L’aigua es va endur la fràgil barqueta de paper,i el nen va quedar moll per dins, per fora.
Marxaven lluny les il•lusions navegant a llocs incerts,
i amb ells, tota la traça i astúcia papiroflèxica.
Va quedar el nen sol i trist sota la pluja àcida,
amb els ulls esquinçats pel vent i la penúria.
Va quedar només runa prop d'ell , tristesa encomanadissa,
i lluny, massa lluny, la protecció dels pares
engolits per la força salvatge de la natura capritxosa.
Massa lluny tot per ser real. Massa real tot per ser tant cruel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada