Varem caminar tranquil·lament pel vell jardí tancatper un camí ple de fulles cruixents i també humides
fulles engroguides que jeien somortes pel fred,
un fred intens que ens gelava l’ànima gebrada
i ens deixava tot el desig en unes incertes beceroles.
Només el contacte de la mà ens aportava escalfor,
i no era prou, prou que ho sabíem, que no era prou.
Sentíem com s’acostava la llunyania del moment temut.
Aquell moment en que les mans es deslliguen
i tot retorna a la seva estúpida rutina de l’anar vivint
lluny dels somnis que ja no podem ni explicar,
lluny dels rostres i els somriures que ens han commogut.
Aquell moment temut en que les vies del tren se separen
i la incertesa i l’atzar mestregen per sobre la raó.
Aquell moment en que els petons es perden per sobre les andanes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada