Mai no havia vist un capvespre com aquell. Sempre massa enfeinada amb les coses de la llar, els compromisos socials, mantenir l’aparença, l’estatus...Mai, realment mai no s’havia fixat en cap capvespre, que no fos de cartró pedra de les ràncies pel·lícules de la tele i mai no havia cregut que pogués ser un espectacle tant fascinant. Estava embadalida.
Quina ironia més salvatge, descobrir-ho ara que no n’hi quedaven pas gaires, tanmateix, que bé que se sentia asseguda en aquell banc de pedra de l’antiga casa del Ripollès, amb aquell espectacle fascinant al davant, coberta, ara que refrescava amb una petita rebeca –que deia sa mare-. Se sentia fins i tot feliç.
La casa era bonica, pertanyia feia temps a una família de l’alta burgesia catalana i tenia prop de dos segles. Adossat a ella, una petita ermita, que encara la feia més encisadora i respectable., una gran plaça l’encerclava i al costat un graner mig en runes, tot voltat de boscos i prats, alhora que allunyat de tota població per una carretera tortuosa que la feia quasi inaccessible i garantia una intimitat absoluta. Com ella volia.
Ara que s’acostava la nit, tot això semblava ressaltar entre el vermell i el negre, se sentia protegida per aquell indret.
El lloc el va trobaren una immobiliària, on el seu marit la va dur el mateix dia que va decidir donar el gran pas i marxar.
El diagnòstic era el més cruel que mai no havia sentit: “càncer de pulmons, com a molt, quatre mesos de vida...” quatre mesos...un sospir.
En principi va accedir a passar el turment de la quimioteràpia, però aviat decidí deixar-ho en comprovar que li queien els cabells, i comprovar que en poc temps, ja no podria amagar més la seva tragèdia. L’aterria sentir-se compadida o hipòcritament mimada per les seves amistats...Això mai.
De comú acord amb el seu marit, decidí deixar tota la medicació i marxar de casa deixant per sempre el que més estimava, els seus. Era una persona orgullosa, massa orgullosa per permetre que ni tant sols els seus la veiessin degradar-se a poc a poc.
Tanmateix l’únic que li quedava eren aquells quatre mesos i volia aprofitar-los per tancar-se en si mateixa i intentar descobrir-se, doncs la seva vida de colors i glamour li havia impedit fer-ho. Fet i fet, mai no s’havia dedicat un sol minut que no fos per pintar-se els llavis o maquillar-se, i ara tenia ni més ni menys que quatre mesos.
Ara, allí sola era feliç quasi com mai no ho havia estat, podia deixar anar els seus instints sense fre, pel que diran, podia plorar o riure si en tenia ganes, sense més ni més, i sense que ningú la prengués per ximple, passejar, pensar, seure a terra o restar descalça tot el dia fruint de l’escalfor de la terra a la planta dels peus, sense por que ningú li recordes que ja no tenia edat per segons que. Allò ara per ella, era el Paradís, descobrir els ocells sense gàbies, les flors sense testos o simplement aquell meravellós capvespre. Enrere quedaven la quimioteràpia, els escàners, els anàlisis de sang i també la seva feina, les botigues de moda, les vacances, les festes, la vida...O almenys el que fins aleshores havia estat la seva vida.
Les tardes que plovia, que eren moltes, eren les seves preferides, es recollia a la petita ermita, s’arrupia al sofà i pensava. Ella no havia estat mai creient i mai no havia sentit la necessitat de resar, i molt menys ara, que no tenia res a demanar, ni agrair. Malgrat tot, aquelles tardes a l’ermita, havia tingut les vivències personals més profundes de la seva vida.
I allí també fent repàs al passat se li apareixien les figures dels seus dos fills, a qui li semblava poder acaronar...Senyor!!!! que donaria per poder-los acariciar una estona, fer-los un petó...Però eren passat, un passat al que ja havia renunciat, per ella només records.
Quan la pluja escampava, sortia corrent a olorar la terra humida, l’herba, i deixava que les fulles xopes li mullessin el cap, aleshores agafava una poma ben madura i veia consumir aquells minuts amb delit, mentre imaginava el seu espòs passant-li la ma per l’espatlla.
L’únic que trencava aquell encís, era la maleïda tos, que poc a poc i gradualment anava guanyant terreny, i que era el presagi inconfusible que tot seguia el seu curs, que el mon encara voltava, i les hores passaven, i els minuts, i els segons…i la vida se li esmunyia entre els dits…
Saltàvem pels terrats per la vella Barcelona
