I
Tenaçment, amb afany de formigueta,
confecciono un mon imaginari, per viure’l sols amb tu.
Res no em destorba, sinó els límits de l’absurd de mi mateix,
i en la teva llunyania hi trobo el consol de cada record.
II
La boca pastosa em retorna a la vida.
L’esclat cruel del cap al llevar-me,
l’impossibilita’t real d’obrir els ulls.
Nits d’alcohol, tabac i converses banals.
No recordo gran cosa, tot ha passat de pressa.
Sento però molt alleujat la teva olor en la meva pell.
III
Riure sense tu, és malgastar rialles
despertar-me lluny de tu, és un absurd.
Explica’m en quins ulls trobaré el que trobo en els teus.
Ensenya’m en quin dolç jaç, puc trobar tantes carícies.
Amb l’afany de formigueta seguiré el dur camí de buscar-te en la foscor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada