GRÀCIA

 

De lluny un so d’acordió que em recorda Montmartre,

i sóc a la meva Gràcia, un conjur de guiris i nadius

que no saben ben bé d’on són, ni on són, envaïts

per una modernitat que frega la paranoia i l’absurd.

I en el banc d’aquella plaça destruïda, on jugàvem a futbol

un indigent parla sol, perquè no li queda ningú per discutir,

ningú que l’escolti, que l’acaricii, que li llevi les llàgrimes,

que el bressoli quan la indiferència funesta l’abraci.

I les passes em porten a l’antiga vaqueria desnonada

ara convertida en una moderna sala on s’ensenya a ballar

ja sense aquella olor de vaques i fems bullents, quin enyor...

I em sorprèn aquella casa gris i fosca de contacontes

on en Pinotxo s’acomboia amb l’home del sac i en Tarzan,

i on expliquen , que la ventafocs va tenir una aventura

amb en jan petit, i la Blancaneus va escapar dels set nans

cansada ja de tant de vici i va llogar un àtic a la Travessera.

El vell barri tocat de mort per el turisme, l’esnobisme i l’avarícia

allunyat dels meus records d’infant on tot era a l’abast

on semblava que la veu del veí i el vot servien d’alguna cosa,

el vell barri de serenos, tramvies i festes autènticament populars

i que ara amaga les ferides amb la imposada modernitat.

La vella Vila folrada ara a les parets d’escuts de l’Europa renascut,

l’equip de l’avi, dels pares, els tiets, les germanes, els amics.

Quanta alegria retrobar-te i quant d’enyors a les pupil·les.

I en el fons, quanta tristesa en el què t’has convertit,

petit Astèrix insurgent...