Et cargolaves dins el teu jo
per entendre’t i fugir de tu mateix.
En una closca de pedres llises
t’enrocaves i paraves l’orella
per sentir el so del cargol de mar
en el que t’havies convertit.
Aquell so cadenciós d’anar i venir
d’onades plàcides de mar tranquil.
Als pocs segons, mentre esperaves
l’espectacle únic de la posta de sol,
vas adormir-te tranquil•lament sobre l’arena
deixant que els somnis et segrestessin,
i que el mar fes de tu un ostatge més,
el darrer presoner del dia que finia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada