SERENAMENT

Serenament aquesta nit
quan la lluna ha sortit del seu cau,
he deixat la cervesa ja poc fresca
sobre la tauleta de nit, plena de flors aromàtiques.
He apagat el cigar en el cendrer,
he escampat les darreres alenades de fum,
i m’he submergit als freds llençols.
La foscor m’ha abraçat com abraça un amant gelós,
fortament i amb avarícia no fingida.
Després, he deixat el cap en blanc
intentant buidar de sentiments la negra espera,
aquell segon sublim en que la son et mortifica
i et fa arribar als llimbs més anhelats.
Aquell instant tant dolç en que tot es torna volàtil,
en que la respiració es torna compassada i fràgil,
on de sobte entres, sense saber per quina porta màgica,
al fascinant mon dels somnis.
La nit m’ha abraçat, com abraça la mort a un cadàver.