Passejàvem amb els ulls ben oberts
agafats de la mà, meravellats per la bellesa
de la destrucció, l’encís de la runa,
la impressió de la misèria més absoluta,
i la petjada més macabre de la maleïda guerra.
A dalt els ocells marxaven cap al sud
talment com si res no els importés,
com si el soroll de les bombes els fos aliè.
La vida seguia sense lloc on seguir vivint,
sense estàtues ni monuments a on defecar.
La vida seguia malgrat el seu vol majestuós
i a cada cop d’ala, ens quedàvem més sols, més buits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada