot i de tothom,
i caure en el forat del no res del son.
Potser demà quan obri els ulls,
tot serà d’un color més divertit,
els ocells cantaran enlloc de defecar-me,
i la primavera esclatarà com una rosa.
Entre tant, i si no us fa res, tant sols avui
deixeu-me submergir en la placidesa
dels bassals de la meva desolació.

SANT PERE DE RODES

pintura Josep Valls

Dalt d’un turó sonen campanes
a sota el Port, a dalt el cel,
al seu voltant natura salvatge.
i en cada pedra gravat en or
la nostra història, la nostra parla.

CASTELLERS

pintura josep valls

Lluita desigual
entre el muscle i l’equilibri.
Amunt, amunt, sense aturar
tant sols nosaltres, en som el límit.

Freguem el cel que és infinit,
gratem estels amb les puntes dels dits

MEDITERRÀNIA

pintura Josep valls

Has lluitat tota la vida,
per assemblar-te al teu cosí Cantàbric,
brau, salvatge, valent i agosarat.
tant sols de tant en tant de forma estranya
la tramuntana aconsegueix remoure’t les entranyes.

ET VESTIRÉ, SI CAL...

Vestiré la teva absència
amb draps de nina de porcellana,
amb lluentons de cantant de rock,
o tanmateix un vestit roig
com la dona de la pelicula.
I sinó, amb un vaporós vestit blanc
perquè t'aturis a les sortides d'aire
i veure't flotar com a l'espai.
Et vestiré de fantasia per recordar-te,
i si se m'esborra algun traç,
et vestiré de nuesa que és com et presento,
un vestit de pell per abraçar-te.

IN CORPORE

Arriba fredament la ma de la mort
esquinçant cortines glaçant mirades
i com un tifó violent i implacable
ens roba l'alegria i l'esperança.
Com un baf fastigosament latent
ens entel·la i ennubola la mirada,
ens furta les ganes de somrire
ens deixa secs i infinitament sols i buits.
Amb la seva falç esmolada
ens recorda l'efimer que és tot
com el blat que neix el maig i mor el juny,
com les tempestes sobtades de l'estiu,
com el pas del temps que camina
ferm i incombustible a pas de formiga
i vist de lluny ens sembla un avió supersònic
que passa veloç davant els nostres ulls tristos i estorats.

FRONTERES

Han posat fronteres entre el bes i la raó,
entre la paraula i el dret, el desig i el plaer
Les han posat allí on les humides llàgrimes
corrien d’antuvi lliurement galta avall
confiscades cruelment per lleis absurdes.
Fronteres a les llargues passejades amb el gos,
i a les tardes lluminoses i festives de diumenge.
Als jocs i les innocents mirades dels infants,
a les esperances i il·lusions dels més joves.
Al vent del nord que ens acarona la cara
i ens esbulla amb violència els pocs cabells.
Fronteres a les rialles massa sorolloses
a les cançons, i als idiomes que no entenen.
A les maneres diverses de vestir,
de sentir, de compartir, d’estimar...

Només han deixat lliures les bales,
que no hi entenen de visats ni passaports.

VOSALTRES FEIXISTES SOU ELS TERRORISTES

Els desgraciats feixistes corruptes del PP, han clausurat l'emissió de tv3 al País Valencià.
Igual que feien els nazis cremant llibres, ells tallen la paraula, en una clara agressió a la llengua de milers de valencians que la consideren seva.
Igual que els nazis.
Mans dels que maten, brutes, mans fines que manen matar, mans tremoloses...
VISCA EL PAIS VALENCIÀ LLIURE DE FEIXISTES.

GAZTELUGATXE

Pengen vaixells del sostre de l’ermita,
suren fades engalanades de salnitre.
Enmig del mar sonen les notes de Laboa,
i els crits de pescadors morts a les roques.
El Cantàbric majestuosament salvatge
retorna una i altra vegada l’aigua costa enllà,
i tot recomença, i com un miracle, es regenera,
vora les inacabables escales que porten al cel.
I de les llunyanes tavernes del port de Bakio
les melodies es confonen amb cants de sirenes
rebotant entre la bellesa absolutament irrepetible
d’uns paratges tocats pels Deus.

SORTU BAI

com un tel
l’ombra de la melangia
m’ha esborrat els teus ulls.
He fet esforços de memòria
i m’han dut a un rusc de mel
on les abelles dansaven alegres
al so de ritmes suaus i passionals.
Seguiré reconstruint el teu rostre,
lentament i sense pressa
com qui dibuixa amb alegria a la tela
pinzellades d’infinita bellesa

RAFELCOFER

Els amics de l'associació cultural El Rebrot del poble valencià de Rafelcofer -comarca de la Safor-, organitzen un concurs curiós, enginyós i divertit. Quan t'apuntes al concurs, et faciliten tres paraules amb les que has de construir una poesia d'un màxim de trenta paraules. A mi em va tocar GUARIR, FOC I RELLOTGE.
Felicitats per la iniciativa. I visca el Pais Valencià.

M'HA ATRAPAT L'HIVERN

M’ha atrapat el hivern
amb els seus blancs gebrats
i els roigs dels arbres i boix grèvols.
La poesia ha sorgit enmig de la bellesa
dels camps llaurats, pausats pel fred
i l’alè embafat de la boca del gos
que panteixa feliçment al meu costat
en la lenta passejada sota el tímid sol
que més que escalfar,em fa companyia.
El hivern m’ha fet presoner dels propis mots
i les paraules han sortit com sentiments
o nervioses i bellugadisses formiguetes
escampant-se pels racons ombrívols
on el fred s’arrapa i s’acomoda,
pels salzes i les moreres despullades,
pels camins enfangats i les voreres,
per les fagedes inundades de fulles grogues,
pel fum de les xemeneies i l’olor de llenya.

M’ha atrapat el fred hivern
tot mostrant-me les seves infinites meravelles.

CALAIX DE SASTRE

Guarda aquests mots a la memòria,
no els escriuré enlloc, no els gravaré
Ni tant sols els posaré mal endreçats
al fons de cap calaix de sastre.
Són únics per tu i intransferibles,
d’un sol ús i fets tal com ragen,
perquè els guardis i els recordis
quan la lluna blanca faci el ple,
o quan el humor i l’esperança
juguin amb tu a fet i amagar.
Guarda’ls sota el coixí dels somnis
o si vols, repeteix-los al matí
quan el sol et piqui als ulls,
o el vent del nord et desvetlli el son.
Són només teus, com petits petons
per les teves dolces galtes,
com tendres carícies dels meus dits
pel teu cos calent i suau.

KEN ZAZPI -IZARREN HATSUA-

ASSENTIRÉ DE GRAT -salvador espriu- MIKEL LABOA EN CATALÀ

MIKADO 10

fotografia Albert Cuevas

He dibuixat amb quatre branques
la silueta destruïda del vaixell.

A la popa hi he posat els teus ulls,
a la proa la foscor dels teus cabells,
a la coberta la duresa dels teus pits,
a l'aleta la fermesa dels turmells,
de motor les teves cuixes i el melic,
els dos braços per a fer servir de rems...

I de sobte el mar golut ha vingut i l’ha desfet,
i a la sorra hi ha quedat l’escalfor del teu alè.