Al mig del fullatge un raig de solque creua les branques desordenades.
I a sota, el nen que mira i imagina,
entre els verds, els marrons i els grocs
i intenta amb els papers i les ceres
repetir, el que és absolutament irrepetible.
Esquinça un a un els intents de dibuix
i a la fi, s’adona que res pot ser tant real
com la mateixa realitat de la natura.
Aleshores, obre els ulls com a plats
i s’abandona a la imaginació més folla.
En pocs instants el insolent paper blanc
s’omple de gargots i colors estrambòtics.
En acabat, una llàgrima fugissera
li mulla els ulls, les galtes, i el paper.
Sense immutar-se, convençut, decideix
que la pluja ha envaït el seu espai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada