Sonen les campanes sobre la silenciosa Granada
seguint la música de les fonts i els colors cromàtics
de les oloroses roses en aquesta tardor estranya.
Les bruixes en mànigues de camisa a lloms de l’escombra
fan un vol rasant majestuós i quasi imperceptible.
Tot és quietud i silenci al voltant dels ulls negres
de les espectacularment precioses bruixes andaluses.
Tot és màgia en l’instant en que et creues amb elles
i aconsegueixen embruixar-te simplement picant l’ullet.
I les enveges, quan sobrevolen la majestuosa biblioteca
des de on en Galileo Galilei les saluda alçant la mà,
i els parla del sol i dels astres que volten pels llocs de sempre.
Volen espitregades i alegres en aquest octubre de 37 graus,
on l’olor fascinant del gessamí, s’ha apoderat dels racons.
I ballen alegres pel cel blau, la dolça tonada de la guitarra
i esclaten la seva morenor repicant de mans, i de puntes i talons,
mentre una veu estripada, canta saetes, o fandangos, bulerias...
Després, desapareixen orgulloses entre la blancor
del bell Albaicin, de camí a amagar-se en qualsevol cova,
i abans d’adormir-se de cara a l’Alhambra, reciten de memoria l’estrofa...
Dale limosna mujer, que no hay en la vida nada
como la pena de ser ciego en Granada
seguint la música de les fonts i els colors cromàtics
de les oloroses roses en aquesta tardor estranya.
Les bruixes en mànigues de camisa a lloms de l’escombra
fan un vol rasant majestuós i quasi imperceptible.
Tot és quietud i silenci al voltant dels ulls negres
de les espectacularment precioses bruixes andaluses.
Tot és màgia en l’instant en que et creues amb elles
i aconsegueixen embruixar-te simplement picant l’ullet.
I les enveges, quan sobrevolen la majestuosa biblioteca
des de on en Galileo Galilei les saluda alçant la mà,
i els parla del sol i dels astres que volten pels llocs de sempre.
Volen espitregades i alegres en aquest octubre de 37 graus,
on l’olor fascinant del gessamí, s’ha apoderat dels racons.
I ballen alegres pel cel blau, la dolça tonada de la guitarra
i esclaten la seva morenor repicant de mans, i de puntes i talons,
mentre una veu estripada, canta saetes, o fandangos, bulerias...
Després, desapareixen orgulloses entre la blancor
del bell Albaicin, de camí a amagar-se en qualsevol cova,
i abans d’adormir-se de cara a l’Alhambra, reciten de memoria l’estrofa...
Dale limosna mujer, que no hay en la vida nada
como la pena de ser ciego en Granada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada