ALLÍ ON LA NIT ENS PORTÉS

Voldria cantar-te avui
una cançoneta suau que et faci adormir,
una cançó de bressol dolça que et porti a les estrelles,
que t’ensenyi el cel i la lluna sense ni tant sols sortir de casa,
que faci dels teus llençols un plàcid i càlid jaç de son.
Voldria explicar-te amb cançons, com m’emmirallen els teus ulls,
i com cada somriure teu em dignifica i em fa somniar,
com les teves pestanyes que s’acluquen, em fan més humà.
Voldria gronxar-me de les teves dents blanques i deixar-me anar
en el balanceig lent i calmós d’un gronxador de parc abandonat,
un parc ple de flors, tant sols per nosaltres i els nostres somnis.
Voldria entonar, no deixar-me cap nota, i fer-te entrar lentament
al mon meravellós dels somnis, allí on cada un te el lloc que tria,
allí on, si saps moure’t, tot és fantàstic sorprenent i possible.
Voldria creuar amb tu aquesta porta meravellosa de la nit,
i després de cantar-te, adormir-me al teu costat com un nadó,
ben agafat a tu, i volar, i volar, allí on la capritxosa nit ens portés...