NIT SENSE SOMNIS

Quina nit més trista, una nit sense somnis.
Fora s’agita el vent i els xiprers dansen frenètics,
i rodolo pels llençols buscant una ma que m’acompanyi,
un alè que em digui vine, entra, acompanya’m
per la negra nit i els foscos passadissos onírics,
uns ulls clucs com els meus, que em donin pau
i em convidin a traspassar la porta on tot és possible.
Que trist, no somniar, i quines nits més llargues sense somnis
que t’ajudin a fugir de tanta i tanta realitat dolorosa.
Sense aquells instants dolços en que les pupil•les es retrauen,
el cos queda inert, i el cervell s’abandona a la màgia
de situacions increïbles, i instants estrambòtics.
Instants en els que li dius a ella, el que fa tant de temps que calles,
moments en que et surten totes les paraules com serpentines,
i com que tot és possible i tot t’ho inventes, t’acostes,
l’acaricies, i li dius a cau d’orella, que fa molt que la somnies,
que fa massa temps que la inventes, que fa un mon que l’estimes.

I al mati et despertes, i una llàgrima et recorda, que recordes tots els somnis.

que n’és de trist, una nit sense somnis.